Democràcia i dignitat

El President – candidat Mas va anunciar aquest dimarts la convocatòria d’eleccions anticipades pel proper 25 de novembre. Evidencia amb aquest avançament el fracàs del seu programa electoral presentat en el discurs d’investidura del desembre del 2010 en el que proposava reduir l’atur,el fracàs escolar,el problema de l'habitatge,el tancament d’empreses,el dèficit fiscal,aprovar la llei de consultes,la llei electoral,... avui tots aquests ítems estan en pitjors condicions que mai,les receptes de CiU,acompanyades per les del PP aquí i a Madrid han demostrat ser ineficaces per solucionar els problemes del 99% de la gent del país.

Diu el President - candidat que després de la manifestació del passat 11 de setembre no podem quedar-nos de braços plegats i te raó. Avui al Parlament hi ha una majoria política que no te por, teòricament al menys, a que el poble de Catalunya digui quina relació vol tenir amb la resta de pobles de l’Estat. Vull dir amb això que la mateixa legitimitat que demana per la qüestió nacional la podria demanar per les qüestions socials. Si és veritat que en el seu programa es quedava CiU en el pacte fiscal i,per tant,segons ells no poden anar més enllà sense l’empenta del vot de la ciutadania,també és veritat que en el seu programa no deia res de la destrucció de l’estat del benestar i no ha tingut cap problema per fer-ho i no demanen pas que la ciutadania legitimi aquestes polítiques com sí ho demanen els sindicats i moltes entitats socials.

Però òbviament respectem les competències del President i te tot el dret de convocar unes eleccions. Des de ICV podem resumir el moment que vivim en dues paraules: democràcia i dignitat. Democràcia perquè no tenim por a escoltar la veu del poble en qualsevol cas,tant si es tracta de preguntar pel model de relació amb l’Estat – el que anomenem dret a l’autodeterminació – com també a preguntar quin model de país volem. Perquè a CiU només li interessa saber què pensa la gent en la qüestió nacional,fins al punt de convertir unes eleccions en un plebiscit d’adhesió personal a un president,fent un us partidista del fet nacional,aprofitant l’onada de la manifestació convocada per l’ANC.

Dignitat perquè avui el nostre poble pateix dos atacs a la seva dignitat. El primer per part d’aquells qui no els tremola el pols a l’hora de desmantellar els serveis de l’estat del benestar per tal d’enriquir-se a costa del dolor dels altres i als que CiU i el PP – i malauradament el PSOE - els serveix en safata les lleis i l’acció de govern: reforma laboral,reforma constitucional per limitar el dèficit, polítiques de baixada d’impostos a qui més te, pujada de l’IVA, privatització de serveis públics com l’aigua,...i,d’altra banda, la dignitat d’un poble que fa massa anys que intenta trobar un encaix de forma amable i pacífica en un Estat,fins i tot intentant canviant aquest!,i que sempre troba la mateixa resposta: NO!.

article publicat dijous 27 a cugat.cat

A 24 hores d'un altre cop de porta

Demà hi ha una reunió que hauria de ser important i profitosa però que tothom sap que serà un acte més d'aquesta gran òpera prima del gran divo que és el nostre president Artur Mas. No dubto que serà una trobada important,ho serà perquè tots els mitjans en faran seguiment,menjarem reunió en tots els àpats durant tota la setmana com hem menjat tot el que diu,pensa i fins i tot allò que no diu i allò que hauria de pensar. El que en política anomenem “agenda” o el que és el mateix allò del que es parla en els mitjans i en els espais polítics és allò que volia CiU que fos el centre d'interès i no pas allò que viuen la majoria dels que vivim i intentem treballar en aquest país – i això no vol dir,que consti, que el tema nacional no sigui una qüestió de primer ordre -.

No dubto tampoc que serà profitosa. Ho serà sobretot per CiU. Serà el seu gran argument per seguir inflant el seu victimisme contra Madrid,cert però alhora partidista. La dreta catalana a l'hora d'escollir sempre ens ha donat mostres de que entre Espanya i Catalunya sembla ser que Catalunya – almenys això vull pensar...- però entre Catalunya i la cartera...la cartera!. Mentre ens estàvem manifestant dimarts per un major autogovern pel nostre país,perquè Catalunya fos el proper estat a Europa,la dreta catalana – això sí amb Duran i Lleida desfilant pel Passeig de Gràcia – votava a favor d'incrementar el pressupost de defensa mentre no dubta en retallar els pressuposts de l'Estat del Benestar i són la punta de llança del dèficit zero.

