21 de febrer 2010

ICV i el fet nacional

A la darrera Assemblea Nacional d’ICV a Sabadell va haver un intens debat sobre el paper que la nostra organització havia de jugar en el que nosaltres en diem "el fet nacional". La concreció però d’aquest debat que convivia amb d’altres de també importants per nosaltres ens va fer traspassar-lo a un altre moment en el que poguéssim reflexionar i debatre amb normalitat sobre aquesta qüestió.

Aquest dissabte s’ha realitzat aquest debat. Amb una bona participació i amb ponents de luxe hem pogut contrastar les diferents opinions amb certa controvèrsia i amb molta maduresa, com sol passar en força dels debats que realitzem. Personalitats com Antoni Segura, Jordi Sánchez, Jordi Porta, Mònica Sabata i Miquel Caminal ens han dit com veuen la situació actual i futura del país i a nosaltres com un actor important d’aquest.

És un tema aquest que a mi em comporta certs neguits i contradiccions. Neguits i contradiccions que no em venen donats per la manca de claredat dels nostres propis documents al llarg dels darrers anys sinó per la constatació de la dificultat que tenen els nostres posicionaments ideològics en el debat públic i, sobretot, respecte a aquells que hores d’ara dominen l’espai institucional i mediatic.

D’aquest debat però me’n porto algunes idees clares amb les que em trobo còmode. La primera d’elles és que no ens ha de fer por parlar del tema nacional, l’esquerra verda nacional que representa ICV prové d’una llarga lluita pels valors de la justícia social i ambiental però també per la defensa de les llibertats nacionals. A partir però de la darrera Assemblea Nacional ICV va fer un salt qualitatiu important respecte al nostre ideari nacional. Una vegada més, perquè el vell PSUC així ho recollia també en els seus documents, defensem el dret a l’autodeterminació del poble català, i ho recollim per exercir-lo, lligat a la cohesió social. Un dret a l’autodeterminació que no es pot simplificar al blanc o negre, sinó que mereix un debat més ampli, un dret a optar entre diferents opcions, cosa que no assumeix el procés de consultes ciutadanes per la independència que s’està desenvolupant al nostre país. L’exemple d’Escòcia hauria de ser una referència a tenir en compte. Un exemple en el que un partit verd com el nostre està al govern participant de forma activa en aquest debat. Un partit verd, per cert, que conjuntament amb ICV som els dos únics partits membres oficials del Partit Verd Europeu que representem una nació sense estat.

L’Estatut del 2006 no va frenar, tot al contrari, el procés d’autogovern. I un cop més i pas a pas hem lluitat pel seu desenvolupament, no sense dificultats i traves, com gairebé sempre, però assumint que el moment actual d’autogovern és el millor del darrers anys, sent els seus avenços justament el que més preocupa a Madrid.

Però justament aquests avenços son viscuts per una part de la societat com una frustració. Reivindiquem viure’ls sense pessimisme i no confonem l’efervescència nacional amb la realitat del país. ICV defensa en l’eix nacional opcions majoritàries, estimulant els punts d’unió i amb un únic horitzó : Catalunya serà allò que vulgui el país ser. Allò que uneix a la majoria de la nostra gent és el projecte federal plurinacional, que és l’opció més ambiciosa en la realitat del país, i ho és perquè significa plantejar regles diferents i te, malgrat ser una utopia, tantes dificultats com altres opcions, amb la virtut que ens permet anar més lluny amb més força. O el sentiment autonomista era majoritari als anys 70 ?.

Com deia ahir en Jaume Bosch en les conclusions de la jornada, ICV representa una opció nacional més catalanista que la mitjana del país – així ho constata la darrera enquesta del CEO que en una definició d’1 a 5 és de 3,49 – estant el nostre electorat en el 3,81, el d’ERC en el 4,62, el de CiU en 4,14 i el del PSC en el 2,78.

Les conclusions del debat d’ahir per mi serien doncs seguir defensant l’Estatut del 2006, perquè defensem així la voluntat del poble català, i la negativa que el Tribunal Constitucional retalli allò que el poble català va votar en referèndum. També que no podem fer el nostre discurs des del desànim sinó des de la satisfacció del que hem aconseguit. I una constatació final : a ICV s’aplega més diversitat nacional que en cap partit de l’esquerra catalana, i per mi això és més un valor que no pas un obstacle per seguir avançant.

1 comentari:

Sergi Calvo Català ha dit...

Felicitats pel comentari, Xavi, i permet-me que hi afegeixi només un comentari. Si som realment internacionalistes....Si aspirem a una governança mundial democràtica que no estigui basada en les lógiques conservadores dels estats, amb drets de veto legals o fàctics...Si aspirem a resoldre els problemes mediambientals, els paraïsos fiscals, els que comporta la immigració...Si volem posar ordre al desordre globalitzat ens cal aprimar els estats, discutir les fronteres estatals fruits dels enllaços matrimonials i de les guerres, ens cal muntar una cultura d'organització europea i mundial que superi els actuals estats i les actuals fronteres, ens cal aplicar el dret d'autodeterminació, no ja des d'una visió nacionalista sinó internacionalista. O sigui, no només ja per Catalunya, sinó per avançar cap a una nova visió del món on hi tinguin cabuda ONGs d'abast internacional, unitats territorials de geometries variables com l'euroregió Pirineus-Mediterrània, experiènces de cosobirania com la d'Irlanda del Nord que es podrien aplicar a Gibraltar, País Bac hispano-francès, Ceura,
elilla....per posar només uns exemples. Per això cal plantejar de nou la geometria que ens ha deparat l'atzarosa història.
Sergi Calvo Català