25 de març 2012

Europa sí però no així

 
Dijous varem viure el luxe de compartir amb dues de les persones que més saben d'Europa una xerrada debat sobre el paper de la UE davant la crisi. Una xerrada que va rebre més atenció per part dels mitjans que no pas de la ciutadania,potser pel fet que qui promovia l'acte era una força política o potser pel fet que Europa no desperta l'interès que li pertocaria a una realitat institucional que condiciona d'una forma molt substancial el nostre dia a dia. En Raül Romeva,el nostre eurodiputat i la Carme Colomina,cap d'internacional del diari ARA,ens van acompanyar amb les seves reflexions i van respondre els interrogants i plantejaments de la gent que ens acompanyava. En faig un resum a mode d'esquema de les principals idees que van sorgir en el debat - el propi Raül va escriure el mateix dijous un guió de la seva intervenció que us recomano llegir -.

La Carme Colomina destacà que Europa s'ha trobat amb aquesta multicrisi cara a cara amb les seves pròpies contradiccions,provocant una esquerda entre el centre i la perifèria però també política i de debilitament social. En els darrers anys hi ha hagut un creixement preocupant del que anomena el “tea party” europeu,amb un to més modern però igual de reaccionari i en alguns casos lligat a la xenofòbia més dura. Una personalitat com JeanClaude Juncker europeista federal convençut deia que “tots sabem el que hem de fer però no sabem com hem de guanyar les eleccions després d'haver-ho fet”,volent traduir una idea,molt estesa en aquells que com nosaltres imaginem una Europa plural,solidària i federal,que malauradament es mou en termes curt-terministes pensant en les eleccions estatals més que en el progrés del vell continent. Tota Europa utilitza Brusel·les com a boc expiatori de tots els mals i com argument de decisions polítiques clarament ultraliberals.

Taula amb Raül Romeva i Carme Colomina
I ara què és el que està passant? Doncs que els països que en aquests moments han de donar resposta als problemes dels qui pitjor ho passen volen que aquests facin allò que ells no van fer quan van necessitar ajuda quan passaven temps magres. Alemanya és el gran exponent d'aquesta manera d'entendre Europa. Una Alemanya que sort en va tenir d'Europa quan va unificar-se i dels països europeus perquè consumissin les seves exportacions que van provocar el seu creixement econòmic. I és que com deia la Carme en alemany però també en holandès “deute” és sinònim de “culpa” i per això ens volen fer pagar,en termes religiosos. A tot això s'afegeix l'hipocresia de l'anomenada tecnocràcia que no és apolítica com ens volen fer veure sinó que és l'executora de les polítiques dictades des del Bundesbank,que pels alemanys és més important que Deu. Fa poques setmanes la Carme va estar a Grècia,just quan es votava l'assumpció per part del seu parlament de les mesures econòmiques imposades per Merkozy i destacava que en els darrers anys hi ha hagut un canvi en la consciència grega brutal i en la vida real també. Han passat de tenir orgull per un país que va ser el centre del món amb l'organització de les seves olimpíades a haver centenars de persones dormint al carrer. Grècia és el paradigma del que pot passar si es fan les coses malament i també de la distància entre administrats i administradors.

Per la seva banda en Raül va plantejar que Europa enlloc de ser l'excusa per imposar polítiques d'austeritat i de retallada social ha de ser la solució per la sortida de la crisi. I és que a Europa hi ha fonamentalment un problema democràtic més que econòmic ja que és l'economia,els mercats i grans corporacions,la que dicta les polítiques i no pas qui representa la ciutadania. L'economia controla la democràcia i no al revés. Com a bon economista va plantejar una reflexió interessant al voltant de la comparació que massa vegades es fa amb l'economia familiar. No es pot aplicar la mateixa lògica a l'àmbit dels governs perquè aquests han de poder-se endeutar per tal de promoure el progrés econòmic en cicles temporals,crida l'atenció que només es pot comparar amb la família quan parlem de despesa associada als ingressos i en canvi no es pot fer quan defensem l'increment d'aquests com faria qualsevol família a la que no li quadren les números. Això no vol dir que tot valgui,el rigor en la gestió pública és ineludible. En aquests darrers anys l'economia productiva ha representat 75 vegades menys que l'especulativa (de 45 milions d'€ a 3,5 bilions d'€).

