22 de juny 2010

Nova etapa a ICV Sant Cugat


Tots els partits viuen etapes. El meu està a punt de tancar-ne una ben aviat. Una etapa que ha estat des del meu punt de vista molt important per la nostra organització. Una etapa que honora la feina feta pels nostres antecessors en la representació institucional i que reforça l’esquelet d’aquest vaixell roig, verd i violeta que navega a tota màquina pels mars de la política santcugatenca.

Ara fa uns 15 anys que milito de forma activa a ICV de Sant Cugat. Guardo un record sentit per aquell que m’hi va acostar, en Jose Fernando Mota, avui dedicat a la defensa de causes justes, com sempre, des de plataformes sòciopolítiques diferents que no contràries a la que jo mateix represento. Vaig viure la trencadissa recurrent i lamentable que varem patir el 97 amb IU i que va provocar que a les eleccions del 99 l’esquerra verda santcugatenca presentés dues candidatures, cosa que dificultà – no dic que fos la causa – que CiU es consolidés en el govern de la nostra ciutat.


Després d’aquelles eleccions ICV em va fer confiança perquè liderés un nou impuls de la nostra organització, presidint el partit. Van ser anys d’aprenentatge, facilitat per l’experiència i bon fer tant de qui tenien responsabilitat en la direcció local com de qui ens representava en el ple de l’ajuntament.


Les eleccions del 2003 eren un repte important per l’esquerra a la nostra ciutat. Estàvem a un pas de trencar la majoria de dretes construïda per l’alcalde Recoder i el PP i, per tant, representava una oportunitat històrica per canviar el futur. I ICV s’hi va deixar la pell. Era tanta la meva il·lusió per aquest repte que vaig poder transmetre-la a la resta de companys i companyes, i van respondre a la meva crida a la mobilització. Una campanya històrica en la que mitjançant un procés pioner escollírem la nostra llista de forma oberta, en que varem fer un exercici com sempre honest de construcció de propostes programàtiques i que va facilitar que connectéssim amb molta gent nova que es va interessar per la nostra proposta política. Molts d’ells encara avui ens fan costat. Va ser la primera campanya a la nostra ciutat en que els mitjans de comunicació van jugar un paper important, tant que el darrer dia de campanya una noticia a La Vanguardia sembla que va poder influir en el resultat final.... Els meus millors records són l’acompanyament que em van fer en l’acte final l’Antoni Gutiérrez Diaz, “Guti” i el líder dels verds europeus Arnold Cassola, i veure la Plaça Barcelona plena de gom a gom al voltant d’una paella popular fruit del treball compromès de tanta gent de la nostra organització.


En una ciutat en continu creixement i amb canvis substancials des del punt de vista social aconseguir els millors resultats de la nostra història – amb més d’un 12% dels vots, només al 79 el PSUC havia tret millor percentatge amb un 19% - era el premi a la nostra feina i energia. No va ser però suficient per sumar una majoria de canvi a la ciutat i no va ser pas per nosaltres !.


Aquest primer mandat com a portaveu de la coalició va ser fantàstic. Un cúmul d’aprenentatges sobre urbanisme, hisenda, funcionament de les institucions, sobre els nostres barris i carrers, entitats, associacions,... un luxe i un orgull per un que viu a la nostra ciutat. I tot això acompanyat dels millors companys possibles : l’Assun Reyes i el Xavier Laborda, que amb la seva entrega, intel·ligència i saber fer van fer bo aquest inexpert portaveu.


Sóc dels que quan faig una cosa m’implico fins el final. I un any després de les eleccions la meva organització em va proposar deixar la meva feina a l’empresa privada – una bona feina per cert – per dedicar-me exclusivament a la política, primer aprenent al govern d’esquerres de Palau-solità i Plegamans i, després, a l’equip polític de la nostra coalició a la Diputació de Barcelona. Compartint aquestes responsabilitats amb les de direcció territorial a la meva comarca.


I arribem al 2007. No semblava que fos possible trencar la majoria construïda per l’alcalde Recoder però havíem treballat de valent per fer-ho en aquests quatre anys i això ens va portar a repetir la fórmula del 2003 per escollir la llista i treballar la nostra proposta programàtica. Una vegada més la nostra organització local va estar a l’alçada i més gent – més de 50 persones van signar el nostre manifest electoral, persones de relleu a la nostra ciutat – va pensar que podíem ajudar a construir una majoria alternativa. Ho havíem aconseguit ja 4 anys abans a l’EMD i, per tant, la il·lusió seguia sent la màxima per part nostra. Ho varem dir llavors i ho dic ara : aquesta il·lusió no es va projectar a la resta de la ciutadania i CiU ens va escombrar. Tampoc va ser per nosaltres, malauradament ERC i PSC van treure uns mal resultats per motius ben diferents.


