Comença una nova investidura i amb aquesta en faran deu.
Sembla que la incògnita s’ha aclarit. Si Artur Mas demanava una majoria
aclaparadora, un govern fort per fer una transició nacional no ho ha aconseguit
a les urnes però ho ha aconseguit amb un pacte legítim amb ERC però difícil
d’entendre per com s’ha plantejat. Oriol Junqueras li dona a Mas allò que no li
ha donat el poble de Catalunya, estabilitat per governar, i redueix el que
havíem guanyat en aquestes eleccions, la pluralitat del Parlament.
Veiem-ho. S’ha començat malament en l’eix nacional. La concreció
del full de ruta i el calendari del referèndum d’autodeterminació no hauria de
ser moneda de canvi d’un pacte entre dues forces polítiques sinó fruit d’un
pacte sense límits entre forces polítiques i socials del país.
Un govern fort què vol dir? Un govern fort pot ser un
govern que compta amb un grup parlamentari darrere que te més de dues vegades
els escons de la segona força. O és que els fa mandra treballar? Penso que tenim
poca cultura parlamentària. Del que deia Oriol Junqueras en una cosa te raó:
només podia ser President, aquesta vegada, un dels candidats, el de la força
més votada. Qualsevol altra opció era com a mínim descabellada. Però “anar a
missa i repicar campanes” com farà ERC en els propers anys no em sembla massa
raonable. En un Parlament l’oposició no ha de dir que no a tot però ha de fer
d’oposició. I que el cap de l’oposició sigui el màxim avalador de les
polítiques del govern no és garantia saludable per la política catalana.
Ara ens seguirà dient ERC que la culpa és de Madrid. En
bona part ho és, sobretot del PP. També és culpa de la Sra. Merkel. Però també ho
és de les polítiques que defensen el Sr. Mas i el Sr. Duran i que ara des de
fora del govern hauran de defensar des dels seus escons els diputats i
diputades d’ERC. Perquè rebaixant mil milions de retallades per la via dels
ingressos (que ja veurem com es farà) no és suficient per aturar el drama diari
al que estem abocats. Diuen que és per la llibertat, no se per quina llibertat.
Potser per la llibertat d’un país, d’un país que quan es deslliuri de les
cadenes trobarà que està despullat i s’haurà de tapar les vergonyes i no podrà
caminar per no ensenyar-les.
Diumenge 25 de novembre, 3.881 veïnes i
veïns de la nostra ciutat van decidir que les propostes d'ICV-EUiA eren les que
millor representaven les seves idees i les que podien defensar amb més
garanties els seus interessos al Parlament que s'ha de constituir en les
properes setmanes. Volem agrair a totes aquestes persones la confiança que han
dipositat en el nostre projecte polític; un projecte obert més que mai a la
participació i implicació de les persones que s’hi sentin properes.
Al centre de Sant Cugat més de 2.500
persones van escollir la nostra coalició, com a Valldoreix ho van fer 350 i a
Mira-sol més de 500 concedint-nos l'honor de ser la quarta força en número de
vots a la nostra ciutat. A La Floresta, amb 317 suports, i a Les Planes, amb
72, hem aconseguit també superar resultats anteriors i situar-nos com a tercera
força, la qual cosa no és casual.
el 25N seguint l'escrutini al nou local d'ICV Sant Cugat
També volem felicitar a les més de 56
mil persones que diumenge vam decidir que aquestes eleccions també eren
importants. Tal i com havíem defensat durant la campanya ens hi jugàvem molt i
totes i cada una de nosaltres tenia el poder a les mans i l'havíem d'exercir. I
així ho vam fer. Sentim orgull de ser part d'una col·lectivitat que es
caracteritza per tenir entre les seves senyes d'identitat la participació en
els processos electorals. Que participin gairebé 8 de cada 10 persones a la
nostra ciutat sí que ens ha de fer sentir cofois, malgrat que encara puguem
anar a més. El nou Parlament estarà més legitimat que mai en la seva composició,
serà el reflex de la Catalunya real, malgrat la llei electoral no tradueixi
proporcionalment la força del vots de cadascuna de les candidatures i dels
territoris en la seva representació en escons.