També va remarcar en Raül que cal trencar alguns mites europeus. La fortalesa econòmica alemanya es deu principalment a la importància de les seves exportacions,que majoritàriament van als països del seu entorn. Una recessió en aquests països pot portar ineludiblement,i ja s'estan donant mostres d'això,a una caiguda de l'economia alemanya. L'altra mite és el de la flexibilitat laboral en determinats països nòrdics per exemple. Quan es parla d'això però es deixa de banda la fortalesa de l'estat social que acompanya la ciutadania quan es queda per exemple a l'atur i és que en aquests països la política fiscal és tan progressiva que permet tenir un estat del benestar potent. Tampoc és real que al nostre país no hi hagi flexibilitat:en els darrers anys en la majoria d'empreses hi ha hagut acords per tal de flexibilitzar les jornades,els salaris,...només cal una bona negociació.

Un dels temes més importants a ressaltar és que aprofitant la crisi es vol recentralitzar l'Estat i en aquest aspecte cal expressar ben alt que quan més a prop es fa la política més eficaç és. Com a propostes el Raül va plantejar que cal més Europa i una política no només monetària sinó econòmica i fiscal unitària. El pressupost europeu si realment ha de donar resposta a les necessitats del continent no pot ser d'un 1% del PIB sinó que hauria d'estar al voltant del 5%. Cal acabar amb la reestatalització de les consciències i amb la confrontació centre-perifèria i anar cap al traspàs de sobirania dels estats a Europa. No pot ser que es pensi,com passa habitualment per part de molts països,en “qué hay de lo mío”.

En el torn obert es va parlar de l'exemple islandès al que en Raül va manifestar la importància que hi hagi un debat sobre la responsabilitat política sobre les decisions que es prenen. També es va plantejar la dicotomia progrés – creixement en un planeta finit i la necessitat d'incorporar en l'agenda europea el progrés sense consum de més recursos,tot el contrari. En els darrers temps el debat mediambiental ha desaparegut de l'agenda política europea quan hauria de ser,al costat del reforçament de l'estat del benestar,una de les palanques del progrés econòmic del continent.

Sobre el coneixement del que és Europa en Raül va expressar la importància de que s'expliqui més que el que es fa el perquè es fa i la importància que hi hagi una reforma electoral europea,que s'està treballant en aquests moments. Pel que fa a la Carme va posar èmfasi en el fet que no s'ensenya Europa a les escoles ni tampoc en els mitjans,donat que en general s'ha volgut que Europa sigui grisa per no amenaçar els estats. També va explicar que s'havia intentat promoure una campanya electoral única però que es va haver de deixar de banda perquè no hi havia forma que es posessin d'acord...en el color!!!.

En perspectiva de futur – i avui pot haver una mala notícia depenent dels resultats a Andalusia i Astúries – no sembla que de forma immediata hi hagi canvis substancials més enllà que les presidencials franceses donin com a guanyador en François Hollande que ha promès no signar el darrer acord europeu i això podria desencadenar canvis importants per afrontar la sortida conjunta de la crisi econòmica,social i política. En aquest moments però la única “aldea gal·la” és Dinamarca on hi ha un govern plural de centre esquerra. Cal fer,en definitiva,més pedagogia de la realitat europea i de la importància que te la política europea com a garant d'una sortida justa socialment i ecològica d'aquesta crisi. Però cal dir també que hi ha alternatives,no només a Catalunya sinó a d'altres indrets del continent. Alternatives organitzades que poc a poc s'estan obrint pas i que són la gran esperança pels propers anys. No podem plantejar-nos doncs que els mals venen d'Europa quan fa 30 anys era la nostra esperança única per desenvolupar la nostra democràcia sinó que cal canviar els equilibris polítics europeus perquè les polítiques siguin diferents.


