18 novembre 2014

Tornen les cadires salvatges!

Invitació Jornada diumenge 23 de novembre
Per fi Sant Cugat reconeix uns artistes que fa més de quatre anys que donen forma els arbres caiguts de Collserola. Ha costat! Fins ara només posaven pals a les rodes. Finalment, van poder compartir la seva obra amb la gent a l'entrada del claustre, en unes condicions indignes però de la qualitat del seu art. L'espai és màgic perquè màgic és el romànic del Monestir però que hi fossin allà només era un accident a l'agenda del museu que ni tant sols es va molestar a treure els plafons penjats a les vidrieres que tapaven l'obra exposada i que, per tant, no es podia veure des del carrer... les cadires salvatges finalment van baixar a la "urbanita" i en Roger Casadellà va fer la millor presentació que es podria fer de l'obra que en René Müller i l'Ariane Patout fan a l'aire lliure, al que anomenen el "LandArt". A l'estiu vaig entrevistar l'Ariane, que em va sorprendre amb el seu esperit creatiu. Aquest diumenge podreu, els que no ho heu fet ja, descobrir les cadires salvatges, a la Masia Can Soler de Collserola amb la mateixa presentació que hi va haver al Monestir fa unes setmanes a càrrec del Roger. A més, també descobrireu l'Escola d'Art Floral de Catalunya.
Imatge Exposició "Perdona, pensava que eres una cadira", Foto: Tino Rubio

"Som encara un país subdesenvolupat, la gent es compra abans un iPad o roba", entrevistem a l'Ariane Patout al seu espai La Musa de La Floresta

L'Ariane Patout va néixer a Barcelona però de seguida va venir a Valldoreix amb els seus pares. Allà va passar la seva infantesa, rodejada d'arbres, d'això segurament li deu venir la dèria!. Des de petita li agradava ja diu "treballar amb les mans, inventar-se coses" i, quan va arribar el moment de triar estudis, malgrat les reticències paternes, comprensibles d'altra banda, ho va fer pel batxillerat artístic. D'aquí, a l'Escola Massana de Barcelona, de la que diu que "estic molt contenta d'haver-hi anat a fer un cicle formatiu de grau superior i això que en aquells moments no era un títol oficial i a casa em deien si volia anar a altres escoles, però vaig decidir pagar-m'ho jo i seguir allà fent arts aplicades al mur durant dos anys i arts aplicades a l'escultura, quatre anys més". Va acabar fent també un curs de gravat i, fins i tot, un màster de direcció artística a l'Escola de Cinema de Terrassa.

Ariane i René a la inauguració de l'exposició al Monestir. Foto: Xavier Boix
De la seva experiència amb el món de l'audiovisual m'explica que "ficar-te en un rodatge a temps complet després d'escoltar un dels meus mestres dient que no pot ser que avui tothom comenci de gratis estant format, jo no m'ho podia permetre. A més, el cinema em dona la sensació que té alguna cosa com de malbaratament, construeixes una cosa i la llences, a mi m'agrada construir i que quedi, amb material noble, clar que això és la meva part romàntica...". Fins començar a "viure" de l'art l'Ariane ha fet de tot, "fins acabar la Massana vaig fer des de cangur de gossos a treballar a fàbriques, de cambrera,... després fent complements per vestuari a una empresa d'atrezzo, uns quants anys al Teatre Auditori al taller d'escenografia, on vaig aprendre molt. Però al final era com està en una cadena de muntatge, odiava molt està al soterrani i amb llum de fluorescent, però forma part de la creació amb volum, això sí, i la part física també i com a noia em supero".



Acaba de guanyar un premi FAD al projecte Leña de Luxe que creà amb en René Müller d'arquitectura efímera "no el vam poder anar a recollir, perquè estàvem fent un projecte fora, sona bé no que no puguis anar a recollir-lo per això? ens van començar a caure missatges. Em fa molta il·lusió, m'omple d'orgull perquè a més jo era finalista a dues categories, també a art i artesania amb l'obra "engranajes orbitales" que ara està exposada al Museu del Disseny de Barcelona. A nivell de reconeixement és un projecte molt important i segur que ens donarà continuïtat".

Roger Casadellà. Foto: Xavier Boix
El projecte Leña de Luxe va néixer el 2009 després de la devastació dels boscos per la ventada i la nevada que hi va haver en aquell any "amb el René ens vam conèixer perquè ell és fuster i vam començar a fer feines de bricolatge junts però vam començar aquest projecte com un joc. Vam començar a fer cadires sense parar i fèiem el registre de fotos i quan vam veure que al Facebook a la gent li agradava varem pensar que podíem batejar la història de forma anònima, sense signar, vam fer un blog, i vam seguir fent cadires, escales,... Quan estàvem en l'entorn urbà de cop venia algú i, a vegades, ens "pillaven", frenaven de cop, venien i pensaves: 'hòstia o abraçada', 'esteu matant els arbres?, estem fent llenya!', però sempre era una abraçada i felicitats". Li dic que les primeres cadires que vaig veure són les que hi havia davant la farmàcia del CAP de Valldoreix, "va ser el dia de reis, era un lloc més urbanitzat com ara al costat de l'AP7 on vam fer les Twin Chairs, de les que vam presentar una sol·licitud a l'ajuntament i després d'esperar 6 mesos sense resposta vam "tirar milles". També m'explica que al Parc de Collserola, tot i agradar-li la seva obra, li fa por obrir aquesta porta i que altres puguin començar a transformar el paisatge de qualsevol manera.

