21 de febrer 2010
ICV i el fet nacional
Aquest dissabte s’ha realitzat aquest debat. Amb una bona participació i amb ponents de luxe hem pogut contrastar les diferents opinions amb certa controvèrsia i amb molta maduresa, com sol passar en força dels debats que realitzem. Personalitats com Antoni Segura, Jordi Sánchez, Jordi Porta, Mònica Sabata i Miquel Caminal ens han dit com veuen la situació actual i futura del país i a nosaltres com un actor important d’aquest.
És un tema aquest que a mi em comporta certs neguits i contradiccions. Neguits i contradiccions que no em venen donats per la manca de claredat dels nostres propis documents al llarg dels darrers anys sinó per la constatació de la dificultat que tenen els nostres posicionaments ideològics en el debat públic i, sobretot, respecte a aquells que hores d’ara dominen l’espai institucional i mediatic.
D’aquest debat però me’n porto algunes idees clares amb les que em trobo còmode. La primera d’elles és que no ens ha de fer por parlar del tema nacional, l’esquerra verda nacional que representa ICV prové d’una llarga lluita pels valors de la justícia social i ambiental però també per la defensa de les llibertats nacionals. A partir però de la darrera Assemblea Nacional ICV va fer un salt qualitatiu important respecte al nostre ideari nacional. Una vegada més, perquè el vell PSUC així ho recollia també en els seus documents, defensem el dret a l’autodeterminació del poble català, i ho recollim per exercir-lo, lligat a la cohesió social. Un dret a l’autodeterminació que no es pot simplificar al blanc o negre, sinó que mereix un debat més ampli, un dret a optar entre diferents opcions, cosa que no assumeix el procés de consultes ciutadanes per la independència que s’està desenvolupant al nostre país. L’exemple d’Escòcia hauria de ser una referència a tenir en compte. Un exemple en el que un partit verd com el nostre està al govern participant de forma activa en aquest debat. Un partit verd, per cert, que conjuntament amb ICV som els dos únics partits membres oficials del Partit Verd Europeu que representem una nació sense estat.
L’Estatut del 2006 no va frenar, tot al contrari, el procés d’autogovern. I un cop més i pas a pas hem lluitat pel seu desenvolupament, no sense dificultats i traves, com gairebé sempre, però assumint que el moment actual d’autogovern és el millor del darrers anys, sent els seus avenços justament el que més preocupa a Madrid.
Però justament aquests avenços son viscuts per una part de la societat com una frustració. Reivindiquem viure’ls sense pessimisme i no confonem l’efervescència nacional amb la realitat del país. ICV defensa en l’eix nacional opcions majoritàries, estimulant els punts d’unió i amb un únic horitzó : Catalunya serà allò que vulgui el país ser. Allò que uneix a la majoria de la nostra gent és el projecte federal plurinacional, que és l’opció més ambiciosa en la realitat del país, i ho és perquè significa plantejar regles diferents i te, malgrat ser una utopia, tantes dificultats com altres opcions, amb la virtut que ens permet anar més lluny amb més força. O el sentiment autonomista era majoritari als anys 70 ?.
Com deia ahir en Jaume Bosch en les conclusions de la jornada, ICV representa una opció nacional més catalanista que la mitjana del país – així ho constata la darrera enquesta del CEO que en una definició d’1 a 5 és de 3,49 – estant el nostre electorat en el 3,81, el d’ERC en el 4,62, el de CiU en 4,14 i el del PSC en el 2,78.
Les conclusions del debat d’ahir per mi serien doncs seguir defensant l’Estatut del 2006, perquè defensem així la voluntat del poble català, i la negativa que el Tribunal Constitucional retalli allò que el poble català va votar en referèndum. També que no podem fer el nostre discurs des del desànim sinó des de la satisfacció del que hem aconseguit. I una constatació final : a ICV s’aplega més diversitat nacional que en cap partit de l’esquerra catalana, i per mi això és més un valor que no pas un obstacle per seguir avançant.
15 de febrer 2010
El govern dels millors ?