El passat 11 de setembre era gairebé
impossible baixar i pujar des de la nostra ciutat a Barcelona per participar a
la manifestació de la Diada. Una manifestació històrica on es reclamava que la
nostra nació ha de poder ser un nou estat dins d’Europa – les interpretacions
d'aquesta frase són tantes com tantes les famílies que ens varem manifestar per
fer d'aquesta manifestació un gran èxit - . També el passat 14 de novembre
varem viure a la nostra ciutat una manifestació històrica per reclamar que
s'aturin les polítiques d'austeritat suïcida, de retallades dels serveis
públics, de salvament dels bancs i no de les persones, de debilitament del marc
de relacions laborals i de l'estat del benestar. És evident que aquestes
mobilitzacions s'han traduït i articulat políticament mitjançant les propostes
polítiques que ens presentàvem a les eleccions i que estarem presents al proper
període legislatiu del Parlament català.
Abans del 25N l'eix esquerra – dreta
estava representat a la nostra ciutat per un 33% - 59% (si tenim en compte els
partits que van donar suport a la vaga general). L'endemà de les eleccions
aquest eix ha canviat de forma important pel que fa al seu pes extern (42% -
53%) i també a la seva composició interna (uns partits han guanyat pes i
d’altres n'han perdut). Pel que fa a l'eix nacional – sempre present al nostre
país – passa també el mateix a la nostra ciutat: abans del 25N les forces a
favor del dret a decidir han passat del 65,5% al 68,5% però - i vet aquí la
gran sorpresa des del meu de vista – les declaradament en contra han passat del
15,43% al 19,88%. Les que es manifestaven obertament independentistes, com a
col·lectius, cal dir que han passat del 10% al 18,5%.
La voluntat del poble s'ha manifestat,
una voluntat complexa, per uns moments difícils, que han donat com a resultat
un panorama complicat que s'haurà de gestionar amb intel·ligència, coherència,
valentia i fent allò que es deia, si és que es deia el que es pensava. Algú
podia pensar que Catalunya i les seves institucions eren seves i no només no ho
són sinó que el poble reclama que la sortida d'aquest atzucac ha de ser al
màxim de compartida i transversal possible. Algú hauria de prendre nota.
El
President – candidat Mas va anunciar aquest dimarts la convocatòria
d’eleccions anticipades pel proper 25 de novembre. Evidencia amb
aquest avançament el fracàs del seu programa electoral presentat en
el discurs d’investidura del desembre del 2010 en el que proposava
reduir l’atur,el fracàs escolar,el problema de l'habitatge,el
tancament d’empreses,el dèficit fiscal,aprovar la llei de
consultes,la llei electoral,... avui tots aquests ítems estan en
pitjors condicions que mai,les receptes de CiU,acompanyades per les
del PP aquí i a Madrid han demostrat ser ineficaces per solucionar
els problemes del 99% de la gent del país.
Diu
el President - candidat que després de la manifestació del passat
11 de setembre no podem quedar-nos de braços plegats i te raó. Avui
al Parlament hi ha una majoria política que no te por, teòricament
al menys, a que el poble de Catalunya digui quina relació vol tenir
amb la resta de pobles de l’Estat. Vull dir amb això que la
mateixa legitimitat que demana per la qüestió nacional la podria
demanar per les qüestions socials. Si és veritat que en el seu
programa es quedava CiU en el pacte fiscal i,per tant,segons ells no
poden anar més enllà sense l’empenta del vot de la
ciutadania,també és veritat que en el seu programa no deia res de
la destrucció de l’estat del benestar i no ha tingut cap problema
per fer-ho i no demanen pas que la ciutadania legitimi aquestes
polítiques com sí ho demanen els sindicats i moltes entitats
socials.
Però
òbviament respectem les competències del President i te tot el dret
de convocar unes eleccions. Des de ICV podem resumir el moment que
vivim en dues paraules: democràcia i dignitat. Democràcia perquè
no tenim por a escoltar la veu del poble en qualsevol cas,tant si es
tracta de preguntar pel model de relació amb l’Estat – el que
anomenem dret a l’autodeterminació – com també a preguntar quin
model de país volem. Perquè a CiU només li interessa saber què
pensa la gent en la qüestió nacional,fins al punt de convertir unes
eleccions en un plebiscit d’adhesió personal a un president,fent
un us partidista del fet nacional,aprofitant l’onada de la
manifestació convocada per l’ANC.
