Un ple independentista?

Com cada quatre anys, aquesta tarda tornarem a reviure una d'aquelles sessions que per algunes de les persones que hi participen és un moment inoblidable. Per altres potser no deixa de ser un fet més intranscendent doncs les formes són el de menys. Fet el fet, avui a Sant Cugat, com a tots els municipis de Catalunya, es constitueixen els plens municipals i comencen a governar els nous ajuntaments basats en els resultats del diumenge 24 de maig.

En un article escrit en el meu bloc i compartit a la nostra plana de Facebook feia una anàlisi dels resultats. Si en altres localitats fins i tot avui hi haurà nervis per saber qui s'emportarà la vara d'alcalde, malgrat les negociacions més dures han estat durant els darrers dies, a la nostra ciutat està clar qui serà l'alcaldessa. No hi ha alternativa de govern i la diferència de vots entre CiU i la resta de partits, més la impossibilitat ideològica de sumar un front alternatiu, suposa que la Mercè Conesa pugui assumir amb tranquil·litat l'alcaldia, almenys el primer ple del mandat, el de constitució.

Cristina Paraira, regidora d'UDC, Foto: santcugat.cat

En aquell article parlava sobre la diferència entre eleccions i entre barris i la seva sociologia. Avui parlaré sobre un tema que ha estat notícia i que a més és d'aquells que, com el valor, se li suposa: l'independentisme ha guanyat pes en el ple. Vist així, tal qual, les dades són clares: el 2007 els vots de CiU, ERC, CUP i SI representaven un 56% dels vots, el 2011 un 59,4% i aquest any un 63,4%. Però què entenem per vot independentista?: el que dóna suport a partits els regidors i regidores dels quals l'endemà d'una majoria al Parlament declararien unilateralment la independència, oi? Doncs tinc els meus dubtes que aquest vot hagi pujat o que el representi el que tothom té coll avall qui el representa. Com a mínim la seva representació al ple no sembla que es tradueixi com s'esperaria teòricament del seu vot.

Vegem-ho. CiU ha perdut dos regidors i entre els que li queden almenys n'hi ha dues que no serien declaradament independentistes, les representants d'Unió, Cristina Paraira i Esther Salat, els darrers esdeveniments en aquest partit així ho confirmen - en portem dos menys -. ERC ha aconseguit tres actes però un dels regidors, en Ferran Villaseñor, és sobiranista però no independentista - en tindríem més dos -. I la CUP és evident que defensa la ruptura però pel que defensa una de les impulsores del Procés Constituent, la Teresa Forcades, no és clar si tothom en aquesta organització és independentista tot i que sí ho és que donen suport al procés sobiranista. D'altra banda, un dels partits que normalment es posa en el bloc dels no independentistes, ICV-EUiA, aporta en el seu grup un regidor que és declara independentista, sinó em fallen les meves informacions, com en el darrer mandat.

Per tant, respecte al ple anterior tenim un grup de CiU amb menys independentistes (-4), la CUP (+2), ERC (+2) i ICV-EUiA (+0), amb un total de 16 regidors i regidores. Si no em fallen els càlculs ens hem quedat igual, no?

Una petita rebolcada al ple de Sant Cugat

Doncs ja ho tenim! La gent ha parlat, i de quina manera! Perquè a partir d'ara i no només a Sant Cugat, toca fer en general PO-LÍ-TI-CA. En la majoria de plens del país ha quedat el panorama ben esmicolat i això voldrà dir que les forces amb més vots no podran governar d'esquenes ni a la gent ni a la resta de representants polítics sinó que s'hauran de posar d'acord amb més d'una força política.

A Sant Cugat, la candidatura liderada per la Mercè Conesa, que començava el recompte amb uns pronòstics de 12-13 actes, passava amb els primers percentatges a tenir-ne 9 i tremolor de cames. Finalment, com vaig preveure en l'especial en el que vaig participar de TV Sant Cugat, es va quedar en 11 actes de regidors, el que la situa a 2 de la majoria absoluta i la portarà a governar en solitari i pactar tots els punts dels plens i més o bé a cercar un acord de govern amb ERC. Des del meu punt de vista, no auguro un govern fàcil en minoria per la Mercè Conesa. Haurà de fer massa renúncies.

Núria Gibert, serà la cap de l'oposició al ple // Foto: Xavier Boix

Però no és aquesta la notícia de la nit, per previsible, tot i no acomplir l'única enquesta feta a la ciutat durant la campanya - si se li pot dir enquesta i després afegiré un comentari al respecte -. La notícia de la nit és l'explosió de la CUP. Es preveia durant la campanya que en passaria una de grossa. La seva presència al carrer, els actes amb molt èxit d'assistència i un manifest signat per gairebé 600 persones de diferents generacions i procedències polítiques, em feia ensumar que ho petarien i encara em va semblar poc. La seva pujada, un 600% sobre la primera vegada que es van presentar el 2007 i més del doble que fa 4 anys, s'emporta més de la meitat de tot el vot nou (+6.044) i de la diferència del vot en blanc del 2011, 1.000 vots.

Les dues altres forces que han guanyat vots aquest diumenge han estat C's i ERC, en aquest ordre. Si bé és cert que els primers han sofert un augment de vots similar a la CUP però respecte les darreres eleccions (+4.046 = +690%), cal no oblidar que el 2007 ja es van presentar i que van treure una quarta part d'aquests vots (1.269). I pel que fa a ERC, han aconseguit els millors resultats dels darrers 8 anys doncs, després del pacte amb el Lluís Recoder, el 2007 es van quedar amb 2.378 vots i 2 regidors i a les darreres eleccions van quedar-se fora del ple amb tant sols un 4,88% i 1.474 vots. En aquestes han multiplicat per 3 i arribat a 4.100 vots.