Un projecte molt interessant és el que té sobre la taula l'ajuntament de Barcelona des de fa 2 anys, "sí, i se'l perdran, perquè es diu la cadira autòctona i el penso portar a altres municipis. És un projecte lligat amb el replantament d'arbres, arbres que estan malats, que creixen malament, son perillosos, els arbres que tallen però els replanten i queden soques per la ciutat, del que es tracta és de transformar les soques en cadires i explicar quin arbre hi havia, on es plantarà i perquè, perquè trobo que hi ha gent que no sap ni quin arbre hi ha allà, com si fos mobiliari, és tant important tenir arbres i ser conscients de que en tens!".

Però tornem al seu cau de La Floresta, perquè quan he anat a entrevistar-la no m'imaginava que al traspassar aquella porta de La Mussa em trobaria allà una galeria d'art tant increïble. A l'Avinguda Emeterio Escudero, entre riera i riera, entre revolt i revolt, hi ha un magatzem que és una galeria, taller i casa seva. I a dins hi trobareu peces fantàstiques, diferents a les del bosc però amb el mateix esperit. "De sempre córrer i de que et collin en tot a finalment donar-li vida a La Musa, a la sala, fer les teves creacions. Ho pots fer com a artista de diumenge i tens una feina entre setmana i ho fas quan pots i treus el que treus el temps que pots o finalment dius prou i vull fer el que m'agrada, potser seré més pobra,... vaig començar súper emocionada, tenia una llista amb tot el que havia de fer, faré la web, les fotos i pensava que el que feia ho vendria de seguida perquè si li agradava a la gent ho compraria... però hi ha 2 feines: una és ser artista i l'altra és vendre i no neixes amb aquesta faceta. Ara soc com una empresa de 6 persones que estic a tot arreu, que no em puc relaxar perquè no saps si el que guanyes avui ho guanyaràs el mes que ve". I és que, és clar, ha de preocupar-se, diu, del transport, la logística, els mailings, les fotos, la web, reunions, i la creació!, "hi ha dos èxits: que a la gent li agradi i l'econòmic, que és el real i pràctic, perquè tots necessitem pagar el lloguer i menjar, l'èxit no vol dir que siguis més ric perquè has d'invertir en estar en llocs, a mi potser no m'ha costat tant la carrera com a altres oficis però de ben segur que en els darrers anys ja he invertit els mateixos diners que altres". En el seu procés de creació una escultura està acabada "quan la presentes, la il·lumines, la poso aquí, actualitzo la web, hi ha obres que son part d'una col·lecció i per tant no les ensenyo fins que no l'acabo tota". La web és on actualitza l'obra i a les xarxes socials només comparteix esdeveniments en els que participa.

Aquesta és sense dubte la part pràctica, no romàntica, de la feina d'artista i està molt bé compartir-la per part d'una artista jove com l'Ariane, sense treure-li ni un bri de màgia a la seva feina, ni al fet de poder exposar a llocs com París, "és un honor que et convidin a París a exposar però t'ho pagues tot tu, i t'ho fas tot tu", al Drap Art del CCCB, a dues galeries de Suïssa o a la Galeria Beaskoa de Barcelona, "a vegades però tinc la sensació que estic decorant locals, hi ha gent que et colla molt i després el marge pel galerista és alt i no fa l'activitat comercial que hauria de fer, a mi em costa 150 euros mínim muntar una exposició, i després hi ha gent que et diu posa'm una peça a l'entrada del meu...el que sigui, per promocionar-me i jo penso, per què no me la compra? no tinc cap padrí, ni soc rica, però tampoc puc decorar locals, l'art és molt complicat, és un producte difícil de vendre, som encara un país subdesenvolupat, la gent abans es compra un Ipad o roba". Però amb tot, l'Ariane sobreviu, aquest any m'explica que "l'ha salvat amb Suïssa" on va començar fent un simposi d'escultura treballant a mà de cara al públic i guanyant-lo i va acabar venent força amb una aventura surrealista a la duana espanyola que va retenir el camió amb les seves peces de fusta "vaig haver de fer l'exposició dibuixant a la paret".

L'Ariane també treballa el bronze i ara ha començat amb la ceràmica i amb la fusta està amb la d'il·luminació i ha incorporat el color un altre cop. La darrera feina que ha fet ha estat a Andorra, recuperant el Land Art dels anys 70 anglosaxó, del que un representant era en Christo, amb un projecte del Govern andorrà anomenat 'Andorra de la terra al cel', que ha tingut molta projecció però que no sembla que a nivell personal li hagi fet molta gràcia treballar amb les institucions, "però això ja és una altra pel·lícula". Sobre aquest art em comenta que es tracta de "fer transformacions al paisatge, jo però utilitzo els materials de la natura sense malmetre la natura, el que fa ell - en Christo - és més efímer".