A la nostra organització els caps de llista acostumen a presentar-se dues vegades. Jo no trencaré aquesta bona tradició, així ho vaig expressar a la meva organització fa dues setmanes. ICV comença ara un nou procés, un procés en el que tothom que se sent proper a l’esquerra verda local pot participar en la decisió d’escollir el o la nostra millor cap de llista. De ben segur que no ens equivocarem, hi ha massa saviesa a ICV com per no prendre la millor decisió per representar els nostres valors i polítiques a la nostra ciutat. De ben segur qui reculli el meu testimoni sabrà estar a l’alçada del que demanem als nostres candidats: passió i honestedat en l’exercici de l’actuació pública. Qui segueixi aquesta trajectòria te dos reptes fonamentals : mantenir la flama viva d’ICV a Sant Cugat i il.lusionar a la gent que pensa que una altra manera de governar la ciutat és possible.


Jo seguiré treballant per ICV i per Sant Cugat, perquè m’estimo el projecte i la ciutat. i ho seguiré fent amb la mateixa il.lusió amb la que vaig entrar al local del Carrer Santiago Rusiñol ara fa més de 15 anys.


foto del Diari de Sant Cugat

11 de juny 2010

A ICV no defallim

No defallim no, i de causes no ens en falten. Enmig d’una voràgine de retallades del que és encara un dèbil estat del benestar la nostra organització a banda de confrontar-s’hi reflexiona sobre les oportunitats que te el nostre país per sortir-se’n i malgrat la dificultat de trobar una escletxa entre les noticies que cada dia ens ofeguen de forma monotemàtica, explorem les formes d’il.lusionar a la societat aportant alternatives, perquè estem segurs que hi ha maneres diferents d’alçar el vol, seguim defensant que un altre món és possible.

Dissabte passat ens trobàvem en el primer fòrum del procés participatiu obert a tothom per a l’elaboració del programa electoral d’ICV-EUiA. Com no podia ser d’una altra manera la primera de les sessions portava per títol “economia i ecologia” i entre d’altres propostes en recullo tres : la prioritat és sortir de la crisi creant ocupació i amb drets socials, canviant el model econòmic i modernitzant econòmica i ecològicament el país.

Però el més interessant d’aquesta sessió va ser l’exercici de complicitat amb representants del teixit social, que es del que es tracta en aquesta fase d’elaboració programàtica. Penso que de forma injusta els mitjans no s’han fet ressò del col•loqui que van protagonitzar al final del fòrum conjuntament amb el Joan Herrera. És per aquest motiu que vull fer esment d’aquelles reflexions que em van semblar més significatives. El Joan Carles Gallego, secretari general de CC.OO., va fer una crida a combatre la resignació que provoca l’individualisme i va plantejar que la única sortida a la crisi hauria de passar per un reforma fiscal i un canvi del model productiu. Al mateix temps va defensar que la reforma laboral s’hauria de basar en l’estabilitat laboral i la participació dels treballadors en la presa de decisions.

El Ricard Riol, president de l’Associació per la promoció del transport públic, va denunciar el fet que siguem líders en carreteres a Europa – segons dades d’Eurostat – i defensà que el transport públic generarà el doble d’ocupació – només cal veure que TMB vol ampliar en més de 1.000 els llocs de treball. El Transport públic, les energies renovables i l’estalvi energètic van de la ma i en aquests moments més que parlar de llocs de treball el que hem de parlar és de treballadors/es amb feines de futur. El Perfecto Alonso, president de la federació de cooperatives de treball, va defensar l’aportació cultural que han fet les cooperatives històricament en el nostre país, com a iniciativa col•lectiva, com a exercici de generositat, on s’han incorporat de fa temps els plantejaments de flexibilització de la jornada laboral. Les cooperatives posen en valor el valor de les persones, doncs el seu capital és humà i no econòmic. I va fer una comparativa amb el tramvia, que també ve de vell i ara el descobrim!.

El catedràtic de teoria econòmica de la UB Jordi Roca, va plantejar-nos deixar de parlar de model de creixement econòmic per passar a parlar de model econòmic. Els països rics no podem plantejar-nos, en termes solidaris i sostenibles, seguir creixent. Cal introduir nous paradigmes i canviar el PIB, com a mesura de la salut econòmica d’un país, per índexs de qualitat de vida. Ens va invitar a deixar de parlar d’impuls al consum i deixar d’estimular aquest. El Pere Escorsa, president d’IALE Tecnologia i catedràtic d’organització d’empreses de la UPC, va defensar que cal concretar un model diferent a l’anterior a la crisi i va posar en valor models d’organització del treball com el de Mondragon o de lluita contra la crisi com el Dinamarca, basat en una nova economia. Per acabar va anunciar que els llocs de treball relacionats amb el medi ambient en aquests moments superen els 500 mil i que en 10 anys es poden crear més d’1 milió de nous llocs de treball.

El Joan Herrera va resumir les intervencions fent una crida a la democràcia econòmica en la vessant del repartiment de bens i recursos amb la gent i no amb els mercats, de forma racional i justa. En aquests moments cal una nova economia davant la vella economia protagonitzada per les solucions de dreta “vintage” i que es basen en baixar la despesa, les pensions, la bancarització de les caixes i l’abaratiment de l’acomiadament. Davant d’aquestes fórmules cal una reforma fiscal, financera i energètica i més recursos pel benestar.

Demà seguirem reflexionant sobre com millorar el nostre país. Serà el torn de les polítiques socials, en el seu sentit més ampli, perquè cal un país amb més drets socials. Us convido a participar-hi presencialment o per la xarxa.