La resta de partits s'han quedat pràcticament igual que com estaven. El problema ha estat l'augment de participació i dins d'aquesta la participació desigual en els diferents districtes. Aquest fet ha comportat que ICV mantingués el seu segon regidor perdent només 150 vots respecte el 2011 i salvant doncs el grup municipal. El PSC ha perdut un regidor respecte el 2011 però només 400 vots. Qui sí ha tingut una sagnia important ha estat el Partit Popular que ha perdut gairebé un 40% dels vots, quedant-se als nivells del 2007, quan la Berta Rodríguez era la portaveu del partit que en va treure 2.636 i es va quedar com a penúltima força del ple. Tampoc CiU s'ha desgastat amb l'acció de govern ni local ni nacional. Ha aconseguit gairebé els mateixos vots que fa 4 anys, 430 menys, i 100 més que la darrera vegada que es va presentar en Recoder - això referma la injusta llei electoral que li ha donat 2 majories absolutes seguides a aquesta força i que ara li treu -.

Els vots van per barri

L'amic Francesc Carol desmentia a la Maria Vila quan aquesta recordava al programa especial eleccions de TV Sant Cugat allò que Sant Cugat era de les ciutats amb més desigualtat de l'estat, en el sentit que l'1% de la població gaudia del 20% de la renda. Doncs si mirem el resultat electoral de les seccions i districtes i ho creuem amb el vot i, per tant, amb la ideologia sembla que es confirma que efectivament el vot va per barris, tot i que no es pot generalitzar perquè són plurals, com ho és la ciutat.

A tota la ciutat ha guanyat CiU. A tota? No! A un petit llogarret anomenat La Floresta ha guanyat la CUP i, a més, traient-li a CiU sis punts de diferència, un 30,5% sobre un 24,1%, o sigui que no es moquen amb mitja màniga!. I a més no ho han fet en perjudici d'ICV que solia ser la 2a o 3a força en aquest barri, perquè segueix tenint un resultat per sobre del 10%, superior a la mitjana de la ciutat d'aquesta candidatura.

Com ha anat en la resta barris?. Per les dues forces sorpresa ha anat de la següent forma: en els barris més cohesionats ha guanyat la CUP a C's i en els més nous o en els d'estructura més horitzontal C's. El centre - històric, Sant Francesc, Sant Domènec, la capella de Sant Joan a Mira-sol, la zona del Casalet a Valldoreix i Les Planes han estat per l'esquerra independentista - sempre per darrera de CiU s'entén -. En canvi, a l'eixample sud, Sant Magí, Torreblanca, Parc Central, Volpelleres, Can Matas i Can Cabassa, Can Montmany i Can Trabal, han estat els de l'Albert Rivera els que han substituït l'habitual vot més conservador i moderat.

L'enquesta del TOT

Quan un pregunta al carrer, encara que sigui a vint persones, i fa una previsió, sempre se li diu enquesta. Ara bé, que un mitjà amb la trajectòria del TOT i el Diari s'atreveixi a publicar una com la de la setmana passada és, des del meu punt de vista, una presa de pèl a la ciència sociològica, als lectors i a la ciutadania. En primer lloc perquè la mostra no és suficientment àmplia. En segon lloc perquè no està científicament ben feta, l'enquesta ha d'anar acompanyada d'una ressenya metodològica, que mancava en aquesta, i amb un  rati d'error d'un 4,95% quan les enquestes de l'observatori de la ciutat, fetes per una empresa demoscòpica a 2.000 persones amb criteris científics, tenen el mateix marge d'error. A més una enquesta no es pot fer durant un mes, hi ha massa elements externs que la condicionen, com selecciones a la gent si la fas pel carrer? I, en darrer lloc, hauria d'haver una part de vot directe i una previsió de resultats, el que es diu la cuina. Aquí només hi havia cuina i fast food.

Veient els resultats, està clar que l'enquesta ha estat un fracàs i algú hauria d'assumir responsabilitats. Pel que he pogut veure en l'article d'opinió del director d'aquest mitjà no sembla que vagin per aquí les coses. Una enquesta a més d'informar també condiciona el vot, per tant és una responsabilitat davant la ciutadania. CiU mantindria la majoria absoluta deia, van encertar amb la CUP, cosa fàcil de predir i gairebé també amb ERC, també raonable. Però amb la resta, que era el més difícil, com amb CiU, no van encertar gairebé res. Donaven per desaparegut el PSC i ICV i un i l'altre van aconseguir l'un 2 i l'altre a punt. El PP més que 1-2 s'ha quedat en 0-1 i C's enlloc de ser cinquena força com auguraven ha estat la tercera. Un desastre.

Tots els partits són iguals?

Ahir parlant amb un bon amic sobre les eleccions municipals em feia veure la diferència entre candidatures de les anomenades veïnals i les que representen sigles de partits. Ell em deia que les primeres defensen les qüestions concretes que interessen realment a la gent en unes eleccions locals. I els segons, continuava, representaven més ideologies que pertoquen més a àmbits nacionals.