Així que ja ho sabeu, sobretot qui està enamorat d'allò que li agrada fer, l'Ariane ho té clar, "em van començar a sortir feinetes perquè no costa tant quan fas coses que t'agraden". Això sí, t'has d'adequar al que tens, i s'escolta el cant del gall a mig matí i com miola el gat pel mig del menjador.

15 novembre 2014

Per què una cooperativa?

Són moltes les raons per les que decidim constituir-nos en cooperativa per engegar aquest nou mitjà de comunicació local. La primera de totes però és perquè volíem crear una empresa de més d'una persona, que és la fórmula com vaig començar aquest trajecte dins el món de la informació local en format digital. I quina és la forma més democràtica, col·laborativa, horitzontal, per fer-ho? Pensem que una cooperativa. En el moment en que ho vàrem decidir, cap a l'estiu, hi havia dos fets que ens van marcar de forma important. S'estava gestant el diari digital, a nivell nacional, Crític, també en format cooperativa, de treballadors i de col·laboradors. I just en aquell mateix moment es presentà al Celler Cooperatiu de Sant Cugat una avaluació de l'estat de l'economia cooperativa a Sant Cugat i dels projectes que l'any 2013 van guanyar el concurs convocat per l'Ajuntament. Però a més dels valors intrínsecs d'una empresa cooperativa també hi ha els associats a un mitjà de comunicació. Aquests els anirem desenvolupant més endavant.

Per saber-ne més i conèixer com funciona una cooperativa vam entrevistar a una d'aquestes empreses. Aquí teniu l'entrevista a Sinergia 360º, un projecte molt interessant.
Aquest és l'equip de Sinergia 360º

Sinergia 360º: "valorem a les persones pel que són i no pel que tenen"

Fa dies que es parla de cooperatives a Sant Cugat. De fet, des que es va organitzar el I Concurs d'Emprenedoria i treball associat de l'Ajuntament que hi ha hagut un xup - xup que s'ha allargat fins que fa unes setmanes es van presentar els resultats d'un estudi sobre el present i futur de les cooperatives a la ciutat. Entre aquestes cooperatives ja hi podem comptar una de les que van guanyar el concurs, SINERGIA-360, la eQooperativa, una nova empresa amb un petit present i amb futur prometedor, almenys això és el que li convindria a la nostra societat.

I per què li convindria? doncs perquè aquesta empresa no només és una cooperativa d'iniciativa social sense ànim de lucre, que ja és molt!, sinó que la seva voluntat és valorar les persones pel que són i no pel que tenen. Sinergia-360 està composada, de moment, per 4 persones sòcies. L'August, la Paola, l'Ester i la Noemí es van posar d'acord per presentar-se al concurs convocat per l'Ajuntament adreçat a cooperatives de la ciutat. La idea va néixer de l'August Corrons, economista a la UOC, "de l'àrea d'economia i ficat en temes socials", ens diu. L'Ester Ballart ens comenta que li va transmetre la idea i la va entusiasmar, "es cap on hem d'anar", afirma. L'August segueix "hi ha una crisi que ve derivada dels euros, de la seva escassetat i del monopoli dels bancs. L'euro no te cap valor, és un tros de paper però està reconegut. Els eQ - que és la moneda social - és el mateix però no estan reconeguts i el que volem és que ho estiguin, però representant el valor de les persones. No hi ha ni or que recolzi l'euro ni banc oficial, tot son bancs privats. Quan es juga al Monopoly tos els jugadors accepten que aquells diners tenen un valor, perquè no fem que les persones es puguin aprofitar d'això?".

Parlem però de l'empresa perquè hem introduït conceptes importants que cal explicar amb deteniment. Els demanem que ens qualifiquin l'empresa perquè s'entengui a què es dedica, a primera vista no és tan fàcil, ens ho explica l'August, "som una plataforma que posa en contacte usuaris per tal d'aprofitar de cadascun d'ells el millor, perquè cada persona pugui aportar el que ell és independentment del que tingui". Per tant, en aquesta plataforma on - line qui s'hi subscriu hi pot posar ofertes o demandar serveis. "Les transaccions es fan en part amb una moneda social - l'eQ - i en part amb euros - depèn dels tractes entre les parts - al cap i a la fi el que fa és donar poder a les persones i no a les entitats bancàries", ens explica l'Ester Ballart.

Ens preguntem però a quin tipus de gent pot interessar aquest model d'empresa, de negoci, perquè de fet estem com recuperant vells models de transaccions de productes. "Hi tenen cabuda tots els perfils d'usuaris, qui vol comprar, autònoms, empreses, persones que estiguin a l'atur, gent que vulgui complementar els seus ingressos", afirmar l'Ester. S'hi pot adreçar gent que vol fer intercanvis d'objectes, vendre el que no necessita, tant si és de 2a mà com si és tracta de coses noves o serveis, per exemple, "necessito un pintor, doncs pactem un preu una part en euros i l'altra en eQ". Amb aquesta nova economia la gent pot guanyar més capacitat adquisitiva i també les empreses, ho explica l'August, "empreses que tenen capacitat productiva però que per problema de mercat no estan al 100% del seu rendiment poden aprofitar la capacitat ociosa a través de la moneda social. Per exemple un restaurant entre setmana està mig buit, pot posar llocs a disposició del públic i enlloc de tenir buit en treu un rendiment, guanyant un saldo amb moneda social. Això es pot fer en altres empreses estacionaries i ho poden fer a canvi de serveis de perruqueria o de que li facin una plana web, per exemple. Es tracta d'aprofitar els temps ociosos". També podem incloure la "capacitat ociosa de les persones", segons diu l'Artur, o el que seria aquella capacitat que no aprofiten perquè ningú els contracta i en canvi tenen i a més tenen el temps per desenvolupar-la. Què cal que facin? doncs entrar a la plataforma i oferir els seus serveis. Em pregunto si Sinergia-360 podria ser una solució als ERO que hi ha al llarg i ample del territori, "una solució intermèdia seria oferir un servei per aprofitar l'excedent de mà d'obra, si".