Santiago i Manolo es miren el futur del país (LV)

I que passarà després del cop de porta de demà? Quan durarà la reunió amb Rajoy?. Tothom parla d'un avançament electoral. Segurament serà així. De totes formes crec que no el faran fins que assegurin en els propers sis mesos que han acabat de desmuntar del tot tota l'estructura de país que quedava per desmuntar i en tant poc temps s'han esmerçat a fer. Perquè mentre amb una ma alçaven l'estelada amb l'altra ma signaven decrets al DOGC per fer concessions a empreses privades dels serveis essencials d'allò que per mi són realment les “estructures d'estat” que cal que estiguin en mans de l'administració – la salut,l'educació,l'aigua,la seguretat,...-. La reunió amb Rajoy quan durarà? Doncs el temps que calgui per fer-li veure que estigui tranquil. Que estigui tranquil,que això és un farol. Que és un farol per trencar d'una vegada per totes la cohesió del país i lliurar-lo a aquells amb els que ells – PP i CiU – defensen i amb això sí que es posen s'acord,aquells justament que no van anar a la manifestació del passat dimarts i als que feia referència la setmana passada en el darrer article.

Per acabar:ahir ens va deixar un savi, un gran polític,un polític brutal,un amic de Catalunya. Un home que sabia que la transició calia fer-la com s'havia fet però que s'havia quedat curta. Que la Constitució tenia marge si es llegia amb amplitud de mires. “Si Catalunya no és lliure,no ho serà Espanya”,deia. Santiago Carrillo,un home d'esquerres, que com en Llamazares – únic polític d'esquerres que va venir a la manifestació del 10J -, entenia la diversitat com una riquesa a preservar, que entenia el dret a expressar-se com un dret bàsic de la democràcia, que entenia el dret a l'autodeterminació dels pobles com un dret inqüestionable aquí,al Sahara i a Palestina. El trobarem a faltar. Personalment em va començar a enganxar a la política les tertúlies de savis de “la ventana” de LA SER,no cal que us digui res més...

A mi m’és igual si és independentista o no...

Haig de confessar que fa molts dies pensava que per coherència amb el que ICV te per corpus ideològic no se’ns havia perdut res a la manifestació convocada per demà 11 de setembre. Però a mesura que han anat passant els dies,reflexionant,parlant amb gent de dins i fora de la nostra organització i també coneixent el lema de la manifestació i les diverses reaccions d’agents polítics i socials del país he rectificat – diuen que és de savis no? – i veig que m’he alineat amb el que ha decidit la direcció d’ICV.

Artur Mas - Fainé i Suqué (foto Triangle)

Començo per expressar que tancar els ulls a la realitat només pot portar-nos a fotre’ns una hòstia com una catedral. El problema nacional és una realitat tan gran com el problema social i econòmic en el que ens veiem abocats. Dels dos segons no en parlaré però van estretament lligats en molts sentits. El malestar d’una gran part de la societat catalana és evident,la decantació a partir del frustrant desenvolupament del camí de l’Estatut retallat i matxucat pel Tribunal Constitucional no ha fet més que aprofundir en el sentiment de qui encara tenia una certa esperança que des de Catalunya podíem canviar Espanya. Només hem de veure l’evolució de l’enquesta del CEO – la dels mitjans de comunicació en general no me les crec perquè encara estan més cuinades – en aquest sentit que ens diu que si el juny del 2011 un 26% de la població de Catalunya creia que havíem de ser un estat independent avui creuen el mateix un 36%. En el mateix període aquells que pensem que hauria de ser un estat dins una Espanya federal hem passat de ser un 35% a un 30,6% (no està gens malament per com està el pati),els que pensen que hauria de seguir sent una comunitat autònoma han passat del 35% a un 27% i el que pensen que hauria de ser només una regió d’Espanya segueixen sent un 6% (un percentatge força regular en els darrers cinc anys).

Així doncs hi ha un moviment clar de compromís ciutadà cap una major quota d’autogovern pel nostre país. Ara be: els passos que s’haurien de fer a partir d’ara cal fer-los amb el màxim d’unitat possible. No pot ser que la confrontació per més autogovern sigui dins de Catalunya enlloc de amb qui no ens permet gaudir-ne. No és saludable que ningú utilitzi de forma partidista el fet nacional,tots els partits de tradició democràtica i que han lluitat per les llibertats i els drets nacionals de Catalunya volen un millor autogovern,el problema és que tenim dubtes de com fer-ho i és que no és tan fàcil com alguns ens ho volen fer veure. Deia el Joan Herrera en la seva conferència de divendres 7 en motiu de la Diada Nacional que s’ha d’entomar el tema amb “consciència federal”,és a dir,amb voluntat d’arribar a acords. Tant si l’objectiu és la independència com l’establiment d’un estat federal (una república federal seria el millor) cal arribar a un acord amb Espanya,amb la comunitat europea i internacional.

Sortida reunió CAREC,Mas Cullell,Mas i Alemany, Foto Diari Ara

Pel que fa a la manifestació de demà. Jo hi aniré. Hi aniré com hi anirà molta gent que no és independentista però que amb la seva presència està dient que o ens deixen ser com volem ser o que prenguin nota que aquesta vegada anem a per totes. I que els que estem allà no estem darrer l’Artur Mas. No. Perquè no podem estar darrera d’ algú que governa contra el 99% del país perquè en surti beneficiat l’1%. Un 1%,per cert,que segurament no anirà a la manifestació de demà i que per aconseguir l’objectiu que diuen els convocants de la manifestació que tenen però que no han posat a la pancarta que encapçala sembla ser que són imprescindibles...