Jo li respongué que aquests altres partits també estan composats per veïns i veïnes de la ciutat que viuen i treballen aquí i que proposen idees concretes per millorar el seu funcionament. I que la ideologia, la política, és necessària també en l'àmbit municipal, fins i tot en l'arranjament de voreres. O és el mateix prioritzar l'arranjament dels carrers del centre que els dels barris perifèrics? O que aquest arranjament el facin empreses constructores de l'IBEX 35 o bé cooperatives o empreses d'inclusió social?.

Qui hi haurà representat a partir de dilluns a l'ajuntament? Foto: Trini Canals

En tot cas, el millor és repassar què diuen les diferents candidatures i, com deia l'anunci, comparar i decidir què ens agrada més, no us sembla?

Què diuen els diferents programes?

Som-hi doncs. Fem una ullada a les diferents candidatures que es presenten a aquestes eleccions i en traiem les principals propostes, sobretot aquelles que les diferencien, almenys des del meu punt de vista.

N'hi ha dues, VOX i PP, que competeixen en abaixar impostos i ajudar a les famílies, però a unes determinades famílies, les que es poden concebre com a institució. Ambdues forces, conjuntament amb Ciudadanos - C's, critiquen amb duresa la despesa pública en general, la de subvencions clientelars a algunes entitats, i proposen fer més eficaç l'administració - o sigui reduir el gruix dels serveis públics - tot i que amb matisos. També ho fa ICV-EUiA però plantejant reduir l'estructura política i la despesa en manteniments i subministraments.

En els seus programes econòmics els diferents partits ens parlen de fiscalitat des de dues perspectives diferents. VOX i PP fan molt d'èmfasi en la baixada dels impostos locals, fins el punt de treure la taxa de clavegueram en el segon cas. C's planteja una revisió cadastral perquè l'IBI moderi la seva quota. Cal dir però que les propostes relatives a l'IBI tenen poc recorregut. Des d'ERC, ICV i la CUP el plantejament fiscal es fa des de perspectives diferents que es resumeixen en obtenir ajudes en el pagament dels impostos depenent de la situació de vulnerabilitat que es té. Hi ha dues propostes específiques però que surten de la normalitat que són les de SI i la UASC. La primera proposa que l'ajuntament pagui tots els seus impostos a l'Agència Tributària de Catalunya (també ho fa ERC) i els segons, que s'intenti recuperar tot el que està impagat en impostos d'anys anteriors.

En l'apartat de política de promoció econòmica tothom està preocupat per l'atur i per la creació d'ocupació però les fórmules per fer-hi front son ben diverses. CiU gallardeja d'haver creat gairebé 7.000 llocs de treball en el darrer mandat i vol seguir en la mateixa línia, treballant perquè vinguin més empreses - que són les que creen ocupació, segons ells - i perquè facin convenis amb el SOM perquè aquests llocs de treball es creïn a la ciutat. Tanmateix aspiren a  mantenir i, fins i tot, augmentar els pressupostos en polítiques socials i ensenyament - proposen dedicar 500 mil euros al manteniment dels centres de primària durant el proper mandat -. ERC mostra especial preocupació per l'atur juvenil, que representa un 27% de l'índex d'atur de la ciutat - molt més baix que el de la mitjana de les ciutats veïnes -. En aquest sentit, proposen una finestreta única per facilitar els tràmits administratius per les petites empreses i els emprenedors que comencen a la ciutat i arribar a acords amb algunes entitats financeres per tal de facilitar als anteriors microcrèdits. Sumen a aquestes propostes una rebaixa considerable de la taxa de residus als establiments comercials de nova creació i una subvenció de fins a 2.000€ per a la modernització dels comerços . Els socialistes lliguen la creació d'ocupació a la formació, destacant-ne la proposta de coordinar les necessitats de les empreses a l'oferta dels centres educatius. La proposta força de la CUP és l'aposta decidida a favor de l'economia social i solidària que es pot exemplificar en la creació d'un viver de cooperatives municipal.

En el cas de SI plantegen impulsar pressupostos participatius, començant per una partida del pressupost ordinari - CiU també proposa fer-ho però en les inversions, un 10% -. VOX vol que es facin bonificacions en les zones blaves a favor del comerç local, UASC que el superàvit de l'ajuntament i el rati d'endeutament no cal que sigui tant petit quan hi ha necessitats a atendre a la ciutat - que els diners "estiguin al camp", com deia en Cruyff, vaja! -.

Les polítiques adreçades a la gent

Sinó hi ha prou diferències en el que he explicat fins ara, crec que en el que segueix en trobareu algunes més. La primera, que em sembla d'una hipocresia increïble, és la doble vara de mesurar que tenen VOX, PP i C's entre cultura i esports. Mentre en el primer àmbit no sembla que tinguin massa interès en ajudar a les entitats, ni que entenguin que la cultura és un element de cohesió social, davant la segona es desviuen en el seu programa en reclamar coordinació amb les entitats, més subvencions, ajudes i inversions en nous equipaments. VOX, per exemple proposa mecenatge per la cultura perquè no depengui de l'ajuntament. Per C's, la cultura la fan les persones i no les associacions i pel PP el bilingüisme és la qüestió central en aquest àmbit...

