Europa sí però no així

 

Dijous varem viure el luxe de compartir amb dues de les persones que més saben d'Europa una xerrada debat sobre el paper de la UE davant la crisi. Una xerrada que va rebre més atenció per part dels mitjans que no pas de la ciutadania,potser pel fet que qui promovia l'acte era una força política o potser pel fet que Europa no desperta l'interès que li pertocaria a una realitat institucional que condiciona d'una forma molt substancial el nostre dia a dia. En Raül Romeva,el nostre eurodiputat i la Carme Colomina,cap d'internacional del diari ARA,ens van acompanyar amb les seves reflexions i van respondre els interrogants i plantejaments de la gent que ens acompanyava. En faig un resum a mode d'esquema de les principals idees que van sorgir en el debat - el propi Raül va escriure el mateix dijous un guió de la seva intervenció que us recomano llegir -.

La Carme Colomina destacà que Europa s'ha trobat amb aquesta multicrisi cara a cara amb les seves pròpies contradiccions,provocant una esquerda entre el centre i la perifèria però també política i de debilitament social. En els darrers anys hi ha hagut un creixement preocupant del que anomena el “tea party” europeu,amb un to més modern però igual de reaccionari i en alguns casos lligat a la xenofòbia més dura. Una personalitat com JeanClaude Juncker europeista federal convençut deia que “tots sabem el que hem de fer però no sabem com hem de guanyar les eleccions després d'haver-ho fet”,volent traduir una idea,molt estesa en aquells que com nosaltres imaginem una Europa plural,solidària i federal,que malauradament es mou en termes curt-terministes pensant en les eleccions estatals més que en el progrés del vell continent. Tota Europa utilitza Brusel·les com a boc expiatori de tots els mals i com argument de decisions polítiques clarament ultraliberals.

Taula amb Raül Romeva i Carme Colomina

I ara què és el que està passant? Doncs que els països que en aquests moments han de donar resposta als problemes dels qui pitjor ho passen volen que aquests facin allò que ells no van fer quan van necessitar ajuda quan passaven temps magres. Alemanya és el gran exponent d'aquesta manera d'entendre Europa. Una Alemanya que sort en va tenir d'Europa quan va unificar-se i dels països europeus perquè consumissin les seves exportacions que van provocar el seu creixement econòmic. I és que com deia la Carme en alemany però també en holandès “deute” és sinònim de “culpa” i per això ens volen fer pagar,en termes religiosos. A tot això s'afegeix l'hipocresia de l'anomenada tecnocràcia que no és apolítica com ens volen fer veure sinó que és l'executora de les polítiques dictades des del Bundesbank,que pels alemanys és més important que Deu. Fa poques setmanes la Carme va estar a Grècia,just quan es votava l'assumpció per part del seu parlament de les mesures econòmiques imposades per Merkozy i destacava que en els darrers anys hi ha hagut un canvi en la consciència grega brutal i en la vida real també. Han passat de tenir orgull per un país que va ser el centre del món amb l'organització de les seves olimpíades a haver centenars de persones dormint al carrer. Grècia és el paradigma del que pot passar si es fan les coses malament i també de la distància entre administrats i administradors.

Per la seva banda en Raül va plantejar que Europa enlloc de ser l'excusa per imposar polítiques d'austeritat i de retallada social ha de ser la solució per la sortida de la crisi. I és que a Europa hi ha fonamentalment un problema democràtic més que econòmic ja que és l'economia,els mercats i grans corporacions,la que dicta les polítiques i no pas qui representa la ciutadania. L'economia controla la democràcia i no al revés. Com a bon economista va plantejar una reflexió interessant al voltant de la comparació que massa vegades es fa amb l'economia familiar. No es pot aplicar la mateixa lògica a l'àmbit dels governs perquè aquests han de poder-se endeutar per tal de promoure el progrés econòmic en cicles temporals,crida l'atenció que només es pot comparar amb la família quan parlem de despesa associada als ingressos i en canvi no es pot fer quan defensem l'increment d'aquests com faria qualsevol família a la que no li quadren les números. Això no vol dir que tot valgui,el rigor en la gestió pública és ineludible. En aquests darrers anys l'economia productiva ha representat 75 vegades menys que l'especulativa (de 45 milions d'€ a 3,5 bilions d'€).