Aquesta ha estat una setmana plena de suggeriments sobre com ha de ser el proper Govern de
Ahir ho deia ben clar el nostre cap de llista Joan Herrera. A Catalunya o hi haurà un govern d’esquerres o un govern encapçalat per Artur Mar i el demés és fum. És legítima l’aspiració de tots els partits a tirar endavant les seves propostes programàtiques sense hipoteques però la realitat és la que és. En aquest sentit a mi em sembla molt més enriquidor, per l’aportació que fa al país, una majoria plural al govern que no pas un govern en minoria. Només cal veure l’experiència del Govern de Zapatero que va donant cops de timó a partir dels titulars, ara també de la premsa estrangera, i de les seves enquestes.
Per mi la democràcia és la forma menys dolenta de governar
Una diversitat que no ha frenat que s’arribin a amplis consensos, amb la participació fins i tot de la gran força conservadora catalana, en temes tant importants com l’habitatge, les infraestructures, l’economia, la immigració, l’educació,... que són el full de ruta d’aquest país per aquests i els propers anys - tot i el lament del conseller Maragall en la seva denúncia d’un país sense projecte... I a tot això ens surt el candidat convergent prometent que el seu govern, si és que la ciutadania li dona dret a constituir-lo, dic jo!, comptarà amb els millors, que si no els te a casa seva - CiU – els anirà a buscar a fora....
I que vol dir els millors ?. Els millors són aquells que amb la seva saviesa carreguen en els treballadors la mala gestió d’una empresa o la voluntat del guany a curt termini, com ho pot ser un directiu d’Aismalibar per exemple ?, o són els millors aquells que un cop abocats al fracàs els plantejaments de la banca ara tanquen l’aixeta del crèdit de la petita i mitjana empresa, com fan per exemple els tan ben educats directius de bancs com
Però per mi els millors s’han de valorar en termes de benefici comunitari i – i veient experiències molts properes a la ciutat - el millor per la societat és que qui te la responsabilitat de govern sigui qui defensa millor el be comú davant els poderosos. I si està ben format i te experiència millor és clar !
07 de febrer 2010
I tant que hi ha alternativa !
En les darreres setmanes s’han succeït diferents exemples de que a
Al
Personalment, em dona la sensació que ERC pateix de la malaltia del figurant. Després del seu pas pel govern de la ciutat, on va poder amb més o menys enginy deixar una petjada que en alguns casos ha estat molt positiva i de la que la conseqüència va ser un càstig per part de la ciutadania, ara sembla que surt del foc per posar-se a les brases. Espero que no es cremin més del que ja ho estan fent.
Mentrestant tant el PSC com ICV hem treballat per demostrar que hi ha una altra manera de governar la ciutat, prioritzant de forma diferent a la que ens planteja l’equip d’en Recoder. Ho varem fer la setmana passada en la presentació de les al·legacions al pressupost 2010 de 51 propostes diferents a aquest que canviarien clarament les despeses municipals i de les que en sortirien clarament beneficiades aquelles persones que avui viuen de forma més greu la crisi que ens maltracta. Unes propostes que esdevenen un pressupost alternatiu que vol impulsar les polítiques d’ocupació, les polítiques socials, l’austeritat, la lluita contra el canvi climàtic i el suport a les entitats socials, culturals i esportives, afrontant la crisi de forma seriosa i tocant de peus a terra, amb una previsió molt més realista, i a la baixa, dels ingressos municipals.
Aquesta setmana en fèiem una altra de presentació conjunta. En aquest cas explicàvem com entenem que ha de ser la política d’equipaments dels propers deu anys. En primer lloc reclamant més valentia a l’equip de govern, que s’ha limitat a tapar forats, doncs només proposa ubicar equipaments en aquells solars municipals que estan buits, sense pensar en què cal per la ciutat i on cal que estigui cadascun dels equipaments per donar el millor servei. En segon lloc reclamant una memòria econòmica que faci més creïble la proposta feta, tal i com en el seu moment es van comprometre. Aquest Pla d’Equipaments no és res més que la proposta política de CiU, no respon al procés participatiu que malgrat ha aportat moltes propostes no n’ha vist cap de reflectida en els primers anys de desenvolupament d’aquest.
Pel que fa als temes més concrets què és el que demanem ? doncs que més del 60% de la població escolar tingui dret a una escola pública des dels 0 als 16 anys, que la policia municipal s’ubiqui en un equipaments digne, que al centre de la ciutat hi hagi un casal per la gent gran, que l’edifici de l’antic ajuntament a
Algú pot dir que a