Dignitat
perquè avui el nostre poble pateix dos atacs a la seva dignitat. El
primer per part d’aquells qui no els tremola el pols a l’hora de
desmantellar els serveis de l’estat del benestar per tal
d’enriquir-se a costa del dolor dels altres i als que CiU i el PP –
i malauradament el PSOE - els serveix en safata les lleis i l’acció
de govern: reforma laboral,reforma constitucional per limitar el
dèficit, polítiques de baixada d’impostos a qui més te, pujada
de l’IVA, privatització de serveis públics com
l’aigua,...i,d’altra banda, la dignitat d’un poble que fa massa
anys que intenta trobar un encaix de forma amable i pacífica en un
Estat,fins i tot intentant canviant aquest!,i que sempre troba la
mateixa resposta: NO!.
Demà
hi ha una reunió que hauria de ser important i profitosa però que
tothom sap que serà un acte més d'aquesta gran òpera prima del
gran divo que és el nostre president Artur Mas. No dubto que serà
una trobada important,ho serà perquè tots els mitjans en faran
seguiment,menjarem reunió en tots els àpats durant tota la setmana
com hem menjat tot el que diu,pensa i fins i tot allò que no diu i
allò que hauria de pensar. El que en política anomenem “agenda”
o el que és el mateix allò del que es parla en els mitjans i en els
espais polítics és allò que volia CiU que fos el centre d'interès
i no pas allò que viuen la majoria dels que vivim i intentem
treballar en aquest país – i això no vol dir,que consti, que el
tema nacional no sigui una qüestió de primer ordre -.
No
dubto tampoc que serà profitosa. Ho serà sobretot per CiU. Serà el
seu gran argument per seguir inflant el seu victimisme contra
Madrid,cert però alhora partidista. La dreta catalana a l'hora
d'escollir sempre ens ha donat mostres de que entre Espanya i
Catalunya sembla ser que Catalunya – almenys això vull pensar...-
però entre Catalunya i la cartera...la cartera!. Mentre ens estàvem
manifestant dimarts per un major autogovern pel nostre país,perquè
Catalunya fos el proper estat a Europa,la dreta catalana – això sí
amb Duran i Lleida desfilant pel Passeig de Gràcia – votava a
favor d'incrementar el pressupost de defensa mentre no dubta en
retallar els pressuposts de l'Estat del Benestar i són la punta de
llança del dèficit zero.
Santiago i Manolo es miren el futur del país (LV)
I
que passarà després del cop de porta de demà? Quan durarà la
reunió amb Rajoy?. Tothom parla d'un avançament electoral.
Segurament serà així. De totes formes crec que no el faran fins que
assegurin en els propers sis mesos que han acabat de desmuntar del
tot tota l'estructura de país que quedava per desmuntar i en tant
poc temps s'han esmerçat a fer. Perquè mentre amb una ma alçaven
l'estelada amb l'altra ma signaven decrets al DOGC per fer
concessions a empreses privades dels serveis essencials d'allò que
per mi són realment les “estructures d'estat” que cal que
estiguin en mans de l'administració – la
salut,l'educació,l'aigua,la seguretat,...-. La reunió amb Rajoy
quan durarà? Doncs el temps que calgui per fer-li veure que estigui
tranquil. Que estigui tranquil,que això és un farol. Que és un
farol per trencar d'una vegada per totes la cohesió del país i
lliurar-lo a aquells amb els que ells – PP i CiU – defensen i amb
això sí que es posen s'acord,aquells justament que no van anar a la
manifestació del passat dimarts i als que feia referència la
setmana passada en el darrer article.
Per
acabar:ahir ens va deixar un savi, un gran polític,un polític
brutal,un amic de Catalunya. Un home que sabia que la transició
calia fer-la com s'havia fet però que s'havia quedat curta. Que la
Constitució tenia marge si es llegia amb amplitud de mires. “Si
Catalunya no és lliure,no ho serà Espanya”,deia. Santiago
Carrillo,un home d'esquerres, que com en Llamazares – únic polític
d'esquerres que va venir a la manifestació del 10J -, entenia la
diversitat com una riquesa a preservar, que entenia el dret a
expressar-se com un dret bàsic de la democràcia, que entenia el
dret a l'autodeterminació dels pobles com un dret inqüestionable
aquí,al Sahara i a Palestina. El trobarem a faltar. Personalment em
va començar a enganxar a la política les tertúlies de savis de “la
ventana” de LA SER,no cal que us digui res més...
Final de setmana mogut el que vam tenir amb l’acord de Govern que s’està aprovant en diferents fases. A ICV hem anat prenent decisions i socialitzant les diferents situacions en sengles reunions dels màxims òrgans de direcció. Dijous ens reuníem en sessió extraordinària la comissió executiva nacional i divendres – si, si, divendres ! – el Consell Nacional. Estic orgullós de pertànyer a un partit que pren les decisions importants on pertoca. Per aquells que parlen de la manca de democràcia interna als partits polítics aquesta forma nostra de funcionar hauria de ser un missatge encoratjador.
