Segueixo compartint coses d'altres...

El company "jonarri" m'ha passat aquesta carta que ha enviat a Público i que em sembla interessant de compartir. Són recomanables tots els textos, el de'n Jonarri, el del Javier Ortiz i el del Pablo Orgaz. Espero que us interessi i que generi debat !! animeu-vos a comentar.

"Hola, Acabo de enviar al director del diario Público la carta que recojo abajo, a propósito de la columna "De cara a la galería" de Javier Ortiz a propósito de Arrasate-Mondragón.

Sr. director de Público:

Sigo con interés las columnas de Javier Ortiz desde 1989. Estoy totalmente de acuerdo con el contenido de su columna "De cara a la galería" (Público 19.4.2008) en lo que se refiere a la de todo punto impresentable posición de la alcaldesa de ANV en el ayuntamiento de Arrasate-Mondragón. Ahora bien, sus palabras sobre la posición de Llamazares en este asunto me parecen muy desconsideradas. Son, en todo caso, los concejales de EB-Zutik de Arrasate quienes deben dejar muy claro que tienen razones políticas para no apoyar la moción de censura. Y lo tienen muy difícil: un asesinato es un asesinato, se mire como se mire y se pongan como se pongan los pistoleros de ETA y sus amigos, que son el verdadero problema. ¡No mareemos la perdiz! No deja de ser una ironía que Javier Ortiz haya titulado su columna "De cara a la galería", porque es él quien debiera aplicarse el cuento en primera instancia. Su despiste no me parece de recibo, a estas alturas de la partida y con la que está cayendo, en un "vasco-guipuzcoano" como él, conocedor del percal y bregado en estos asuntos, que sabe muy bien como se las gastan los matones protagonistas de nuestra peculiar pesadilla. Me parece oportunista utilizar este tema tan serio como la pervivencia de ese mostruoso anacronismo, con crecientes ribetes de friquismo siniestro, que representan ETA y su mundo en la Europa de 2008, para machacar a Llamazares por razones que, me temo, obedecen a las guerras intestinas en el seno de IU, seguramente en clave de "cocidito madrileño". Quizás la lectura del reportaje de Pablo Orgaz "El miedo sigue andando por Mondragón" (El País, domingo 20.4.2008) ayude a Javier Ortiz a refrescar sus ideas y sensaciones (¡no todo se resuelve con un frío análisis político desde el 'rompeolas'!), y a centrar el tema de que estamos hablando. O, al menos, a no frivolizar con él.
Osasuna, Pakea eta Askatasuna!!!"

Avui : Palau i Fabre..

Missiva
T'escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo de bes i ja és besar-te un poc

Josep Palau i Fabre - Poemes de l'alquimista
Barcelona, 1940

Gràcies Pep Altayo!!

Aquest no és meu, és de l'Àssun

En relació al nomenament de la Ministra Chacon i l'exercit...
No sé exactament perquè però la visió de la Ministra al costat de gent
uniformada, els seus vehicles i les seves armes em provoca unes vibracions
estranyes que em porten a contradiccions a la meva vessant “violeta”.
Observo que al meu voltant moltes persones de totes les edats i ambdós
sexes “senten” si fa no fa el mateix. Fent una anàlisi volgudament
superficial, a flor de pell, crec que la visió de vida que representa una dona
del primer món embarassada, al costat de persones i eines que poden
esdevenir letals, ens evidencia que no volem acceptar aquesta convivència,
que defensem únicament la vida, i que la constatació d'aquesta realitat, com
de tantes altres que tenim incorporades passivament a les nostres vides, en
algun moment, sortosament, ens incomoda....
Continuant amb l'anàlisi superficial, la sensació quant al nomenament en
concret és de que no calia, que s'han passat de rosca... entre altres coses, si
hagués estat un home el titular de defensa, com que a la seva primera
trobada amb l'exercit no tendria res de sorprenent, formaria ja part del
mateix espectacle, els medis de comunicació no li haguessin dedicat ni un
minut, i ens haguéssim estalviat sentir de forma insistent aquest “viva
España, viva el rey” en boca de la Ministra, eslògan que a molts ens fan topar
de nassos amb contradiccions encara més profundes d'altres vessants dels
nostres cors i els nostres pensaments.

77 anys d'un vell somni, d'un desig futur ?

Avui es celebra el 77è aniversari de la proclamació de la República Catalana per part del President Macià. Hi ha hagut un acte d’homenatge al Parlament de Catalunya que ha comptat amb l’assistència de la Mesa del Parlament i representants de tots els Grups Parlamentaris. Tots ? no, els del PP i C’s no han assistit a aquest acte. Què te de dolent homenatjar un sistema polític democràtic i defensor de les llibertats individuals i col·lectives del poble català ? m’agradaria que aclarissin el perquè de les seves absències, el perquè del seu silenci, el perquè de la seva renúncia a defensar un model modern de democràcia representativa. Quina llàstima!

Ahir a Público em va agradar l'article sobre la República de'n Julian Casanova. Us faig un link amb l'himne republicà

Al Racó…

Si, si, tal i com ho llegiu. Al racó ens van posar als representants de la ciutadania que estem a l’oposició ahir al Santcugatribuna.... penso que els fem nosa i prefereixo que si no volen que hi siguem millor que no ens convidin, de la mateixa forma que va fer l’Associació d’Empresaris de Sant Cugat : no ens va convidar a la presentació del “manifest de la B-30” aquesta setmana al Claustre del Monestir i no hi vàrem anar, per primera vegada...