La resta de partits proposen mantenir el pressupost de cultura, l'impuls de la cultura tradicional i popular i que la llengua catalana sigui la d'informació, relació i senyalització de l'ajuntament, en el cas de SI, que el Consell de Cultura sigui operatiu i la creació d'un espai per joves creadors i aprofitar espais verds per l'expressió cultural, en el cas de UASC. ERC coincideix en el primer assumpte i a més proposa co-decidir amb les entitats la priorització de les necessitats i una part de les subvencions que reben per tal de fer activitats extraordinàries. En el cas de la CUP, pensen que ha d'arribar a tot arreu, no només per la via del consum i l'oci sinó també per la de la participació i la creació artística i cultural. En aquest sentit, proposen crear sales polivalents en els barris i districtes que permetin la programació cultural local i la creació artística. ICV qualifica la ciutat com culturalment molt rica però insta a treballar per revertir la capacitat dels actors culturals de la ciutat en la ciutadania i també a replantejar-se de dalt a baix els equipament que hi ha.

En el cas del PSC, com ho era en la promoció econòmica, l'aposta de la cultura és la creativitat. Segons el seu candidat manca lligam entre la cultura pública i la privada" i anuncien una aposta clara per la formació artística pública, potenciant l'educació secundària artística. La candidatura governant, CiU, centrarà la seva actuació en el proper mandat, si té majoria, en la construcció d'una gran biblioteca central urbana, en eixamplar la xarxa de museus amb l'espai Grau Garriga situat a la Casa Can Quitèria vinculat a la Casa Aymat i Can Maristany i desenvolupant un itinerari de les arts plàstiques i de l'art.

Tothom vol tenir cura de les instal·lacions esportives i coordinació amb les entitats. Però com a diferenciació podem ressaltar, la descentralització que proposa SI,  l'aprovació d'un pla d'instal·lacions esportives pel 2020 amb tots els agents implicats que proposa UASC, la utilització de les instal·lacions municipals per part de les entitats esportives en les vacances escolars de forma gratuïta que proposa ERC, per poder-se finançar, recuperar competències a l'OMET perquè garanteixi que hi ha esport extraescolar i no descentralitzi a tots els centres escolars, com proposa la CUP, replantejar-se la inversió en el nou pavelló de La Guinardera pel seu cost i millorar altres instal·lacions ja existents i invertir més en les entitats com fan altres ciutats metropolitanes, com proposa ICV o la construcció d'un pavelló al nou Institut Leonardo Da Vinci i un Bike Parc a Volpelleres, com proposa CiU.

Pel que fa a la gent més vulnerable, ICV planteja introduir un ajut per elles, augmentar l'atenció domiciliària i els plans de salut per joves i infants. Des de fa uns anys proposa, com defensa en el seu programa aquesta candidatura i la CUP, garantir l'accés de tota la ciutadania als serveis públics mitjançant quotes que guardin relació amb la renda (l'anomenada tarificació social). Pel que fa a l'habitatge, VOX vol replantejar on es fa aquest tipus de política social, SI vol impulsar i gestionar els habitatges buits de les entitats financeres per fer habitatge social de lloguer, UASC planteja la promoció dels pisos tutelats per gent gran i els compartits entre gent gran i gent jove i C's proposa que l'habitatge de lloguer no costi als seus usuaris més del 30% dels ingressos i que l'habitatge públic serveixi per fomentar l'arrelament a la ciutat dels residents.

Per acabar, i com a propostes més especials de les diferents candidatures, ressalto crear una tinença d'alcaldia de descentralització per parar més atenció als diferents barris i recuperar la gestió dels serveis urbans a mesura que acabin les cessions per revertir aquesta en benefici de la ciutat, com fa UASC. Aquesta proposta també la fa la CUP de forma clara han de ser de titularitat pública, sobretot els més essencials pel desenvolupament de la ciutat com l'aigua, la llum, el transport públic, etc la conseqüència de la remunicipalització dels serveis és la rendibilitat social perquè els beneficis es redistribueixen pel conjunt de la ciutadania i es poden millorar les condicions dels treballadors. Aquesta proposta també la defensa ICV que, en el cas de l'aigua, planteja un procés de deliberació que acabi en una consulta ciutadana.

Debat a 10 per començar la "carrera" cap a les municipals de Sant Cugat

No voldria pas que semblés un retret cap a l'organització del debat que es va celebrar dimecres a la Casa de Cultura. Però un debat entre 10 caps de llista no aporta massa cosa més que conèixer-los les cares i esperar que alguna d'elles faci una pífia - cosa que no va passar...-. Això sí, almenys la gent del TOT Sant Cugat va quedar bé amb totes les candidatures que es presenten i els va donar l'oportunitat d'estar a la mateixa alçada alhora. És una opció.

De dreta a esquerra: Vox, SI, UASC, C's i ERC-MES

Però passem al debat en sí que suposo que serà el que més interessarà a la gent que llegeix aquest article. Dues constatacions: només una de les candidates va optar en el debat per l'enfrontament directe, emergint com una alternativa formal a l'alcaldia de la Mercè Conesa. La Mireia Ingla, d'ERC-MES, va discutir de "tu a tu" les polítiques convergents. Almenys formalment, perquè va incomodar a la candidata Conesa més que ningú al debat: "aquest govern no té ni idea del que és la participació ciutadana", li va etzibar en el segon bloc del debat.