crònica de l'acte al TOT Sant Cugat
crònica de l'acte a cugat.cat

21 de març 2012

ICV diem no a la reforma laboral, no a les retallades de drets socials


Vivim temps de retallades econòmiques,de reducció de serveis públics i de pèrdua de drets socials. No en tenen prou i els que van provocar,consentir i afavorir la crisi econòmica mundial ara ens volen imposar contrareformes laborals. La darrera,elaborada mitjançant el RDL 3/2012,de 10 de febrer,és la més agressiva des de l’aprovació de l’Estatut dels treballadors i des de la democràcia. Una reforma presentada pel PP i que CiU avala tot i que suposi una invasió del marc competencial estatutari i es perdin competències. Abans la pela que la senyera!!!
Aquesta reforma introdueix moltes facilitats a l’acomiadament;atorga un poder absolut a l’empresari sobre les condicions de treball en matèries com la jornada de treball,l’horari i la seva distribució,la remuneració i la quantia salarial,perjudica de manera molt greu a les dones ja que permet canviar les condicions de treball de nou de manera unilateral;trenca el dret constitucional a la negociació col·lectiva,i limita el poder judicial en matèries com els expedients de regulació d’ocupació,la modificació substancial de les condicions laborals,els trasllats geogràfics,la distribució de la jornada i,fins i tot, ’estabilitat a l’ocupació.
ICV ens oposem totalment a aquestes mesures. Ho fem perquè considerem aquesta reforma una involució social que,lluny de pretendre el creixement econòmic i la creació d’ocupació,el que de veritat vol aconseguir és reduir a curt termini encara més els salaris i consolidar un model productiu basat en els baixos costos. És una contrareforma que suposa una agressió inacceptable als drets bàsics dels treballadors i treballadores,conquerits amb molts anys de lluita.
Cap de les reformes laborals que s’han fet els darrers anys han suposat més ocupació;al contrari,el nombre d’aturats al país no para de créixer,ja son gairebé 6 milions d’aturats i aturades, amb taxes d’atur que entre els i les joves arriben fins pràcticament el 50%. En aquestes polítiques cal recordar que el govern del PSOE també es va agenollar als interessos dels poderosos. En definitiva, una reforma que, lluny de consolidar un estat de dret ètic,social i democràtic,vol imposar la llei del més fort mitjançant la desregulació laboral.
Però aquesta vaga ha de ser també una vaga social. Ha de ser una mobilització de confluència de totes aquelles persones i moviments socials que hem manifestat que ja n’hi ha prou de retallades als drets laborals i socials. Ha de ser una vaga contra les retallades,contra les polítiques d’austeritat,contra els privilegis de la banca,una mobilització contra la resignació i la por que la dreta i els mercats agiten perquè la ciutadania accepti retallades de drets com si en realitat tinguéssim privilegis. Una vaga social on els aturats i aturades també siguin protagonistes,on els jubilats i jubilades que han vist com les seves pensions perden poder adquisitiu també hi participin activament. Una vaga amb nous instruments d’activisme social amb mobilitzacions al carrer,vagues de consum, accions per reduir el consum de llum i aigua,retirant diners dels bancs i caixes,...una vaga on l’activisme per denunciar també sigui un actor principal.

Per aquests motius,des d’ICV no dubtem a recolzar com a força d’esquerres transformadora la vaga general convocada pels sindicats aquest 29 de març i us animem a ser part activa de la mateixa. ICV diem NO a la reforma laboral,no a les retallades de drets socials
Adjunto de forma successiva les intervencions de Joan Coscubiela i Joan Herrera al Congrés i el Parlament en el debat sobre la reforma laboral. També us adjunto un bon article del secretari general de la CONC Joan Carles Gallego que segur que us agradarà.


14 de març 2012

Assemblees i alguns enllaços per aprendre més...

M'agrada compartir el que llegeixo,escolto i miro amb la gent. Ho faig sovint pel twitter i el facebook i,quan puc,per aquesta vía. Te la seva feina i dedicació però crec que val la pena. Sobre alguns dels debats i temes que han ocupat l'actualitat dels darrers dies me'n faig ressò. Són debats que formen part de la reflexió que seguim tenint i a partir d'ara reforçant encara més en el cas d'ICV i dins el marc del procés obert de la nostra assemblea nacional. Aquesta Assemblea Nacional,que es farà els propers 10 i 11 de novembre - com veieu no és una assemblea precipitada -, ha de donar resposta a diferents objectius prioritaris de la nostra organització al llarg d'un procés serè i obert a la participació de totes aquelles persones sensibles als valors i principis que ICV defensa. En aquest enllaç podeu llegir una entrevista al nostre secretari general sobre la qüestió.

Penso que el primer que ha de garantir la nostra organització és que la nostra militància siguin activistes polítics. Des de diferents espais i de formes diferents,cadascú amb les seves possibilitats. La nostra gent s'ha de sentir útil a l'organització,s'han de sentir valorats com a part imprescindible d'un circuit d'anada i tornada que ha d'alimentar el debat i l'acció política d'ICV. També la nostra organització ha d'enfortir el seu discurs en determinats àmbits. No es tracta de redactar un programa polític - en els darrers mesos hem debatut abastament sobre les nostres propostes als diferents nivells: Catalunya,municipis i Espanya - sinó d'encertar en prioritzar els temes que preocupen més a la majoria de la gent,cercant més enllà de la crítica que hi ha alternativa possible i que ens hi comprometem. Aquesta darrera qüestió no és qualsevol. D'això en depèn la credibilitat social d'una força política com la nostra. En aquest procés dinàmic hauríem de reeixir en la suma,en l'aplegament de col·lectius de persones amb les que ens trobem de forma quotidiana en les diferents lluites i convidar-les a construir l'alternativa política a la dreta insaciable i a la socialdemocràcia caducada.

