21 de juny 2013

Els arbres de la Floresta han parlat i la gent també!


En els darrers dos mesos ha hagut una mobilització important al barri de La Floresta de Sant Cugat. Feia temps que no passava. I ha estat per diferents motius, tots al voltant d’un mateix projecte que parteix d’un desgavell polític nascut en mans del regidor Jan Carbó el 99 i acabat 10 anys més tard quan la que avui és alcaldessa, la Mercè Conesa, en aquells moments era la responsable dels temes urbanístics a la nostra ciutat. Sempre amb l’ombra allargada del Lluís Hosta arreu, perquè tots els planejaments urbanístics, permutes, convenis, etc han sortit de la seva màquina d’urbanisme creatiu...
Efectivament, estic parlant de la promoció d’habitatge públic de venda de PROMUSA que estava previst fer al Carrer Verge de Montserrat. En concret parlo de l’ocupació de dues parcel·les en les que s’havia de construir 21 i 54 habitatges respectivament. Una d’elles a tocar de la Carretera de Vallvidrera, l’altra a tocar de l’estació de La Floresta. Us convido a donar un volt per la zona i veure el que això significava. Algunes persones han parlat de què “en altres indrets de Sant Cugat també hi havia arbres abans i ara hi ha pisos i, per tant, a La Floresta també li toca la seva quota de solidaritat. A banda que en aquest indret hi ha de tot: pins i alzines”, (Raul Grangé, ple de maig a resposta de la Plataforma Parlen els Arbres). En aquesta zona majoritàriament hi ha alzines, però el pitjor de tot és que el promotor de la construcció d’aquests habitatges – públics – és qui ha de córrer amb la urbanització del carrer i si féssiu el que us dic us donaríeu compte que no te cap sentit, encara menys, que el nostre ajuntament fes aquesta despesa o que la carregués a les esquenes dels que anessin a viure en uns habitatges de promoció pública, perquè és un tros de carrer molt important que no sembla prioritari ni pels temps que corren ni en el context d’un barri que precisament no va sobrat de bones condicions en els seus carrers.
Alzinar del C/ Estel on es preveia construir
La gent de La Floresta i qui ens hem mobilitzat per coherència amb els nostres posicionaments històrics hem aconseguit que el govern municipal “congeli” aquesta promoció d'habitatge. Però la lluita ha de continuar. Ha de continuar perquè com deia un dels veïns en el consell de barri de dimarts les coses han canviat. L'urbanisme agressiu que ens ha portat a la situació actual cal redreçar-lo i tenim instruments per fer-ho. Faríem malament quedant-nos amb els braços creuats. El planejament en vigor avui al barri fa possible moltes barrabassades com aquesta i ni aquest barri ni la nostra ciutat s'ho mereixen.
Penso, com el propi document preveia en la seva aprovació, que passats quatre anys d'aquella cal una rectificació i un propòsit d'adequació, i d'esmena!, als nous temps. Una nova època on el que cal no és més creixement sinó aprofitar el que tenim, si hi ha habitatges buits aprofitar-los, i allà on es pot, com ara la zona de l'estació, densificar i crear espais relacionals, els carrers que hi ha fer-los segurs i transitables i pactar amb qui hi viu com volen que siguin – la gent de la Floresta no vol majoritàriament ciment en els seus carrers -, no facilitar que hi hagi més trànsit del vehicle privat sinó que caminar, anar en transport públic o en bicicleta sigui més segur i eficient i que La Floresta no perdi la seva fesomia, els seus connectors ecològics, però no per qüestions romàntiques i naïfs sinó merament per egoisme d'espècie! Per ètica! Per deixar-lis a les futures generacions un llegat millor.
El passat 23 de maig vaig escriure un article d'opinió a cugat.cat sobre el procés d'aprovació del planejament urbanístic que feia possible tot aquest desgavell, el podeu llegir en aquest enllaç
Una de les grans fites de la mobilització ha estat la recollida de signatures, gairebé 5.000, encara podeu signar! aquí teniu l'enllaç 


19 de juny 2013

Ens roben els rius, ens apugen l'aigua


El passat 11 d'abril escrivia sobre la situació de la gestió de l'aigua a l'àmbit metropolità, aquí teniu l'enllaç. Avui pertoca fer un enfoc més santcugatenc de la situació i ho lligo amb la presentació d'un informe, que espero porti cua, de la Plataforma “Aigua és Vida” que han lliurat avui al Síndic de Greuges perquè defensi els drets col·lectius de la ciutadania davant els drets d'unes empreses que sembla que tenen més poder del que se'ls suposaria en alguns partits, en aquest cas sobre CiU i el PSC.