En aquest moment hi ha possibilitat, es dona el marc, perquè la gent entengui això dels eQ?, l'Ester m'explica que una part de la ciutadania comença a entendre el que és el consum col·laboratiu - canvio casa meva per casa teva -, es tracta d'un tema de confiança. Com dèiem abans estem tornant a l'economia dels avis o dels pobles, al troc, "si però el tradicional era entre dues persones i una necessitat en el mateix temps, el que proposem nosaltres  és un troc digital que arriba a molta gent tot i que recupera valors antics, que no han desaparegut mai, utilitzant els recursos al màxim".

Sinergia-360 va ser un dels projectes guanyadors del Concurs de cooperatives impulsat per l'Ajuntament, conjuntament amb l'Ortiga i Sabor Afegit. El repte el van afrontar amb l'equip de quatre persones i van complir els requisits demanats per l'ajuntament, superiors als que demana per la convocatòria d'aquest any. La valoració per part de l'Ester i l'August és molt positiva. Fa un any i mig que el segon va començar a pensar en el projecte i un any que en van començar a parlar. Fins fa ben poc temps ningú parlava del concepte "moneda social". El procés de selecció - per qui vulgui presentar-se al nou d'aquest any - és "un procés exigent des de la preselecció fins que guanyes el premi, en el nostre cas al novembre". Un cop guanyat el concurs però comença un període d'acompanyament a l'espai de "coworking" Centre Vita, al Camí Can Ametller, on conviuen amb altres petites empreses i on reben formació des d'economia i finances fins a reflexions sobre el que aporta l'empresa a la societat, "canviant el paradigma perquè som un tipus d'empresa diferent", ens diu l'Ester. L'ajuda econòmica la reben a mesura que van aconseguint fites. Al final del procés de 6 mesos es constitueixen com a cooperativa. És, per tant, una nova empresa de Sant Cugat, una petita empresa amb grans objectius de transformació social. Encara no ha generat ingressos però ha generat un impacte en la nostra atenció. Té ja 80 usuaris registrats, de moment vinculats sobretot al món de les cooperatives, gent a l'atur - en aquest àmbit hi ha una gran oportunitat -, autònoms, persones que volen incrementar els seu poder adquisitiu.

"De fet, nosaltres també volem constituir-nos com a paraigua d'altres entitats sense que perdin la seva personalitat, per exemple una AMPA, perquè tinguin una imatge corporativa, un subdomini nostre, una plataforma, els facilitem els intercanvis i formen part de la nostra comunitat. I estem parlant amb altres comunitats perquè passin a formar part de la nostra", per tant tenen encara més reptes per després de vacances, a més de créixer com a empresa, fer com grups i subgrups, us imagineu el dibuix?. Però a més de fer de xarxa cap a dins també en fan cap a fora. Son socis fundadors de Dinero Positivo (POSITIVEMONEY), perquè volen fer difusió de l'engany dels bancs com entitats privades que poden emetre diners i generar interessos i que necessitem sempre créixer a costa del medi ambient. "Són entitats privilegiades als que se'ls ha concedit el poder d'emetre diner i que quan vas a demanar un préstec no treuen diners de la caixa forta sinó que pitgen un botó de l'ordinador i generen deute, i això no està clar i cal dir les coses com són. I ens serveix a nosaltres per explicar que hi ha solucions complementàries, sense descartar l'euro", ens explica l'August. Formen part també de la Xarxa d'Economia Solidària (XES) i el treball amb euros el fan amb entitats de banca ètica i cooperativa com Triodos Bank, amb el que estan en procés d'arribar a acords, amb la Caixa d'Enginyers i amb Oikocredit.


Per acabar i pel que fa a la qüestió del model d'empresa els pregunto sobre l'aportació que en el seu cas suposa el fet de ser una cooperativa enlloc de ser un altre tipus d'empresa - una SL o una SA, per exemple -, "d'entrada és una estructura més humana, plana, oferim el que realment som, prediquem amb l'exemple, fem el que som", ens diuen. Definitivament fan el que diuen i diuen el que pensen i aquesta és una garantia de funcionament per una empresa, no haver d'amagar res. Segur que podran ajudar a transformar la societat i a posar en qüestió un sistema que posa com a valor el diner quan aquest necessita per tenir sentit el treball de les persones. La resta és pura especulació.