Amb aquests objectius aconseguits ja ens podríem donar per satisfets però encara n'hi un més d'important: practicar internament allò que prediquem. I ho dic en positiu no pas com a crítica. A la nostra organització ja fa molt temps que els mecanismes de presa de decisió i d'elecció de candidats/es i dirigents és profundament democràtic,però ens fa vertigen encara aprofundir una mica més. De la mateixa forma que ens cal adequar-nos als temps de la gent en ple s.XXI per tal d'establir mecanismes de debat i presa de decisions múltiples aprofitant les noves tecnologies. Tenim doncs molta feina per davant i personalment moltes ganes de fer-la be.

Sobre el debat arran del tema Eurovegas us enllaço diferents articles d'opinió de persones de prestigi per diferents motius i de forma significativa faig referència a un vídeo de 20 minuts on el Lluis Tejedor,alcalde del Prat de Llobregat,explica de forma brillant,respectuosa i planera el posicionament de la nostra gent sobre aquest tema.
Sobre el "model" Barcelona m'ha interessat la reflexió de Josep Maria Montaner a El Pais,en l'article "Barcelona,¿cambio de modelo?" . Sobre la crisi dels desnonaments us enllaço un article del nostre portaveu a l'ajuntament de Terrassa Manel Pérez on el govern,on participem amb la responsabilitat entre d'altres de les polítiques socials,ha promogut una iniciativa pionera en concertació entre administració pública,sector financer i agents socials per fer front a aquesta xacra.

Per acabar dos enllaços interessants: el primer és sobre una iniciativa social perquè aquells ajuntaments que no ho fan gravin els plens i es puguin seguir per part de la ciutadania en directe per televisió,com a pas per acostar la política de proximitat a la gent i per demostrar que la política és útil a la gent,en la majoria dels casos. El segon m'ha cridat molt l'atenció,no només a mi com vaig poder comentar diumenge mentre fèiem la mani pel Passeig de Gràcia,perquè demostra que cal donar passos seriosos cap a la feminització de la societat i l'empoderament de la dona en els llocs de presa de decisions. Fer-ho,en el cas d'Islàndia per exemple,te unes fantàstiques conseqüències!.

10 de març 2012

I a sobre hem de callar?


Recupero el lema amb el que es va presentar la nostra coalició a les darreres eleccions generals perquè ve a tomb dels moments convulsos que estem vivint. En les darreres setmanes milers de persones s’han manifestat des de diferents fronts contra les mesures aplicades pels governs espanyol i català. El mantra repetit des de les files conservadores en els diferents nivells institucionals de que hem de fer penitència dels abusos comesos via reducció del dèficit te cada dia menys adeptes. Reconeguts acadèmics i responsables d’institucions internacionals han començat a virar el posicionament perquè les retallades venen a ser com fer-li una sagnia a un malalt,com es feia a l’edat mitjana. Fins i tot els darrers moviments de Mas i Rajoy van en direcció contrària a la màxima que la millor recepta és reduir el dèficit perquè són conscients que ens porta a l’abisme de la recessió.

La fórmula ha de ser ben diferent i per això cal alternatives polítiques però sobretot socials. I “haberlas haylas”!!. Li hem de fer veure a la majoria política del PP que davant seu te una majoria social que no vol que el país vagi cap a on ens porten,amb l’ajuda inestimable,com sempre que es tracta d’interessos econòmics dels poderosos,de CiU,que entre bandera i cartera sempre prefereix cartera. Tant el PP com CiU són valents amb els febles i porucs amb els poderosos. Les reformes que s’estan promovent des dels governs ens porten a tirar enrere anys de lluites polítiques i socials. Les mobilitzacions serveixen encara que des de diferents àmbits polítics,econòmics i mediàtics s’entestin en criminalitzar qui no es resigna i s’enfronta pacíficament als poders públics.


Aquesta setmana s’ha debatut al Congrés sobre la dació en pagament a proposta d’ICV. La resposta del ministre de Guindos ha estat la promesa d’un codi de bones pràctiques pels bancs,una contradicció si es vol després dels comportaments totalment mancats d’ètica de la majoria d’ells. Però algú creu que si no fos perquè milers de persones han plantat cara als desnonaments aquest tema tindria resposta,molt limitada això si,des del PP?. Totes les vagues generals han tingut resultats positius de la mateixa forma que moltes de les conquestes que avui ens volen manllevar han estat fruit de la mobilització social i política.

Ens retallen drets bàsics com la sanitat,l’educació i l’habitatge. Encareixen el transport públic i l’accés a la universitat. Retallen la funció pública i els sous dels qui hi treballen. Faciliten els acomiadaments i precaritzen l’ocupació. I a sobre hem de callar?. 

Aquest article ha estat publicat el dijous 8 de març a cugat.cat