21 de febrer 2010

ICV i el fet nacional

A la darrera Assemblea Nacional d’ICV a Sabadell va haver un intens debat sobre el paper que la nostra organització havia de jugar en el que nosaltres en diem "el fet nacional". La concreció però d’aquest debat que convivia amb d’altres de també importants per nosaltres ens va fer traspassar-lo a un altre moment en el que poguéssim reflexionar i debatre amb normalitat sobre aquesta qüestió.

Aquest dissabte s’ha realitzat aquest debat. Amb una bona participació i amb ponents de luxe hem pogut contrastar les diferents opinions amb certa controvèrsia i amb molta maduresa, com sol passar en força dels debats que realitzem. Personalitats com Antoni Segura, Jordi Sánchez, Jordi Porta, Mònica Sabata i Miquel Caminal ens han dit com veuen la situació actual i futura del país i a nosaltres com un actor important d’aquest.

És un tema aquest que a mi em comporta certs neguits i contradiccions. Neguits i contradiccions que no em venen donats per la manca de claredat dels nostres propis documents al llarg dels darrers anys sinó per la constatació de la dificultat que tenen els nostres posicionaments ideològics en el debat públic i, sobretot, respecte a aquells que hores d’ara dominen l’espai institucional i mediatic.

D’aquest debat però me’n porto algunes idees clares amb les que em trobo còmode. La primera d’elles és que no ens ha de fer por parlar del tema nacional, l’esquerra verda nacional que representa ICV prové d’una llarga lluita pels valors de la justícia social i ambiental però també per la defensa de les llibertats nacionals. A partir però de la darrera Assemblea Nacional ICV va fer un salt qualitatiu important respecte al nostre ideari nacional. Una vegada més, perquè el vell PSUC així ho recollia també en els seus documents, defensem el dret a l’autodeterminació del poble català, i ho recollim per exercir-lo, lligat a la cohesió social. Un dret a l’autodeterminació que no es pot simplificar al blanc o negre, sinó que mereix un debat més ampli, un dret a optar entre diferents opcions, cosa que no assumeix el procés de consultes ciutadanes per la independència que s’està desenvolupant al nostre país. L’exemple d’Escòcia hauria de ser una referència a tenir en compte. Un exemple en el que un partit verd com el nostre està al govern participant de forma activa en aquest debat. Un partit verd, per cert, que conjuntament amb ICV som els dos únics partits membres oficials del Partit Verd Europeu que representem una nació sense estat.

L’Estatut del 2006 no va frenar, tot al contrari, el procés d’autogovern. I un cop més i pas a pas hem lluitat pel seu desenvolupament, no sense dificultats i traves, com gairebé sempre, però assumint que el moment actual d’autogovern és el millor del darrers anys, sent els seus avenços justament el que més preocupa a Madrid.

Però justament aquests avenços son viscuts per una part de la societat com una frustració. Reivindiquem viure’ls sense pessimisme i no confonem l’efervescència nacional amb la realitat del país. ICV defensa en l’eix nacional opcions majoritàries, estimulant els punts d’unió i amb un únic horitzó : Catalunya serà allò que vulgui el país ser. Allò que uneix a la majoria de la nostra gent és el projecte federal plurinacional, que és l’opció més ambiciosa en la realitat del país, i ho és perquè significa plantejar regles diferents i te, malgrat ser una utopia, tantes dificultats com altres opcions, amb la virtut que ens permet anar més lluny amb més força. O el sentiment autonomista era majoritari als anys 70 ?.

Com deia ahir en Jaume Bosch en les conclusions de la jornada, ICV representa una opció nacional més catalanista que la mitjana del país – així ho constata la darrera enquesta del CEO que en una definició d’1 a 5 és de 3,49 – estant el nostre electorat en el 3,81, el d’ERC en el 4,62, el de CiU en 4,14 i el del PSC en el 2,78.

Les conclusions del debat d’ahir per mi serien doncs seguir defensant l’Estatut del 2006, perquè defensem així la voluntat del poble català, i la negativa que el Tribunal Constitucional retalli allò que el poble català va votar en referèndum. També que no podem fer el nostre discurs des del desànim sinó des de la satisfacció del que hem aconseguit. I una constatació final : a ICV s’aplega més diversitat nacional que en cap partit de l’esquerra catalana, i per mi això és més un valor que no pas un obstacle per seguir avançant.

