El canvi climàtic i el fet nacional

Sembla que el canvi climàtic no només afecta la meteorologia i, per tant, el clima que ens trobem la majoria dels que fem vacances durant el mes d'agost, que cada cop som menys per sort de tothom, sinó que també puja la temperatura de l'ambient polític i posa en ebullició la picabaralla partidista dels darrers dies d'agost preparant l'inici de curs a les portes de la Diada Nacional i a l'inici d'una llarga, massa llarga, campanya electoral al Congrés dels Diputats.

Estem vivint un període de la nostra història que serà transcendental per al futur del nostre país i alguns líders polítics catalans es permeten llicències que diuen molt poc del que s'espera d'aquells que han de retornar al poble allò que el poble ens ha tret a la política en general: la confiança en què la política serveix per fer possible allò que desitgem i necessitem la majoria. Acabat un llarg procés de desgast institucional per tal de dotar-nos d'un millor instrument d'autogovern per millorar el dia a dia de la gent, ja hi ha qui pretén introduir noves discussions que només serveixen per enredar i treure-li importància a la discussió sobre aquelles qüestions que sí afecten realment la vida de la gent que viu i treballa a Catalunya.

Crec sincerament que a aquestes persones –els i les que viuen i treballen a Catalunya– els interessa tenir un treball digne i estable, un sou que els faci possible tirar endavant els seus projectes vitals, moure's pel territori d'una forma justa i sostenible, deixar als nostres descendents un territori el més semblant possible al que nosaltres ens hem trobat... ¿per què, doncs, es parla ara de referèndums que no porten enlloc en comptes de les realitats quotidianes? Jo estic d'acord amb el dret a l'autodeterminació dels pobles, també el nostre, el català. Però no crec que aquest tema hagi de ser ara el centre del debat, sinó que ho hauria de ser el fet que l'estat espanyol respecti, com no podria ser d'una altra manera, la llei, l'Estatut aprovat pel poble català i per les institucions que ens representen.

Però, ¿quina és la realitat política que ens envolta? Doncs un PSC-PSOE que mira massa de reüll a un PP que està jugant les seves darreres cartes per recuperar el poder i que ha optat pel discurs post-franquista d'enfrontament de territoris enlloc de fer un discurs conservador modern. Un PSC-PSOE amb por, que internament té problemes de consciència per la defensa dels interessos del nostre país i alhora ha de defensar l'acció de govern Zapatero –que, d'altra banda, és el menys dolent que ens podria passar. Un PSC-PSOE que no té model d'estat i que amb l'aprovació de l'Estatut pensa que ja n'hi ha prou, sense aprofundir en la reforma a fons de les estructures polítiques de l'Estat, que farien possible un pas més en la descentralització del poder 30 anys després de la Transició.

Davant d'això tenim una CiU que no paeix el fet de no tocar poder –malauradament no és així a la nostra ciutat– i que s'apunta al joc de a veure qui la diu més grossa trencant amb la tradició del “peix al cove” que la va portar als èxits electorals i als fracassos de país que avui estem patint en el dia a dia. ¿Algú ha sentit algun líder de CiU qüestionar el paper de la monarquia, per posar un exemple? Com lliga això amb una Catalunya sobirana?

Què fem, doncs? Jo crec que està clar. Lligar en curt al govern socialista. El PP no tornarà al poder perquè necessita per això una majoria absoluta que no tindrà en molts anys. El PSOE necessita, per donar un pas més cap a un nou model d'estat, perdre pes a favor d'opcions que volen transformar la societat, preparar el nostre país i qui hi viu i treballa per un futur millor. Això vol dir més ICV, més autogovern, més ecologia, més justícia social, una constitució republicana… I al 2014, ja veurem...