14 novembre 2014

La primera entrevista de la darrera etapa va ser al President de La Unió

Pocs dies després de l'entrevista es presentava l'acord amb l'Ajuntament. A la foto d'esquerra a dreta: Xavier Escura, Mercè Conesa i David Pujol. Font: Localpress.
De fet, això responia d'alguna forma al que en Xavier Bosch ressaltava a la presentació que fèiem a Can Ninot. En el frontispici del mitjà hi havia allò més important de la ciutat, la cultura, l'economia, l'ensenyament, les entitats,etc. I què millor que començar per una entitats centenària com La Unió que, a més, passava per un moment crític. Després de l'entrevista vàrem desvetllar altres informacions que altres, pels motius que fossin no es van atrevir a fer-ho. En tot cas, avui podem dir que La Unió té molt camí fet per ser una entitat sostenible en el s.XXI, sense adormir-se però. Encara que en el passat hi ha hagut llums i ombres en les que no estic massa segur que tothom hagi fet els deures com calia. Recuperem l'entrevista pel seu interès.

Parlem amb el David Pujol, president de la comissió gestora (avui ja no) de la Unió Santcugatenca

David Pujol: “Si tinc la professió que tinc és pel meu pare i per la Unió, pel meu pare no vaig poder fer res, potser que faci alguna cosa per la Unió, no?"

Fa un sol espaterrant i un fred que pela i faig camí cap als jesuïtes, avui tapats pel “transatlàntic” d'ESADECREAPOLIS. Allà hi té el seu espai d'operacions el protagonista d'aquesta primera història en aquesta aventura editorial. Ens citem a les onze del matí al “coworking”, que és com s'anomena avui a un espai diàfan on hi treballen diferents persones amb negocis diversos ocupant taules, cadires i ordinadors amb dret de sales de reunions i serveis pagant un lloguer mensual.

Amb el David Pujol ens coneixem des de fa molts anys, de fet jo li aguantava l'escala mentre ell canviava o enfocava els llums a La Unió fa d'això més de 20 anys. Es pot dir que el David es va fer gran a la sala de l'antic teatre d'aquesta centenària entitat de la nostra ciutat... “abans de la fundació de Fila Zero, ara fa 25 anys, jo ja acompanyava als meus pares, la meva mare feia de regidora, el meu pare de tramoia a les sarsueles que es feien aleshores, tres o quatre a l'any...”, de fet, afegeixo jo, la que es va fer la setmana passada al TA! ha estat un esdeveniment anual. D'estones d'oci “intempestiu” sobre l'escenari de La Unió, compaginant-lo amb els estudis, arriba l'oportunitat primer de col·laborar professionalment amb l'àrea de Cultura de l'ajuntament i el 1993, amb la inauguració del Teatre Auditori és cridat pel gerent de l'aleshores, en Tom Seixque em preguntà què sabia fer i li vaig dir amb tot el desvergonyiment de l'edat: doncs amb una mà faig anar el canó i amb l'altra la taula de llums... imagineu-vos això situat al nou equipament!!”. Aquell inici del Teatre Auditori va emportar-se el Grup “Quin Pal” com a equip tècnic de la nova instal·lació municipal, entre d'altres persones de la ciutat, persones que fins avui han anat fent les seves respectives carreres professionals. Una d'elles és el propi David.

De l'abril del 93 fins el 2004 són 11 anys molt intensos i divertits però necessito nous reptes. Em vaig fer una pregunta: fins a la jubilació queden molts anys! Necessito nous reptes. Em va sorgir una oportunitat al Fòrum de les Cultures per ser el responsable de la il·luminació del centre de convencions on es feien els diàlegs, quan es va acabar però li vam dir el fòrum de les tortures”... per altres també ho va ser, no? li interrompo jo... “per mi va ser un trampolí, un pretext, vaig aprendre molt perquè el Teatre Auditori treballava en família, de forma professional, però allà coordinava a més de 30 persones”. D'aquesta empresa, GL EVENTS, que té una concessió per 30 anys i que segueix promovent activitats en aquestes instal·lacions, va marxar tot i tenir un contracte indefinit, perquè no li omplia la perspectiva de feina consistent en congressos i fires. Es va retrobar amb un vell conegut, en Tom Seix, a Otto Projectes, una consultoria escènica, amb el que va realitzar 25 projectes d'equipaments culturals entre el 2005 i el 2011, els anys de les grans obres de les administracions públiques. Es va haver de reciclar molt a nivell laboral fins que amb la dificultat associada amb la manca de projectes culturals nous va decidir emprendre una aventura professional pel seu compte fins avui. “Aquesta empresa, Gobelin projectes, és un resum de la meva experiència professional. Faig disseny d'il·luminació, bolos, il·luminació arquitectural i eficiència energètica, consultoria escènica,...