I es van plantejar dues concepcions diferents de governar la ciutat. Perquè no s'acaba tot en les formes, que en aquest tipus de format de debat però treuen avantatja, sinó també en saber transmetre idees concretes pel govern local. I aquí es produïren dos blocs: els que segueixen pensant que el mercat (vegi's les empreses) i tenir alguns euros més a la butxaca acabaran amb la pobresa i l'atur i els que, almenys sobre el paper, pensen que sinó actua l'administració com a distribuïdora de la riquesa no hi ha res a fer. Entre els primers, en Jorge Carreras del Partit Popular defensà baixar els impostos municipals i alhora "crear una regidoria de família per atendre la família com a institució". El candidat de Ciutadans - C's, Aldo Ciprian, defensà que l'ajuntament ha de fer només allò pel que té competències i "deixar-se de rescatar segons quines entitats, associacions i empreses públiques", referint-se a les ajudes que l'Ajuntament ha donat per l'activitat d'Òmnium, per exemple o de PROMUSA. Segons aquest candidat qui crea ocupació son les empreses i no l'administració, "surt més a compte Càritas que el Servei d'Ocupació Municipal", va afirmar. El darrer candidat d'aquest bloc és Ignacio Garriga, de VOX, defensor també de les ajudes a "la família" a partir d'un Pla Integral que s'abordaria des de la reducció del sobrecost que representa l'Ajuntament i baixant els impostos municipals. Què és "la família" per VOX, la prioritat són les nombroses, les monoparentals i les que tenen persones amb discapacitats a càrrec.

D'esquerra a dreta: Josep Ma Vallès, CiU, PP, PSC, ICV i CUP

Front a aquesta concepció trobem el bloc polític defensor de les iniciatives públiques. Començant pel candidat socialista Pere Soler que va plantejar desenvolupar la llei de dependència i la tarificació social i lluitar perquè el màxim de treballs de Sant Cugat fossin per gent d'aquí - un 40% ha de marxar cada dia fora -. Jaume Massanés d'UASC, va incidir molt en l'habitatge de protecció compartit per gent gran i jove i treballar per solucionar la manca d'accés laboral pels majors de 45 anys. És evident que el problema de l'habitatge havia de ser un dels temes estrella del debat en una de les 3 ciutats més cares del país. Així doncs, la candidata de SI, Maria Rosa Comellas, proposà fer una gestió dels pisos buits de les entitats financeres i una cura especial per les persones aturades de llarga durada per tal de lluitar contra la cronificació de la pobresa.

L'alcaldable d'ICV-EUiA, Roser Casamitjana, va denunciar la desigualtat entre persones i entre barris i defensà la necessitat de destinar tot l'habitatge públic a lloguer, realitzar un pla de xoc contra l'atur juvenil i descobrir la pobresa no declarada. Per part de la CUP - PC, la Núria Gibert, va anar més enllà i proposà un habitatge a preus públics en relació a la renda de les famílies i eliminar bonificacions impositives a famílies nombroses que no les necessiten. Finalment, la Mireia Ingla, d'ERC - MES, proposà subvencions en el rebut de l'IBI a famílies en risc d'exclusió social, arribar al 15% en habitatges públics de caràcter social i implementar el decret de pobresa energètica des de l'ajuntament. Per lluitar contra el que passa sovint que és que "en una ciutat com la nostra a la gent li fa vergonya declarar-se pobra, crearem la història social compartida per actuar des de totes les àrees de l'ajuntament".

El 9 contra 1 el va haver de respondre l'actual alcaldessa i candidata de CiU, Mercè Conesa, posant en valor l'acció del seu govern. Davant l'afirmació del conductor del debat Josep Ma. Vallès que "a Sant Cugat els pobres són més pobres perquè Sant Cugat és més cara", Conesa va esmentar l'aprovació del Pla d'Inclusió Social aprovat amb el consens de totes les forces del ple i que segons ella ha suposat una despesa de 9 milions d'euros - en tot el mandat -. "En el 99 ja vaig dir que a Sant Cugat hi havia pobres", va afirmar. No recorda però que en aquell any, una companya seva de consistori i de partit, la Marta Subirà, defensava que no es fes el 2on CAP perquè "a Sant Cugat, la majoria de la gent ja té assegurances privades". Com sempre però, CiU, com fan els partits del centre dreta, associen la sortida de la crisi i la recuperació econòmica a la creació d'ocupació i la iniciativa privada, per tant, la millor carta que va presentar com a govern local va ser la creació de 6.700 llocs de treball a la ciutat i més de 200 empreses. També es va referir a l'habitatge i, en aquest sentit, va afirmar que PROMUSA, ha construït 500 habitatges de lloguer en la seva història i, en aquest mandat, ha construït 107, dades que ningú va contestar i que jo contrasto.

Foto de "família" després del debat a 10

En els darrers anys PROMUSA ha construït i projectat molt poca obra pública pel que fa a habitatge. En el darrer mandat ha construït i adjudicat 42 habitatges al Camí de la Creu - antiga seu del CPA - en règim de venda (2012) i 86 habitatges en règim de lloguer general impulsades per Altimira (Banco Santander) a Can Matas amb preus més alts del normal. Per tant, en aquest mandat s'hauran adjudicat per part de PROMUSA, 128 habitatges. Habitatges de lloguer per a joves no n'hi ha cap en projecte, per a gent gran hi ha els 42 que han d'anar a l'antiga "benzinera Griful" de Rius i Taulet, de règim general n'hi ha 60 pendents de licitar les obres a Can Mates i, de venda, s'estan construint 24 darrera el Monestir, a l'Avinguda Francesc Macià. Totes aquestes dades estan extretes de la web de PROMUSA.

Durant els propers dies seguiré parlant de la campanya electoral de les municipals de Sant Cugat i faré referència encara a aquest debat de dimecres passat. 