Durant molts anys la nostra ciutat ha viscut d'esquenes a la realitat metropolitana. Semblava que li feia angúnia barrejar-se amb el que en deien “la grisor de l'altra banda de Collserola” però ves per on que quan estrenyen les sabates entrem a totes a l'Àrea Metropolitana i la Llei del 2010 ho corrobora. Així ha estat com ens ha ajudat a sortir-nos-en en casos com els residus i ara en l'estudi de la solució de les zones verdes o recentment en el tema de l'aigua.
foto cugat.cat

En el cas de l'aigua, la competència és municipal, i a Sant Cugat la tenim adjudicada des del 1974 a SOREA, que en aquella època, predemocràtica o directament franquista, es deia SAUR. Aquesta concessió és de 45 anys i finalitza l'any 2019. Però ves per on que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que tenim cedida la competència del subministrament de l'aigua potable fins les aixetes de les cases i que te la competència en l'aprovació de les tarifes, la coalició sòciovergent ha resolt que a partir d'aquest any es constituís una empresa mixta pública – privada en la que la part privada representa un 85% i que a més ha obtingut aquest percentatge sense cap tipus de concurs. Aquest monopoli metropolità protagonitzat per AGBAR ens afecta perquè quan acabi la concessió a SOREA, del mateix grup d'empreses, segons el conveni de constitució d'aquesta empresa mixta, la gestió de l'aigua a Sant Cugat passarà directament a gestionar-se des d'aquella empresa sense fer-se cap concurs, sense cap tipus de concurrència.

En el darrer any a la nostra ciutat el rebut de l'aigua s'ha pujat un 30% lineal, sense caràcter progressiu, sense tenir en compte el caràcter social o ambiental de la tarifa. A més a Sant Cugat la tarifa industrial de subministrament és de les més cares i no permet un consum responsable d'aquest recurs escàs (amb un sol tram) i, en canvi, la tarifa d'us públic municipal és de les més barates, donant d'aquesta forma poc exemple davant la ciutadania. Sense cap mena de dubte tenim molt camí per recórrer i és per aquest motiu que en el darrer consell metropolità i a proposta delGrup d'ICV-EUiA, es va aprovar la constitució d'un grup de treballper aprovar uns criteris socials i ambientals per les noves tarifesdel 2014. No se si ens posarem d'acord però la nostra proposta es basarà en que l'aigua és un dret bàsic i, per tant, hi ha un mínim vital al que tothom ha de tenir accés i, al mateix temps, és un recurs finit pel que el seu consum sumptuós ha d'estar penalitzat, de manera que quan més trams de consum millor, en tots els tipus de tarifa. Tenim exemples, Terrassa n'és un de recent.

Quan un dret bàsic, com en aquest cas l'aigua, és objectiu de lluita entre grans empreses alguna cosa estranya i greu està passant. Si hem dit que l'aigua és un recurs finit no pot ser que amb el consum de l'aigua es pugui fer negoci, perquè o es fa consumint més aigua o es fa pujant molt més les tarifes. En el cas del nostre municipi i atenent als pactes signats amb la constitució de la nova societat d'economia mixta que comporten un préstec a pagar per part de l'administració metropolitana a un interès del 7,25%, un 3,5% de la facturació en concepte de “know-how”, etc estem parlant d'un cost per la ciutadania afegit que es situarà per sobre dels 100€ més a l'any per família en el rebut de l'aigua (us recomano la lectura de l'informe annex de la Plataforma Aigua és Vida amb tots els arguments econòmics).

Tot plegat ens porta a pensar que si altres municipis, grans i petits, com París, Berlín o Arenys de Munt, han municipalitzat la gestió o d'altres la conserven des de sempre en aquest format, com El Prat, Mataró, Reus,...és hora d'explicar a la ciutadania que amb aquest dret no s'hi juga i potser és hora també d'unir forces i ensenyar a qui governa aquí i allà que a la nostra ciutat l'aigua la volem administrar des de la gestió pública. Que si és per això no ens interessa mancomunar serveis o pertànyer a l'Àrea Metropolitana, que d'altra banda és un instrument estratègic que no és compromet políticament amb aquesta funció que sí que és imprescindible.

Aquest article - ara actualitzat - va ser publicat el passat dijous 13/6 a cugat.cat