I amb tot això encara et queden ganes de ficar-te al capdavant de l'entitat amb un grup de gent, amb el que això vol de dir d'hores de dedicació, mals de cap, sense estar implicat en cap de les seves seccions de forma activa?, “si tinc la professió que tinc és pel meu pare i per la Unió, pel meu pare no vaig poder fer res, potser que faci alguna cosa per la Unió, no?”. Li comento que en el que portem d'anys deu ni do el que ha fet per aquesta entitat i ho repassem: a banda del que havia fet abans, del 2000 al 2002 va ser secretari de la junta d'en Joan Mata “sense la implicació suficient per motius laborals”, em comenta. “El que va passar fa tres anys és que la pilota s'havia fet molt grossa, hi havia una ordre de subhasta, va sortir en aquell moment que l'ajuntament salvaria la Unió, van haver propostes molt variades... però el cas va ser que el president Marín va posar una part del que es devia i la resta ho va posar un prestamista...el novembre del 2010 l'assemblea de l'entitat va autoritzar el president a dipositar 185 mil € però al darrer moment no ho podia pagar i en va pagar 125 mil mitjançant una hipoteca que venç el 2015, més 12 mil € en despeses notarials. La resta és el que va pagar Olivallès, S.L., una societat terrassenca, que segons l'advocat de l'entitat va deixar els diners al Sr. Marín en nom de La Unió amb un document signat en el que aquest darrer afirma que la seva signatura està falsificada, en total eren 44 mil € amb un 25% d'interès anual que s'han convertit en 66 mil € més 20 mil € més per costes judicials, jo no sé que va passar realment perquè no hi era, el que sé és que ara s'ha d'arreglar i que l'assemblea va decidir pagar el deute”.

Em resulta increïble entendre aquesta operació de préstec amb un interès tant alt però afegeix que “a banda de saber què va passar amb les signatures cal també tenir en compte que en aquells moments tot feia pensar que s'arribaria de forma ràpida a un acord amb l'ajuntament i, per tant, que no es pagaria durant massa mesos aquests interessos del 2% mensual, la realitat és que fins ara no s'ha pogut solucionar...”. Els maldecaps però no s'aturen aquí per l'equip encapçalat pel David perquè el deute de La Unió no és només amb l'anterior president sinó que ve de lluny, del 99, quan el president Puig va rescindir el contracte amb l'antic llogater del bar a petició dels socis de l'entitat, assumint unes condicions molt lesives, avui d'aquest deute encara queden més de 300 mil € per pagar que en bona part tenen a veure amb una mala praxis de la Caixa de Terrassa, “som víctimes també, com moltes famílies ho són en aquests darrers mesos, de les males pràctiques dels bancs i caixes, són els que han acabat d'enfonsar La Unió”.

A tot això, com queda la situació hores d'ara sabent com sabem que la negociació amb l'ajuntament està en vies de solució (en les darreres hores l'assemblea de l'entitat ha aprovat només amb un vot en blanc l'acord d'intencions que ha de ratificar el ple de la corporació municipal)? “doncs després que el juny del 2011 l'ajuntament fes una taxació de la sala teatre per valor de 482 mil € i oferís comprar-la, que l'assemblea es negués a l'acord, que pel camí es variés la subvenció de la Diputació  per l'arranjament de la taulada del teatre i es fes servir per arranjar la instal·lació elèctrica quan estava aparaulada per l'industrial que feia 3 anys que l'estava esperant i que, hores d'ara ja ha plegat,...jo vaig entrar a la junta el 2011 en un moment amb molts dubtes sense resposta, es va crear una comissió de negociació i fins aquest dilluns – per dilluns 26 – que ens varen presentar una declaració d'intencions que representava el primer document per escrit perquè sigui aprovat per l'assemblea extraordinària de la nostra entitat”... i què en penseu de la proposta?, “que a aquestes alçades, amb una ordre d'embargament a sobre, amb els deutes que tenim i l'estat en el que està la Unió, no podem fer res més que intentar arribar a un bon acord amb l'ajuntament, perquè a més l'anterior president pressiona pel seu deute i pel deute del prestamista, encara que el fet de no ser a la junta ens ha facilitat la negociació amb l'ajuntament. Ara cal que l'acord final per la constitució del nou consorci públic – privat sigui beneficiós per les dues parts, que les seccions de l'entitat puguin seguir desenvolupant les seves activitats amb qualitat i que ens mentalitzem que a casa nostra hi tindran cabuda entitats que fan activitats diferents de les que ja s'hi fan ara, hi ha possibilitats, en un espai tant gran com el nostre, d'optimitzar els recursos si ho fem bé i estic segur que ho farem, sempre i quan l'ajuntament prengui aquesta nova relació amb el respecte que mereix una institució centenària com ho és la nostra, construïda pel poble i que ara, després d'aquests fets tornarà a ser rellançada pel poble”.


Gràcies David per les hores que dediqueu a la cultura i a la nostra ciutat i per la claredat en la teva exposició.

11 novembre 2014

Què ha passat el 9N a Sant Cugat?

Obre les portes l'Arnau Cadell el 9N, foto: Xavier Boix
Més de 32.000 persones s'han mobilitzat a Sant Cugat aquest diumenge per desobeir l'Estat. Una autèntica clatellada a Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Rosa Díez, Albert Rivera i tothom que des de les esferes pseudo jurídiques - llegeixis TC -, judicials - fiscalia i tribunals - i periodístiques menystenien i alhora denunciaven i contra programaven la manifestació de protesta més ordenada que mai s'ha fet en aquest país.