15 de febrer 2010

El govern dels millors ?

Aquesta ha estat una setmana plena de suggeriments sobre com ha de ser el proper Govern de la Generalitat. Em sembla una frivolitat que amb tant de temps d’antelació es comenci ja a parlar en aquests termes. Una falta de respecte a la voluntat de la ciutadania que al final és la que amb l’exercici del seu vot ha de dictaminar les majories polítiques al Parlament, que seran les que construiran els acords programàtics i, per tant, de govern. Al menys així em sembla que funciona la cosa.


Ahir ho deia ben clar el nostre cap de llista Joan Herrera. A Catalunya o hi haurà un govern d’esquerres o un govern encapçalat per Artur Mar i el demés és fum. És legítima l’aspiració de tots els partits a tirar endavant les seves propostes programàtiques sense hipoteques però la realitat és la que és. En aquest sentit a mi em sembla molt més enriquidor, per l’aportació que fa al país, una majoria plural al govern que no pas un govern en minoria. Només cal veure l’experiència del Govern de Zapatero que va donant cops de timó a partir dels titulars, ara també de la premsa estrangera, i de les seves enquestes.


Per mi la democràcia és la forma menys dolenta de governar la comunitat. Des de fa anys ens hem dotat d’un mecanisme de presa de decisions que és el sistema parlamentari com a representant de la sobirania popular i del que el Govern n’és el depositari per tal de tirar endavant – executar – les seves prioritats i consensos. A partir d’aquí defenso que les millors decisions són les que més gent comparteix i en les que més gent hi participa. Quina por hem de tenir al debat, a les mirades diferents? Si han d’enriquir en tot cas el país. En aquests darrers anys les decisions preses en el nostre país són, en la seva major part, unes bones decisions perquè n’ha pres part una majoria política que representa una majoria social clara - malgrat CiU s’entesti en defensar que la representació parlamentària ha de venir definida per altres criteris - . I el Govern del país representa aquesta majoria política i social, i per tant també representa la diversitat que hi ha en l’esquerra catalana.


Una diversitat que no ha frenat que s’arribin a amplis consensos, amb la participació fins i tot de la gran força conservadora catalana, en temes tant importants com l’habitatge, les infraestructures, l’economia, la immigració, l’educació,... que són el full de ruta d’aquest país per aquests i els propers anys - tot i el lament del conseller Maragall en la seva denúncia d’un país sense projecte... I a tot això ens surt el candidat convergent prometent que el seu govern, si és que la ciutadania li dona dret a constituir-lo, dic jo!, comptarà amb els millors, que si no els te a casa seva - CiU – els anirà a buscar a fora....


I que vol dir els millors ?. Els millors són aquells que amb la seva saviesa carreguen en els treballadors la mala gestió d’una empresa o la voluntat del guany a curt termini, com ho pot ser un directiu d’Aismalibar per exemple ?, o són els millors aquells que un cop abocats al fracàs els plantejaments de la banca ara tanquen l’aixeta del crèdit de la petita i mitjana empresa, com fan per exemple els tan ben educats directius de bancs com el Sabadell o el Santander?, o no seran els millors els que un cop creada la bombolla immobiliària ara pidolen ajudes públiques per salvar els milers i milers d’habitatges sense ocupació i que d’altra banda no els posen a disposició de l’administració perquè no baixin els preus?. Estic segur que molts d’ells i elles han rebut una bona formació, en les millors escoles, i que tenen una dilatada experiència.


Però per mi els millors s’han de valorar en termes de benefici comunitari i – i veient experiències molts properes a la ciutat - el millor per la societat és que qui te la responsabilitat de govern sigui qui defensa millor el be comú davant els poderosos. I si està ben format i te experiència millor és clar !

07 de febrer 2010

I tant que hi ha alternativa !

En les darreres setmanes s’han succeït diferents exemples de que a Sant Cugat hi ha alternativa. En el darrer ple hi va haver una petita picabaralla entre el PSC i ERC sobre si els primers eren o no alternativa de govern. ERC em dona la sensació que entén la capacitat d’influència a la ciutat en l’acord habitual amb CiU. Uns acords massa vegades més estètics que autèntics. Només cal fer una mirada a les condicions que ERC ha posat per votar a favor dels Pressupostos d’enguany... que s’acompleixin aquelles mocions que promogudes per aquest partit han estat acceptades pel ple santcugatenc.