Roser Casamitjana, tal com raja

És difícil parlar d'algú quan el coneixes bé i quan a més li tens una estima especial. Aquest és el meu cas amb la ja cap de llista d'ICV, Roser Casamitjana. Però ho intentaré fer, com ho vaig fer fa mig any amb les dues altres caps de llista fins ara presentades públicament, la Mireia Ingla d'ERC i la Mercè Conesa de CiU.

La primera diferència amb les presentacions anteriors és l'austeritat o, si voleu, la humilitat amb la que van afrontar el repte de la presentació. A diferència de les anteriors, la gent d'ICV van preferir garantir una sala plena de l'Ateneu que patir fins el darrer moment en un espai més gran - dit de pas tampoc hi ha massa més a escollir -. A més, fer-ho a l'Ateneu és un gest de complicitat amb un entitat del poble, amb la cultura des de baix, una de les senyes d'identitat de l'esquerra transformadora que volen representar.

Roser Casamitjada acompanyada per l'Isidre Marías, Assun Reyes i JA Prieto

Com en el cas de la presentació de la Mireia Ingla, la Roser Casamitjana va estar acompanyada de representants de "l'esquerra plural" de la nostra ciutat, el que dóna un missatge del "bon rotllisme" que no es concreta per abans de les eleccions com tothom ha comprovat - excepte a Valldoreix i només en part - però que albira una possible bona entesa depenent de com vagin els resultats dels comicis municipals. No sé si la coincidència en el nom del procés programàtic d'ERC amb el que fa temps que duu a cap ICV, el "repensem Sant Cugat", és un avís per navegants!.

Però per què dic al principi "Roser Casamitjana, tal com raja"?. Doncs perquè així es va mostrar a la gent que vam assistir a la presentació. La Roser és una persona propera, serena, formada, culta, molt treballadora i un pèl adusta, com ho és la seva terra d'origen (Barberà de la Conca), un pèl seca, aspra, no és dona de moltes paraules, les necessàries, ni d'ensabonar ni de quedar bé per quedar bé. Per mi, una virtut en la política d'aquests temps en que s'ha de fer pedagogia i dir a les coses pel seu nom. I a la presentació, a diferència de les dues anteriors, sobretot a la de la Mercè Conesa, on la sabonera va arribar gairebé a l'entrada de la platea del Teatre Auditori, l'organització de l'acte no van deixar que hi hagués gairebé ni una bombolla de sabó.

I això que quan ella va cridar al seu costat als seus tres convidats tot feia pensar que la cosa aniria per aquest camí!. Res de res. L'acte es va convertir en un "tercer grau" del que ella no en tenia cap constància - m'ho van confirmar personalment els tres protagonistes, l'Isidre Marías, l'Àssun Reyes i el Jesús Àngel Prieto - en el que li van preguntar de tot. Des de quan cobrava, fins quan temps dedicava a la feina de regidora, què pensava sobre temes com la participació, residus, habitatge, canvi climàtic, polítiques de gènere, les mocions del ple, l'oposició, el pacte "no nascut" de l'esquerra, els 27 anys de govern de CiU i el seu estil de govern, la smart city, tot el que us pugueu imaginar en 45 minuts d'interrogatori, cadascú amb el seu estil. Un bon exercici de transparència pública d'una candidata que diu el que pensa i el que és "tal com raja", fins i tot abans de començar a discutir el programa però amb la certesa d'haver treballat de valent i haver fet els deures durant quatre anys colze a colze amb la gent i les entitats de la ciutat.

Per les seves respostes està clar que ella té - i el futur equip també - propostes clares i alternatives per Sant Cugat, malgrat hi hagi qui digui que no, tantes vegades com vulgui, quan es parla d'altres maneres de fer, o d'altres "models" - paraula que no té massa sentit però accepto "pulpo como animal de compañía" -. Mireu si hi ha propostes alternatives que moltes de les que feia fa anys i panys, i fa ICV, o la CUP o el PSC, fins i tot, ERC, les està assumint CiU en els darrers mesos, com la de "municipalitzar les zones blaves" o "incorporar criteris socials als concursos públics". I és que, com deia un amic meu, el "model Sant Cugat és difícil de canviar, perquè no dóna per massa més, el que cal és repensar-lo, refer-lo, fer cirurgia interna en el cas del urbanisme, gestionar-lo d'una altra forma,etc".

Com en els casos de la Mercè Conesa i la Mireia Ingla, ICV tampoc es va estar de res i Sant Cugat també va demostrar que és important pels ecosocialistes. La co-coordinadora nacional Dolors Camats va ser l'encarregada de tancar l'acte amb un missatge molt similar al del líder republicà i molt distant al del president Mas, molt municipalista, molt d'empoderament de la gent, molt de que la gent té en les seves mans el proper mes de maig canviar coses que afecten en el seu dia a dia i que són molt importants en la qualitat de vida. I és que és evident que aquesta és una força que en els ajuntaments és on ha basat majoritàriament el seu laboratori d'idees i d'acció política i el seu balanç i trajectòria l'avala. Caldrà fer l'examen per això doncs.

El Procés Constituent de Sant Cugat asseu a la mateixa taula ICV, CUP i l'Assemblea de Drets Socials

En el segon acte de la Festa de Tardor d'enguany la sala del Terra Dolça es va omplir a vessar de públic esperonat per la pregunta plantejada per l'assemblea santcugatenca del Procés Constituent. Una autopregunta que es feia la pròpia plataforma cívico política, representada pel jurista i membre de l'observatori DESC Gerardo Pisarello, sobre el per què del propi procès encapçalat pels activistes Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, que volia rebre la resposta de forces polítiques amb representació institucional a la nostra ciutat com ICV i la CUP i d'un moviment cívic emergent com l'Assemblea de DretsSocials que des de fa set mesos camina de forma incansable coordinant les lluites quotidianes contra les retallades a l'Estat del Benestar a la nostra ciutat.