Un veritable acte de desobediència civil en una ciutat que alberga la Universitat Internacional de la Pau, on sinó?. Perquè el que ha passat aquest diumenge no ha estat sinó això, un acte de desobediència civil, una protesta en tota regla, tant de qui ha votat Sí - Sí, com de qui ha votat Sí - No com, també, de qui ha votat No. Amb el cas de les gairebé 1.000 persones que van votar No a Sant Cugat, cal dir que van anar a votar, a participar, malgrat els insults, el menyspreu i les amenaces de qui, teòricament, defensa allò que defensen amb el seu vot diumenge: seguir igual com som. Cal dir també que els moviments "unionistes" caldria que repensessin la seva estratègia quan resulta que allò que ells representen es mobilitza més en aquesta "botifarrada" que en qualsevol dels actes que ells han organitzat fins ara. Més de 100 mil persones els van fer una botifarra a la seva persistent negativa a l'exercici a l'ús dels instruments democràtics.

Les dades però cal que facin pensar també al moviment sobiranista. Sant Cugat segueix sent una illa enmig d'una mar metropolità. 2 punts per sobre dels resultats catalans en el resultat del Sí -Sí (82% - 80%), 1,5% per sota dels resultats totals pel que fa al NO (3% - 4,5%) i, oh sorpresa! 2,3 punts per sobre en el SI-NO - almenys a mi m'ho sembla - (12,3% - 10%). En total, 26.370 vots clarament independentistes van anar fins a les 69 urnes de cartró dels 5 instituts públics de Sant Cugat.  Quina lectura en podem treure en clau local de tot plegat?.

En primer lloc, que diumenge van mobilitzar-se 1.397 persones més que a les darreres eleccions municipals que, tot i ser les més properes tenen un índex de participació d'un 55%, i 11.917 menys que a les darreres eleccions del Parlament que a nivell nacional i, a Sant Cugat en particular, van representar un rècord de participació amb més d'un 78%. Però anem allò que és més concret. La capacitat dels partits de mobilitzar "els seus". Fem-ho tenint en compte el mandat de les darreres eleccions més importants i les que, a més, han portat a aquesta situació en la que ens trobem, les eleccions al Parlament. Serà el més honest per part meva penso.

Si sumem tots els vots de les forces que en aquell moment estaven a favor del dret a decidir, és a dir - en ordre de resultats - CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i SI, tot i que no va treure representació, ens dóna 30.042 vots. Hi hauria doncs una diferència de 3.670 vots de més respecte els Sí - Sí d'aquest diumenge. Però és clar, entre aquestes forces cal extreure votants que no estarien a favor de la independència tot i estar-ho per la consulta i, també, caldria sumar-hi votants d'altres partits, com el PSC - una mostra és el portaveu a la ciutat del PSC, Ferran Villaseñor que va anar a votar, que també ho van fer i vés a saber en quina clau. També cal afegir els de la candidatura independent UASC que formalment demanaven el vot cap el Sí - Sí. Amb aquestes dades a la mà es pot dir que hi ha una bossa de votants de partits pro-consulta, PSC, C's i PP que es van refugiar en el vot Sí - No i No, a banda d'uns 900 vots "especials" i que trenquen l'argument utilitzat pels contraris a la consulta de que aquesta ha estat una festa organitzada només per independentistes. Vull dir que els sobiranistes no han mobilitzat prou "als seus", parlant en plata vaja, o que a Sant Cugat no hi ha més camp per recórrer.

Parlava al principi que Sant Cugat era un illa enmig de l'Àrea Metropolitana. Només cal mirar-se els resultats d'altres municipis de dimensions i importància similar i pensar que cal encara treballar força perquè la gent es faci seu el projecte. Si a Sant Cugat han participat més de 30 mil persones a la consulta de diumenge, a ciutats com Rubí, Cerdanyola, El Prat, Cornellà, Castelldefels, Viladecans hi han participat la meitat, a Terrassa no arriben al doble i a Sabadell ho superen lleugerament, quan són ciutats 3 vegades més grans. A més, a totes elles el percentatge del sí no arriba al 80%, en alguns casos, com Cornellà, El Prat o Sant Boi, està per sota del 70%. Som homologables a ciutats com Girona, Manresa o Mataró, de caràcter ben diferent, capitals de comarca i de color polític marcadament nacionalista. Potser si hagués anat de debò el resultat del Sí - Sí hagués estat diferent o, potser, tampoc s'haguessin sentit interpel·lats. Jo penso que el debat sobre si es pot o no votar enlloc del perquè sí o no a la independència i, sobretot, les oportunitats d'un estat constituent, són part d'aquesta estratègia d'una quants per fer-nos parlar del que realment volen i no posar el dit a l'ull al que realment toca.


En tot cas ara veurem qui va de debò i qui no, qui vol realment arreglar els problemes del país i qui vol aprofitar aquesta embranzida per recuperar posicions. Trencar l'statu-quo és molt més que fer una consulta participativa. Estarà Mas disposat a tirar endavant aquesta anomenada ja per molts "revolució del somriure"?.