Al Diari de Sant Cugat hem pogut llegir en les dues darreres setmanes opinions de persones vinculades als dos partits prenent posició al respecte. En una el coordinador del Grup Municipal d’ERC, Eduard Anguita, menystenia els posicionaments del PSC avalant llarga vida al projecte convergent, a l’altra en David Gutiérrez defensa que a la nostra ciutat hi ha altres formes de veure la realitat i és legítim defensar-les i somniar en un canvi, un canvi on és important la participació de les forces de l’esquerra catalana, entre les que hauria d’estar ERC.

Personalment, em dona la sensació que ERC pateix de la malaltia del figurant. Després del seu pas pel govern de la ciutat, on va poder amb més o menys enginy deixar una petjada que en alguns casos ha estat molt positiva i de la que la conseqüència va ser un càstig per part de la ciutadania, ara sembla que surt del foc per posar-se a les brases. Espero que no es cremin més del que ja ho estan fent.

Mentrestant tant el PSC com ICV hem treballat per demostrar que hi ha una altra manera de governar la ciutat, prioritzant de forma diferent a la que ens planteja l’equip d’en Recoder. Ho varem fer la setmana passada en la presentació de les al·legacions al pressupost 2010 de 51 propostes diferents a aquest que canviarien clarament les despeses municipals i de les que en sortirien clarament beneficiades aquelles persones que avui viuen de forma més greu la crisi que ens maltracta. Unes propostes que esdevenen un pressupost alternatiu que vol impulsar les polítiques d’ocupació, les polítiques socials, l’austeritat, la lluita contra el canvi climàtic i el suport a les entitats socials, culturals i esportives, afrontant la crisi de forma seriosa i tocant de peus a terra, amb una previsió molt més realista, i a la baixa, dels ingressos municipals.




Aquesta setmana en fèiem una altra de presentació conjunta. En aquest cas explicàvem com entenem que ha de ser la política d’equipaments dels propers deu anys. En primer lloc reclamant més valentia a l’equip de govern, que s’ha limitat a tapar forats, doncs només proposa ubicar equipaments en aquells solars municipals que estan buits, sense pensar en què cal per la ciutat i on cal que estigui cadascun dels equipaments per donar el millor servei. En segon lloc reclamant una memòria econòmica que faci més creïble la proposta feta, tal i com en el seu moment es van comprometre. Aquest Pla d’Equipaments no és res més que la proposta política de CiU, no respon al procés participatiu que malgrat ha aportat moltes propostes no n’ha vist cap de reflectida en els primers anys de desenvolupament d’aquest.

Pel que fa als temes més concrets què és el que demanem ? doncs que més del 60% de la població escolar tingui dret a una escola pública des dels 0 als 16 anys, que la policia municipal s’ubiqui en un equipaments digne, que al centre de la ciutat hi hagi un casal per la gent gran, que l’edifici de l’antic ajuntament a la Plaça Barcelona sigui un espai de trobada associativa i d’actes cívics, que es desenvolupi la zona esportiva de La Guinardera d’una vegada i que millorin equipaments esportius com els del barri de Sant Francesc i la piscina del Parc Central que avui no podem dir que siguin a l’alçada d’una ciutat com la nostra, que revisqui el Mercat de Pere San, que tinguem Biblioteca Central abans del 2012, que la nostra ciutat gaudeixi d’un centre de promoció econòmica i de l’ocupació de caire públic, que les dones puguin gaudir d’un espai de referència per desenvolupar els seus projectes col·lectius, que l’escola d’adults tingui un espai a l’alçada dels nous temps i dels requeriments que te i, que la cultura tradicional i popular santcugatenca no hagi d’anar deambulant més temps pels diferents equipaments públics i privats i es pugui ubicar en un espai fix que proposem que sigui sota la Plaça del Rei (...) i abans del 2012 !

Algú pot dir que a Sant Cugat no hi ha alternativa, penso que aquestes qüestions, i d’altres que han anat sorgint, demostren que hi ha qui veu el govern de la ciutat d’una altra manera. Ara només cal que tinguem capacitat d’explicar-ho i de guanyar complicitats. De ben segur que una gran part de la ciutat estarà d’acord en prioritzar el que nosaltres proposem.