Taula Rodona "Procés Constituent per a què?"

La periodista del TOT Sant  Cugat Anna Mira presentà una taula rodona on cadascuna de les organitzacions presents va plantejar els seus posicionaments davant la situació político social actual i els instruments per sortir-nos-en. Gerardo Pisarello va ressaltar l'especificitat en el marc europeu del qüestionament del marc constitucional i la necessitat de “canviar-ho tot”, la constatació que dins el paisatge de crisi sistèmica, institucional, on tanta gent qüestiona els principals actors passats i presents, “s'obren finestres d'oportunitats que fan que moltes coses siguin possibles i sinó ho fem nosaltres potser ho faran altres amb conseqüències ben diferents”. Per part de l'ADS l'Oriol Sánchez* en una línia similar va plantejar entre d'altres qüestions que també “les alternatives es construeixen amb pressió social i conscienciació ciutadana de que la lluita és necessària”.

Pel que fa als partits presents en Jordi Casas, que representava a ICV, va recordar que en l'àmbit local dos anys enrere la seva agrupació havia plantejat un “espai comú de les esquerres” que va acabar en via morta perquè no va trobar bona acollida per part de la resta d'organitzacions polítiques. A nivell local i nacional però ICV creu que “el Procés Constituent hauria de fer de ciment per construir l'alternativa”. Finalment Guim Pros, en representació de les CUP de la ciutat va plantejar un sí rotund al Procés Constituent però amb dosis d'incredulitat, sobretot condicionats a la qüestió nacional i “sense necessitat de forçar cap màquina perquè ja coincidim en les lluites quotidianes, no és cap drama no anar junts electoralment parlant”.

Al final de l'acte hi va haver un seguit d'intervencions majoritàriament crítiques amb el sistema tradicional de partits i amb el paper que les forces d'esquerra han fet en els darrers anys. Entre el públic però es podia veure la presència de força gent molt destacada tant d'ICV com de la CUP. No es va concretar res de treball a nivell local des del Procés Constituent de cara a les eleccions municipals del 2015, encara que es va fer una crida a que “cercant la complicitat d'altres pobles caminem cap a la utopia concreta” però només – i ja és molt! - en una futura república catalana

*L'Oriol Sánchez no està enllaçat, per la dificultat en trobar un enllaç segur, suposo que això deu ser, depèn com t'ho miris, una sort per ell però.

Els arbres de la Floresta han parlat i la gent també!

En els darrers dos mesos ha hagut una mobilització important al barri de La Floresta de Sant Cugat. Feia temps que no passava. I ha estat per diferents motius, tots al voltant d’un mateix projecte que parteix d’un desgavell polític nascut en mans del regidor Jan Carbó el 99 i acabat 10 anys més tard quan la que avui és alcaldessa, la Mercè Conesa, en aquells moments era la responsable dels temes urbanístics a la nostra ciutat. Sempre amb l’ombra allargada del Lluís Hosta arreu, perquè tots els planejaments urbanístics, permutes, convenis, etc han sortit de la seva màquina d’urbanisme creatiu...

Efectivament, estic parlant de la promoció d’habitatge públic de venda de PROMUSA que estava previst fer al Carrer Verge de Montserrat. En concret parlo de l’ocupació de dues parcel·les en les que s’havia de construir 21 i 54 habitatges respectivament. Una d’elles a tocar de la Carretera de Vallvidrera, l’altra a tocar de l’estació de La Floresta. Us convido a donar un volt per la zona i veure el que això significava. Algunes persones han parlat de què “en altres indrets de Sant Cugat també hi havia arbres abans i ara hi ha pisos i, per tant, a La Floresta també li toca la seva quota de solidaritat. A banda que en aquest indret hi ha de tot: pins i alzines”, (Raul Grangé, ple de maig a resposta de la Plataforma Parlen els Arbres). En aquesta zona majoritàriament hi ha alzines, però el pitjor de tot és que el promotor de la construcció d’aquests habitatges – públics – és qui ha de córrer amb la urbanització del carrer i si féssiu el que us dic us donaríeu compte que no te cap sentit, encara menys, que el nostre ajuntament fes aquesta despesa o que la carregués a les esquenes dels que anessin a viure en uns habitatges de promoció pública, perquè és un tros de carrer molt important que no sembla prioritari ni pels temps que corren ni en el context d’un barri que precisament no va sobrat de bones condicions en els seus carrers.

Alzinar del C/ Estel on es preveia construir

La gent de La Floresta i qui ens hem mobilitzat per coherència amb els nostres posicionaments històrics hem aconseguit que el govern municipal “congeli” aquesta promoció d'habitatge. Però la lluita ha de continuar. Ha de continuar perquè com deia un dels veïns en el consell de barri de dimarts les coses han canviat. L'urbanisme agressiu que ens ha portat a la situació actual cal redreçar-lo i tenim instruments per fer-ho. Faríem malament quedant-nos amb els braços creuats. El planejament en vigor avui al barri fa possible moltes barrabassades com aquesta i ni aquest barri ni la nostra ciutat s'ho mereixen.

