31 de gener 2013

Enmig de la tempesta garantim el mínim vital?


Immersos com estem en el debat sobre el dret a decidir, el dèficit fiscal, el deute públic, la corrupció política,... hi ha qüestions que passen absolutament desapercebudes a no ser que acabin malament o, fins i tot, molt malament. És el cas, per exemple, de la repercussió política que ha provocat la mediatització dels suïcidis causats per casos de desnonaments. Una repercussió que ha esquitxat algunes forces polítiques que fins el moment havien estat absolutament insensibles a la qüestió I una repercussió que, malgrat tot, no ha tingut els efectes desitjats.
Parlament de Catalunya, wikipedia
En aquest marc de crisi i drama per tantes persones, el nostre Grup Parlamentari planteja que el Parlament de Catalunya aprovi i que, per tant, el Govern executi una Llei de Garantia del Mínim Vital. Aquesta Llei proposa que a cap persona al nostre país li manquin quatre drets bàsics per una vida digna: l'alimentació; el dret a uns serveis bàsics com la llum i l’aigua; el dret a l'accés a l'habitatge i uns ingressos mínims. Sembla raonable? Sembla fora de lloc que es presenti a Catalunya? Doncs no sembla que a les entitats del Tercer Sector Social al nostre país els sembli sobrera aquesta proposta. Ans al contrari. Els sembla molt pertinent i necessària; imprescindible diria. És una llei dirigida a aquelles persones sense ingressos estables que es trobin en situació de risc de pobresa o exclusió social.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya – encara que alguns no ho vulguin recordar tenim un Estatut i s'hauria d'aplicar mentrestant – establia la creació d'una Renda Garantida de Ciutadania. Aquest seria el primer punt dels quatre que demanem, una prestació de caràcter universal per qui acredités ingressos inferiors als 569€ al mes (Índex Suficiència Garantida actual) en un període superior als quatre mesos anteriors i amb el compromís de no rebutjar cap oferta laboral adequada al perfil. Cap persona hauria d'ingressar, doncs, menys d'aquesta quantitat i s'hauria de multiplicar pels membres de la família de forma esglaonada.
Aquesta llei també inclouria el dret a l'alimentació amb un pla de xoc temporal per garantir-lo mitjançant el reforç de les partides destinades a menjador social i a beques menjador, i aprovant un reglament per a les cadenes de distribució d'aliments que estableixi incrementar les donacions, l'aprofitament d'aliments no comercialitzables i establint un règim sancionador sota la màxima que "el menjar no es llença".
Pel que fa als subministraments bàsics, la Llei establiria un preu social en els subministraments mínims d'aigua, i energia per la llum, la calefacció i per cuinar i prohibeix a les empreses subministradores de tallar la llum, l'aigua o el gas si s'acredita insuficiència d'ingressos. Pel que fa a l'habitatge, la Llei demana que es constitueixi el fons català d'habitatges per emergències socials que hauria d'estar nodrit per immobles procedents del SAREB, les entitats participades pel FROB, les administracions públiques o del lloguer forçós dels habitatges desocupats tal com estableix l'article 42 de la Llei de l'Habitatge de Catalunya.
D'aquesta manera, aquests habitatges es destinaran a lloguer per un període mínim de 5 anys i per import inferior al 30% del ingressos de l'arrendatari. Seran gestionats per mitjà dels corresponents convenis amb els Ajuntaments i amb les OLH. A més, la Llei també determina que es suspenguin els desnonaments d'habitatges de titularitat o gestió pública quan el deutor es trobi en situació d'insolvència sobrevinguda.

Hauríem de tenir la capacitat política de comprometre el país en resoldre aquesta situació i respondre com a mínim a aquestes qüestions mínimes. El 23% de persones pobres que hi ha Catalunya ho agrairan.

article publicat a cugat.cat dijous 31/01

17 de gener 2013

Del pacte fiscal al pacte amb el fiscal



Ens diuen que la ciutadania està cada cop més lluny de la política, que en les enquestes la política i també la justícia són valorades cada cop amb una puntuació més baixa. És raonable que amb situacions com la que s'ha donat aquesta setmana la ciutadania s'exasperi i, personalment, penso que no n’hi ha per menys. Amb el “cas Pallerols”, com en altres casos, és evident que la justícia és injusta i classista, que hi ha una justícia per qui la pot pagar i una justícia per qui no.

Personatge Duran i Lleida programa Polònia TV3
Però anem a la vessant política de l'assumpte que és la que m'interessa ressaltar perquè no sóc jurista. El cas Pallerols és un assumpte en el que responsables polítics d'Unió Democràtica de Catalunya – socis de Convergència – i alts càrrecs dels governs de Jordi Pujol van robar diners de subvencions públiques adreçats a cursos de formació per persones a l'atur, que en alguns casos ni es van arribar a fer, per bastir locals del partit i per pagar nòmines del seu personal polític. L'acusació ho xifra en vuit-cents mil euros tot plegat, han reconegut i assumiran més de tres cents mil...Aquesta acusació no és meva. És una declaració entre d'altres de l'exsecretari d’organització d'Unió Democràtica i exregidor al nostre ajuntament (massa ecs), Vicenç Gavaldà, un dels més de deu imputats que finalment no aniran a presó perquè han arribat a un acord amb el fiscal per rebaixar les penes fins el punt de no haver de passar aquest tràngol.

Si tot això no fos prou greu queden alguns temes que m'agradaria destacar d'aquest afer i que no son  menors. En primer lloc, es tracta d'un procés judicial que s'ha allargat més de quinze anys i això ha estat així perquè la justícia al nostre país en alguns casos és molt lenta, massa lenta! Però també perquè entre els imputats hi havia dos “aforats”, en Daniel Sánchez Llibre i Enric Millo – en aquell moment delegat de Treball a Girona i militant d'Unió i ara portaveu del PP al Parlament -. Justament penso que aquesta condició no hauria de dificultar un procés judicial, tot el contrari!.

En segon lloc: la connivència entre Unió Democràtica i el Partit Popular. A la participació en l'afer del Sr. Millo, al menys com a testimoni se'l requeria, ens hem perdut la seva declaració. Sí sabem que malgrat la sentència ferma el Govern de Rajoy va indultar el març de l'any 2012 a Josep Ma. Servitje, exsecretari general del Departament de Treball i militant d'Unió, condemnat a presó per haver desviat més de quatre cents mil € al seu partit. També sabem que la Fiscalia i l'advocacia de l'Estat han acceptat aquesta acord, aquest pacte. S'haurà de demanar perquè.

En tercer lloc: els diners que s'ha embutxacat Unió Democràtica i el tal Pallerols diuen que eren en total més de vuit milions d'euros. D'aquests uns vuit cents mil el partit demòcrata - cristià (?¿) i tots ells són diners de la ciutadania, molts dels i les catalanes. Per què el Govern, el Sr. Homs i el Sr. Gordó, accepten que els advocats/des acceptin aquest acord en nom de la Generalitat? Amb aquest comportament no s'hauria de castigar de forma exemplar aquesta organització política tancant-li l'aixeta de subvencions públiques?.

Per acabar: el Sr. Duran i Lleida va declarar l'any 2000 públicament que si es confirmava que Unió s'havia finançat de forma irregular ell dimitiria. En tot cas jo no se de què dimitirà i d'on i si ho farà. El que demano és que el President del meu país el cessi com a representant de Catalunya.

Article publicat a cugat.cat el passat dijous 10 de gener