Ahir es va celebrar una nova sessió del Santcugatribuna, interessant, amb la intervenció del Sr. Antonio Catalán – per cert, valdria la pena fer un estudi sobre la presència del cognom Catalán en tota la riba de l’Ebre -. Una intervenció del típic empresari emprenedor que ha construït una –en aquest cas dues- importants empreses familiars (NH primer i AC Hoteles després) i que ha introduït una relació amb els seus treballadors/es interessant en alguns aspectes. Subratllo d’aquesta intervenció allò que quan jo treballava a La Sirena també aconseguiren els dos promotors d’aquesta ex-empresa familiar (en Josep Cernuda i la Ramona Solé), ara multinacional, que els i les treballadores es sentin propi el projecte. L’exemple d’aquell que es queda més estona per acabar la feina i no “passa” les hores és tant gràfic!!... i qüestionable d'altra banda !

Seguim amb la crisi de la sequera i amb la batalla descarnada de la nostra “particular brunete mediàtica”. Crec que en una altre post ja havia parlat d’aquest terme. Jo ni sóc oient de la COPE, ni falta que em fa. No necessito escoltar el Jiménez Losantos per “posar-me”. Només escoltant els matins de Catalunya Ràdio, o RAC 1 en tinc més que suficient. La perla ahir la tarda : al programa del Toni Clapés se’n reia de l’anunci del conseller Baltasar sobre la nova proposta de reutilització de l’aigua provinent de les depuradores. Els seus comentaris, els del Clapés, anaven en la línia de: “ara ens haurem de veure l’aigua dels pipis i les caques...” i varen portar una tècnica del Laboratori Leopold Rodés que.... els va desmuntar tot l’argumentari usat en el seu programa !! “però si és una tècnica que fa més de 20 anys que s’usa als EUA ! si a Berlín que tenen dos rius preciosos no fan servir la seva aigua sinó que tanquen el cicle de l’aigua amb aquesta tècnica, si a Namíbia -per cert, país recomanable de visitar- fa anys que afronten la seva situació de sequera i de país desenvolupat amb aquests recursos...” i només va faltar que digués que “l’aigua de dessaladora no només és per consum humà sinó que a sobre és una aigua amb un gust molt suau...”. Perquè no deixen d’intoxicar tots plegats d’una vegada i deixen treballar als tècnics.

Avui entra en vigor la Llei pel Dret a l’Habitatge

Avui és un dia històric. Molts diaris no ho reflecteixen així però avui aquest país dona un pas més, i li queden uns quants encara, cap a una societat més justa. El Govern, com en d’altres camps, ha volgut que aquesta Llei plantegi la necessitat de que l’administració i els agents socials vegin l’habitatge com un dret i no com una situació indefinida a la que s’ha de donar resposta però que no és una prioritat.

Ahir em vaig quedar a seguir una entrevista - debat que va promoure la Mònica Terribas a “La nit al dia” titulada “Els sis mesos del Pacte Nacional de l’habitatge”, resultat de la que va fer el dia de la signatura del Pacte¡. Avui "noto" l’entrevista perquè va acabar a la 1 i mitja de la nit, però va valer la pena. Tothom va constatar que s’ha treballat de valent. Que ja han sortit les ARE (Àrees Residencials Estratègiques), que s’estan promovent els principals reglaments que desenvolupen la Llei que entra avui en vigor (el de condicions d'habitabilitat, el del registre únis de sol.licitants, el de promotors i constructors...) i que tothom sap quin és el seu marge de maniobra i les seves obligacions. Una entrevista que val la pena veure (només cal que cliqueu l'enllaç del títol de l'entrevista), trufada d’imatges dels sectors que des de la visió més alternativa critiquen la situació real de l’habitatge a Catalunya. Ni una sola imatge de l’altra realitat, la de la gent que efectivament accedeix a un habitatge de protecció oficial.

Em va fer gràcia però el final de l’entrevista perquè el “resum de percepcions”, el “sumari” de la Mònica Terribas era absolutament contrari a l’esperit i a la informació que s’havia donat per part de la secretària d’habitatge na Carme Trilla, però també pel President de la FMC, en Manuel Bustos que, per cert va aprofitar una de les seves intervencions per fer propaganda de la construcció de pisos a Sabadell de forma lamentable... i els representants dels constructors i promotors, així com de les APIS i els administradors de finques. Fins el punt que van haver de puntualitzar-li el resum i va haver de modificar-lo. Quina llàstima!. Per què malmetre públicament la feina que s’està fent? Per què afegir més elements negatius a l’angoixa que viuen per aquest tema molts dels nostres conciutadans? Per què ocultar les possibilitats reals, més en unes localitats que en d’altres, que te la gent en general d’accedir a un habitatge de promoció pública ?

Ja pot anar escrivint articles a l’AVUI sobre la importància dels mitjans públics de comunicació, quan ella és la primera que no respecta la feina que es fa des del Govern i és incapaç d’informar també de les coses que es fan be. No m’estranya que algunes persones li diguin “la TERRIBLES”.