Els nostres negociadors han estat durs en la seva tasca. No és fàcil compartir govern amb socis que en determinats temes són tant “heterogenis”. Ho deia ahir el nostre candidat a les properes eleccions al Parlament, Joan Herrera: "malgrat que el conseller Castells hagi d’acceptar a contracor les nostres propostes no pot ser que quan parla en nom del govern aigualeixi un acord que des de l’esquerra hauríem - tothom que estem donant al Govern – de posar en valor dins el marc de dificultats econòmiques que està patint el país".
En el debat general el posicionament d’ICV és clar, no des d’ara, sinó des de fa més de dos anys. Ho resumeixo en dues frases : no podem afrontar la crisi amb les receptes del passat i no poden pagar la crisi els que no l’han provocat. I sota aquestes premisses hem actuat de forma honesta i coherent al Congrés dels Diputats. Algú preveia punxada quan haguéssim de traslladar aquestes mesures allà on governem. I hem estat a punt de derrapar empesos per la densitat de trànsit en la carretera on intentem transitar conjuntament amb el PSC i ERC, però sembla que estem de forma conjunta redreçant la situació. Al menys això espero !.
És obvi que a Catalunya hem de traslladar el decret aprovat al Congrés dels Diputats per “imperatiu legal”. Així es farà també en els ajuntaments lamentablement. I ho hem de fer perquè va rebre el suport del grup socialista però també perquè CiU no el va voler aturar, amb coherència amb els postulats polítics que representa. Així doncs s’ha fet. Però cal dir també el que s’ha fet, o que es farà en les properes setmanes, en direcció diferent a les propostes del Govern de l’Estat. El PSOE no ha pres entre les seves mesures cap que tingui a veure amb la fiscalitat de les rendes més altes, ni amb la fiscalitat ambiental, ni amb el patrimoni, ni en la lluita contra el frau fiscal,.... i ha pres mesures que signifiquen una retallada històrica dels drets socials: la congelació de les pensions o la negació a la retroactivitat dels cobraments de la Llei de dependència en són exemples fragants. Torno a repetir : amb la seva abstenció CiU ho ha avalat.
Quines són aquelles mesures que ens diferencien de la resta de l’Estat – perquè m’agradarà veure què fan altres CC.AA. - ?. A Catalunya el Govern no retallarà les prestacions socials ni tampoc les que tenen a veure amb la llei de dependència i les escoles bressol – com apareixia en els primers esborranys - . A Catalunya s’introdueix una clàusula per tal que quan la situació econòmica millori – que segur que ho farà – els servidors públics recuperin el seu poder adquisitiu. Aquí s’introduirà la progressivitat a l’anomenat “xec nadó”, que va repartir de forma electoralista Zapatero des d’Espanya i que des d’aquí es va aprovar en el seu moment també “urbi et orbe”. El Govern, a diferència de Madrid, no retallarà l’ajuda al desenvolupament, ahir ho podia comentar a la festa de la cooperació celebrada a la meva ciutat amb gent ben preocupada.
A Catalunya en lloc de reduir les inversions es prioritzaran aquelles que tinguin un major impacte social i ambiental – no passa res perquè s’alenteixin les obres de la L9 no? – i, a Catalunya, i potser aquesta és la petjada més important, s’apujarà l’IRPF a les rendes més altes en allò en el que tenim competències normatives – per cert que per això per exemple era útil l’Estatut -. La proposta és ben clara : a qui en aquest moments guanya més de 100 mil € l’any i se li reté un 43% en el darrer tram, proposem que se li retingui fins un 46,5 % - i fins al 50% ho hauria de fer Madrid com proposem des d’ICV -. També s’augmentaran els impostos als cotxes més contaminants i a les transmissions patrimonials – sense afectar a les de vivenda pública.
Per acabar : he al·lucinat aquests darrers dies. Com pot el Sr. Mas dir que la pujada d’impostos afectarà a les classes populars ? a qui vol enganyar ? es pensa que som tontos ?. Que algú que vol governar un país doni aquests missatges és lamentable, molt més que la desbarrada que feia avui a tots els mitjans la Rahola..... suposo que nerviosa cercant argumentari per confrontar amb els que demanem una acció definitiva contra la política dels seus amics sionistes....
