16 de maig 2007

Gràcies PTP!!


Vet aquí una bona reflexió que en general dóna resposta a aquells que pensen que el progrés ha d'anar directament lligat a la creació de noves infrastructures. Sense gent com el Pau Noy, el Lluis Carrasco o l'actual president en Ricard Riol, seria difícil obrir via només des de la política partidista. Ahir a la nit vaig tenir el gust també d'escoltar a la Nit al Día al sr. Francesc Robusté, director del Centre d'Innovació del Transport de la UPC, cal implicació del món científic per enfortir l'argument de que cal un canvi de model, un canvi de model que pel que vaig veure dilluns al debat de candidats organitzat per l'AESC preocupa molt i molt al candidat de CiU, Lluis Recoder.


La solució al gran embús de trànsit

Ahir els accessos a Barcelona van patir un gran col·lapse viari, de proporcions superiors als habituals, originat per la gravetat d’uns accidents en els que amb massa freqüència es veu implicat un camió i per les dificultats de retirar els vehicles afectats. Avui la premsa demana solucions.

Té solucions el col·lapse viari ? La resposta és que no té solucions dins la lògica del vehicle privat. Això fa anys que els tècnics de mobilitat i defensors del medi ambient ho van entendre i han convençut la major part de polítics de què les solucions estan en un canvi de model, no en continuar construint autopistes. L’àrea de Barcelona té una de les millors dotacions europees d’autopista per habitant, potser només superada per Madrid, però ja es veu que allà els problemes de trànsit són encara més greus que aquí.

Aleshores quina és la solució als problemes de mobilitat ? La resposta és el transport eficient. Cada cotxe amb un sol conductor –la majoria-- necessita per moure’s 100 m2, una superfície equivalent a un pis dels grans. S’imaginen 500.000 pisos circulant per les carreteres metropolitanes congestionades? Aquesta conductors gasten fins a 30 vegades més energia que una persona que es mugui en els trens de rodalies de Renfe o de FGC i, a més, consumeix petroli i causa una elevada contaminació que provocarà la mort prematura d’unes 3.000 persones en aquest any a la regió metropolitana de Barcelona. I els accidents en què aquests conductors es veuen implicats suposen greus col·lapses, dia sí, dia també, provocant que de mitjana l’1,5% de les plantilles laborals estiguin de baixa. I a més, el seu viatge costa a la comunitat entre 4 i 5 vegades més que els que es mouen en el transport eficient. De Kioto millor no dir res per no avorrir. En fi, un desastre. No hi ha un sol paràmetre en què el model del cotxe en zones congestionades sigui beneficiós, excepte el del temps de viatge que ja veiem com cada cop és pitjor i amb grans oscil·lacions.

És cert que el transport eficient, bàsicament el transport públic, és un mica més lent que l’ineficient. Però en les curses de recorreguts urbans que cada any es fan a Barcelona el cotxe sempre queda en darrera posició, perquè a la gran ciutat sí que hi ha una bona xarxa de transport públic i a més s’ha de pagar per aparcar. En els desplaçaments interns a la gran ciutat, només l’11% de ciutadans es mouen en cotxe. Aleshores, el que s’ha de fer és intentar copiar el model de Barcelona en la segona i tercera corona. Per tant, en comptes de construir noves autopistes, el que cal és fer que el transport públic que tenim funcioni millor i construir-ne més allà on hi ha poc, a la segona i tercera corona.

Renfe està començant a donar respostes als seus problemes. Ha anunciat que a finals d’aquest any el 100% de trens que entrin a Barcelona en hora punta seran en doble composició oferint cadascun d’ells 900 places, 600 d’elles assentades. FGC té plans per incrementar en poc temps la seva oferta de transport al Vallès al menys en un 50%, amb la construcció d’una nova cua de maniobres a Plaça de Catalunya. El metro està incrementant clarament la freqüència de pas i amb molts trens nous. El tramvia ha resultat un èxit i ara molts alcaldes volen portar-lo a les seves ciutats. Els autobusos també estan en expansió si bé encara van molt lents, però s’espera que la construcció dels carrils bus-VAO es porti a terme de forma ràpida. La necessitat en el canvi del model de peatges està madurant ràpidament.

Ara que vénen eleccions municipals, des de la PTP volem llançar un clar missatge. Els alcaldes que es preocupen pel transport públic tenen en general una bona xarxa de transport públic. Els que demanen el quart cinturó, tenen serveis de transport col·lectiu de segona o tercera categoria.

La Unió Europea ha aprovat un nou marc europeu normatiu, l’Eurovinyeta, que és bàsicament un impost als camions per internalitzar els enormes costos que causen i que aplicat a la regió metropolitana desviaria camions cap el ferrocarril. És cert que ferrocarril de mercaderies no acaba de funcionar, però també és cert que ja té dues vies exclusives de sortida de Barcelona i hi ha set nous operadors privats disposats a presentar les seves ofertes de transport.

La solució al problema de la congestió és una millor gestió de la xarxa de transport per desplaçar usuaris del transport ineficient cap al transport eficient. Les polítiques merament infrastructurals han demostrat a tot Europa el seu fracàs, especialment a la comunitat de Madrid on, malgrat l’enorme esforç inversor en metro, el nombre d’usuaris de transport públic per habitant ha caigut un 10% en 2 anys.

Sense gestió, no hi ha solució ¡¡¡.

02 de maig 2007

Sant Cugat : “supermercat de serveis municipals”


He pogut assistir aquests dos darrers dies a la Fira Sant Cugat Actiu de la nostra ciutat. Del seu disseny i oportunitat ja en parlarem més endavant. Avui em voldria referir més a una part del seu contingut que està directament relacionada amb l’acció de govern municipal i, per tant, ens serveix, els serveix, per fer balanç de mandat. En el centre de l’espai firal podem trobar el Súper de Sant Cugat on pots “comprar” 5 serveis de la ciutat i quan surts per caixa et regalen o una gorra o un davantal. S’ha de reconèixer que qui ha pensat aquesta idea és un o una bon o bona comercial i és que la política convergent, i a vegades no només la convergent, es determina més per elements de marketing que no pas de rigor polític.
En aquest context és on em sembla pertinent parlar de la diferència entre el ciutadà client i el ciutadà protagonista de la ciutat. Aquest és un element interessant que fa molt de temps em va fer reflexionar el bon amic Jesús Prieto i que avui està en el bell mig del nostre discurs polític. La ciutat no es pot governar com un negociat sinó com un espai de convivència fonamentat en uns valors i que des de la proximitat busca que tothom visqui millor i pugui tirar endavant el seu projecte vital. CiU ens ha volgut fer veure l’ajuntament com una espècie d’empresa de serveis que dirigeixen els més preparats i que tenen la clau perquè la gent estigui interessada en viure en aquesta ciutat cridada només per la seva marca. I ho diem en el nostre programa: molta gent està satisfeta de viure en la nostra ciutat, no es pot negar, estem en una ciutat amable que no fou hereva del model de desenvolupament franquista de ciutats veïnes, però estem en una ciutat que te un model de funcionament que cal redreçar i que compta amb moltes oportunitats que cal aprofitar. Només cal veure el reportatge de’n Jaume Carrera per adonar-se que ni tan sols la gestió més propera al que seria una empresa de serveis funciona com hauria de fer-ho, que ens queda doncs ? ens queda un model esgotat, sense idees i, el més preocupant, que des del cofoisme pretén tirar endavant continuant en la via de la ciutat excloent i selectiva.