01 novembre 2014

Cap als 40 anys de la Festa de Tardor

Torno a "tirar" de blog, ara que no tinc la plataforma habitual on compartir els meus pensaments. Sé que us vaig dir que en aquest espai escriuria més sovint malgrat estar també al càrrec del diari que fins fa tres dies ocupava gairebé totes les meves hores del dia. Però no ha pogut ser. Entre totes les hores del dia no he pogut fer forat per escriure en aquest benvolgut blog que fa més de set anys que existeix. Ara sí que sí li donaré més vida. I en el futur projecte que tenim entre cella i cella ocuparà un espai. Recomenço avui amb aquesta reflexió, si voleu un xic provocativa, sobre com crec que hauria de repensar-se la Festa de Tardor, a partir del que vaig viure aquest cap de setmana després de parlar-ne amb moltes entitats participants.

Aquest cap de setmana hem gaudit un any més de la Festa de Tardor de Sant Cugat, la festa de les entitats, l'aplec de l'associacionisme que de forma reivindicativa surt al carrer, "acampa" al voltant del Monestir i, mostrant tot allò que sap fer, arriba a la ciutadania que passeja tranquil·lament, sobretot el diumenge, perquè les conegui i sàpiga una mica més de la seva existència, els seus objectius i, qui sap, si les pugui donar un cop de mà i, fins i tot, passar a formar-ne part.

Ser d'una entitat vol dir moltes coses - cal dir que no són totes iguals i havia de donar una volta per la Plaça Octavià per veure que n'hi havia de ben diferents - però hi ha alguns punts en comú. El primer de tots és el compromís, el segon és la solidaritat amb els objectius comuns del col·lectiu i el tercer, potser el més difícil, la cerca d'intentar que el moviment associatiu de la ciutat sigui cada cop més fort com a eina de cohesió ciutadana. És una forma d'entendre la vida, de passar d'allò que és l'individualisme al que és veure la vida des de l'espai col·lectiu.

I és aquí on m'aturo perquè la Festa de Tardor és massa important per caure en un error on no hauria de caure. M'explico i no voldria que se m'entengués malament. La Festa de Tardor no pot ser només un aparador. Ha de ser la conclusió d'un treball col·lectiu, el "premi" a la tasca de tot un seguit de persones compromeses de totes les entitats, associacions, clubs i partits que hi participen des del primer moment i que al final d'un procés de creació d'idees, de lemes, d'activitats, etc, tenen també un espai on exposar davant el públic. Penso que aquesta és, serà, la única forma de que hi hagi noves cares, nous lideratges, noves responsabilitats.


No crec que sigui massa positiu que la feina sempre la facin "els de sempre", no ens ha de semblar bé, ni passar-nos desapercebut. Cal ser valents i si ens hem de posar vermelles i dir-li a algú que no s'hi pot posar, doncs ho fem. Perquè l'associacionisme no és un mercat, no podem convertir la Festa de Tardor en el "mercat de les entitats" on pagant una quota ja tens dret a posar-t'hi, sense fer res més. Cal més implicació en aquest procés col·lectiu si parlem de que l'associacionisme és cohesió. Diumenge em vaig fer un fart de passejar per la festa i vaig veure de tot, entitats de tota la vida, vives i compromeses, altres de més joves, amb la il·lusió de projectes que estan funcionant i que acullen a molta gent, altres que ni tant sols creuen amb el lema de la festa i una, almenys, que hi era sense ser entitat, associació, club ni partit, sinó empresa,...fent negoci.

26 agost 2014

Guanyem Sant Cugat o Assemblea d'Esquerres?

Ahir vaig escriure el meu primer article d'opinió com a editor tornant de vacances, us el copio al meu blog perquè tal com us vaig avançar serà el meu espai també per comunicar-me més directament amb vosaltres.

Assemblea d'esquerres del 25 de juny
Tornem de vacances i tot es comença a resituar a Sant Cugat. Obrirà el forn habitual, la farmàcia, l'estanc i, fins i tot, la biblioteca tornarà a funcionar a ple rendiment. A partir de la propera setmana començarem a parlar ja de política local, el primer ple és el dia 15, i informarem de les primeres propostes dels partits, alguns d'ells com el PSC i UASC, que no 'estiven' tant com els altres durant l'estiu, ja n'han començat a presentar.

Durant aquests darrers mesos en diferents mitjans hem assistit al fenomen 'Podemos', no sé ben bé si per imperatiu mediàtic, per voluntat d'algunes capçaleres econòmic - informatives o si perquè realment ho mereix la proposta encara cívic - política. El que és cert és que s'estan activant noves propostes polítiques de cara a les properes eleccions locals a nivell català que conviuen amb propostes diguem-ne 'tradicionals' o, com es diu ara, representants de la 'vella política'. Sigui com sigui aquí al costat, a Barcelona, ha explotat una proposta política nova que se suma a la que fa un any i mig van engegar l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades, el Procés Constituent. Amb una objectiu força comú plantegen fer una candidatura conjunta des de l'esquerra per 'guanyar Barcelona', amb aquest nom, Guanyem, han arribat als 30 mil recolzaments abans del termini que s'havien imposat.

Quina repercussió tindrà aquest moviment a Sant Cugat? Tota, segur. Per un costat, la nostra ciutat ja no és aliena a les dinàmiques metropolitanes, malgrat les diferències importants electorals des del punt de vista de majories polítiques i socials. Tots els ingredients els podem trobar també aquí: (segueix llegint)