També va remarcar en Raül que cal trencar alguns mites europeus. La fortalesa econòmica alemanya es deu principalment a la importància de les seves exportacions,que majoritàriament van als països del seu entorn. Una recessió en aquests països pot portar ineludiblement,i ja s'estan donant mostres d'això,a una caiguda de l'economia alemanya. L'altra mite és el de la flexibilitat laboral en determinats països nòrdics per exemple. Quan es parla d'això però es deixa de banda la fortalesa de l'estat social que acompanya la ciutadania quan es queda per exemple a l'atur i és que en aquests països la política fiscal és tan progressiva que permet tenir un estat del benestar potent. Tampoc és real que al nostre país no hi hagi flexibilitat:en els darrers anys en la majoria d'empreses hi ha hagut acords per tal de flexibilitzar les jornades,els salaris,...només cal una bona negociació.

Un dels temes més importants a ressaltar és que aprofitant la crisi es vol recentralitzar l'Estat i en aquest aspecte cal expressar ben alt que quan més a prop es fa la política més eficaç és. Com a propostes el Raül va plantejar que cal més Europa i una política no només monetària sinó econòmica i fiscal unitària. El pressupost europeu si realment ha de donar resposta a les necessitats del continent no pot ser d'un 1% del PIB sinó que hauria d'estar al voltant del 5%. Cal acabar amb la reestatalització de les consciències i amb la confrontació centre-perifèria i anar cap al traspàs de sobirania dels estats a Europa. No pot ser que es pensi,com passa habitualment per part de molts països,en “qué hay de lo mío”.

En el torn obert es va parlar de l'exemple islandès al que en Raül va manifestar la importància que hi hagi un debat sobre la responsabilitat política sobre les decisions que es prenen. També es va plantejar la dicotomia progrés – creixement en un planeta finit i la necessitat d'incorporar en l'agenda europea el progrés sense consum de més recursos,tot el contrari. En els darrers temps el debat mediambiental ha desaparegut de l'agenda política europea quan hauria de ser,al costat del reforçament de l'estat del benestar,una de les palanques del progrés econòmic del continent.

Sobre el coneixement del que és Europa en Raül va expressar la importància de que s'expliqui més que el que es fa el perquè es fa i la importància que hi hagi una reforma electoral europea,que s'està treballant en aquests moments. Pel que fa a la Carme va posar èmfasi en el fet que no s'ensenya Europa a les escoles ni tampoc en els mitjans,donat que en general s'ha volgut que Europa sigui grisa per no amenaçar els estats. També va explicar que s'havia intentat promoure una campanya electoral única però que es va haver de deixar de banda perquè no hi havia forma que es posessin d'acord...en el color!!!.

En perspectiva de futur – i avui pot haver una mala notícia depenent dels resultats a Andalusia i Astúries – no sembla que de forma immediata hi hagi canvis substancials més enllà que les presidencials franceses donin com a guanyador en François Hollande que ha promès no signar el darrer acord europeu i això podria desencadenar canvis importants per afrontar la sortida conjunta de la crisi econòmica,social i política. En aquest moments però la única “aldea gal·la” és Dinamarca on hi ha un govern plural de centre esquerra. Cal fer,en definitiva,més pedagogia de la realitat europea i de la importància que te la política europea com a garant d'una sortida justa socialment i ecològica d'aquesta crisi. Però cal dir també que hi ha alternatives,no només a Catalunya sinó a d'altres indrets del continent. Alternatives organitzades que poc a poc s'estan obrint pas i que són la gran esperança pels propers anys. No podem plantejar-nos doncs que els mals venen d'Europa quan fa 30 anys era la nostra esperança única per desenvolupar la nostra democràcia sinó que cal canviar els equilibris polítics europeus perquè les polítiques siguin diferents.

crònica de l'acte al TOT Sant Cugat
crònica de l'acte a cugat.cat