setmana tràgica

Fa dies que vull escriure alguna cosa sobre els fets del passat dimecres 18 de Barcelona i tot el que ha anat passant després. De fet, he escrit alguns comentaris al facebook a resposta de molts comentaris que m’han enviat amics d’aquesta xarxa social. A risc d’escriure en calent o d’escriure obvietats que no aportessin res he preferit deixar passar els dies.

Realment la visualització dels fets en els múltiples reportatges que corren per la xarxa produeixen esgarrifança. Em tinc per una persona vehement però alhora pacífica. La violència em posa molt neguitós, em crea angúnia. Mai he pogut aguantar escenes de violència gratuïta. Les que he pogut veure aquests dies en part ho són. Són el resultat d’una societat malaltissa. Una societat que ha perdut la fe en el diàleg. Una societat que per l’immediatesa no vol perdre un moment per arribar a acords. Una societat del “curt placisme” que porta a prendre decisions en molts àmbits sense aixecar la vista i veure les conseqüències que allò que es decideix pot comportar en el futur més o menys llunyà i, encara menys per les properes generacions.

La gent d’ICV , no tothom certament, va viure amb certa incomoditat el fet de que en l’acord d’entesa el nostre president Joan Saura fos també el responsable d’Interior. Una conselleria tant important podia “segrestar” al nostre president en el Govern i perdre’l com a referent polític de partit. Però el Joan va aconseguir en la darrera Assemblea Nacional donar un cop de timó a l’organització i introduir canvis en tots els nivells, tant en l’organització, fent més diversos els nostres referents interns i externs, i compartides les decisions, com en el nostre discurs polític, molt més reivindicatiu de la feina feta com d’aquelles línies que pensem no podem traspassar (els nostres posicionaments respecte la LEC, el model territorial o la lluita contra la crisi en són exemples).

En aquest dos anys i escaig però hem aconseguit que la nostra feina al front d’Interior tingués el reconeixement de la gent més propera, d’organismes i entitats que vetllen pels drets humans i la democratització màxima del nostre sistema. Però no podem perdre de vista que molts sectors, més poderosos i mediàtics que els anteriors, acompanyats d’una bona part de la classe política catalana i espanyola,no païssin el fet que una força d’esquerres com la nostra estigués al capdavant d’aquest departament, pel que això comporta de trencament d’alguns estereotips clàssics i, perquè no dir-ho, de dinàmiques històriques que encara avui segueixen vigents.

Avui això podria estar en perill, ja s’han encarregat alguns de que això fos així. Al marge de determinats comportaments condemnables de grups que sempre estan i estaran contra el sistema, i motius a vegades no els falten, la intervenció de la nostra policia des de la matinada del 18 fins la nit va ser en alguns casos lamentable. Al marge del que aporti la investigació interna encarregada pel conseller penso que cal que en aquest cas també Joan Saura doni un cop de timó. No és moment de tremolor de cames. Cal demostrar que ICV pot liderar les polítiques de seguretat pública del nostre país. Segurament però sense alguns elements que amb connivència amb aquells dels que parlava en un altre paràgraf no han parat de segar l’herba dels peus.

Crec de debò que l’honestedat de la nostra gent al departament farà que sortim d’aquest moment difícil amb la cara alta. No tenim perquè avergonyir-nos de res si som capaços d’aclarir les responsabilitats d’uns fets que no concorden amb els nostres principis i valors. De ben segur que posant per davant l’ètica política, com ho ha demostrat abastament el nostre conseller, sortirem d’aquest atzucac encara amb més força per encarar la recta final d’aquesta legislatura. I podrem demostrar a aquells que encara creuen que una altra manera de fer política és possible que si van confiar en ICV per fer un Govern d’esquerres o be han deixat de confiar momentàniament en nosaltres, ho poden seguir fent. Perquè realment, tot i que no és gens fàcil, una altra manera de fer política és possible i, sobretot, necessària.