Penso, com el propi document preveia en la seva aprovació, que passats quatre anys d'aquella cal una rectificació i un propòsit d'adequació, i d'esmena!, als nous temps. Una nova època on el que cal no és més creixement sinó aprofitar el que tenim, si hi ha habitatges buits aprofitar-los, i allà on es pot, com ara la zona de l'estació, densificar i crear espais relacionals, els carrers que hi ha fer-los segurs i transitables i pactar amb qui hi viu com volen que siguin – la gent de la Floresta no vol majoritàriament ciment en els seus carrers -, no facilitar que hi hagi més trànsit del vehicle privat sinó que caminar, anar en transport públic o en bicicleta sigui més segur i eficient i que La Floresta no perdi la seva fesomia, els seus connectors ecològics, però no per qüestions romàntiques i naïfs sinó merament per egoisme d'espècie! Per ètica! Per deixar-lis a les futures generacions un llegat millor.

El passat 23 de maig vaig escriure un article d'opinió a cugat.cat sobre el procés d'aprovació del planejament urbanístic que feia possible tot aquest desgavell, el podeu llegir en aquest enllaç

Una de les grans fites de la mobilització ha estat la recollida de signatures, gairebé 5.000, encara podeu signar! aquí teniu l'enllaç 

Ens roben els rius, ens apugen l'aigua

El passat 11 d'abril escrivia sobre la situació de la gestió de l'aigua a l'àmbit metropolità, aquí teniu l'enllaç. Avui pertoca fer un enfoc més santcugatenc de la situació i ho lligo amb la presentació d'un informe, que espero porti cua, de la Plataforma “Aigua és Vida” que han lliurat avui al Síndic de Greuges perquè defensi els drets col·lectius de la ciutadania davant els drets d'unes empreses que sembla que tenen més poder del que se'ls suposaria en alguns partits, en aquest cas sobre CiU i el PSC.

Durant molts anys la nostra ciutat ha viscut d'esquenes a la realitat metropolitana. Semblava que li feia angúnia barrejar-se amb el que en deien “la grisor de l'altra banda de Collserola” però ves per on que quan estrenyen les sabates entrem a totes a l'Àrea Metropolitana i la Llei del 2010 ho corrobora. Així ha estat com ens ha ajudat a sortir-nos-en en casos com els residus i ara en l'estudi de la solució de les zones verdes o recentment en el tema de l'aigua.

foto cugat.cat

En el cas de l'aigua, la competència és municipal, i a Sant Cugat la tenim adjudicada des del 1974 a SOREA, que en aquella època, predemocràtica o directament franquista, es deia SAUR. Aquesta concessió és de 45 anys i finalitza l'any 2019. Però ves per on que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que tenim cedida la competència del subministrament de l'aigua potable fins les aixetes de les cases i que te la competència en l'aprovació de les tarifes, la coalició sòciovergent ha resolt que a partir d'aquest any es constituís una empresa mixta pública – privada en la que la part privada representa un 85% i que a més ha obtingut aquest percentatge sense cap tipus de concurs. Aquest monopoli metropolità protagonitzat per AGBAR ens afecta perquè quan acabi la concessió a SOREA, del mateix grup d'empreses, segons el conveni de constitució d'aquesta empresa mixta, la gestió de l'aigua a Sant Cugat passarà directament a gestionar-se des d'aquella empresa sense fer-se cap concurs, sense cap tipus de concurrència.

En el darrer any a la nostra ciutat el rebut de l'aigua s'ha pujat un 30% lineal, sense caràcter progressiu, sense tenir en compte el caràcter social o ambiental de la tarifa. A més a Sant Cugat la tarifa industrial de subministrament és de les més cares i no permet un consum responsable d'aquest recurs escàs (amb un sol tram) i, en canvi, la tarifa d'us públic municipal és de les més barates, donant d'aquesta forma poc exemple davant la ciutadania. Sense cap mena de dubte tenim molt camí per recórrer i és per aquest motiu que en el darrer consell metropolità i a proposta delGrup d'ICV-EUiA, es va aprovar la constitució d'un grup de treballper aprovar uns criteris socials i ambientals per les noves tarifesdel 2014. No se si ens posarem d'acord però la nostra proposta es basarà en que l'aigua és un dret bàsic i, per tant, hi ha un mínim vital al que tothom ha de tenir accés i, al mateix temps, és un recurs finit pel que el seu consum sumptuós ha d'estar penalitzat, de manera que quan més trams de consum millor, en tots els tipus de tarifa. Tenim exemples, Terrassa n'és un de recent.

Quan un dret bàsic, com en aquest cas l'aigua, és objectiu de lluita entre grans empreses alguna cosa estranya i greu està passant. Si hem dit que l'aigua és un recurs finit no pot ser que amb el consum de l'aigua es pugui fer negoci, perquè o es fa consumint més aigua o es fa pujant molt més les tarifes. En el cas del nostre municipi i atenent als pactes signats amb la constitució de la nova societat d'economia mixta que comporten un préstec a pagar per part de l'administració metropolitana a un interès del 7,25%, un 3,5% de la facturació en concepte de “know-how”, etc estem parlant d'un cost per la ciutadania afegit que es situarà per sobre dels 100€ més a l'any per família en el rebut de l'aigua (us recomano la lectura de l'informe annex de la Plataforma Aigua és Vida amb tots els arguments econòmics).

Tot plegat ens porta a pensar que si altres municipis, grans i petits, com París, Berlín o Arenys de Munt, han municipalitzat la gestió o d'altres la conserven des de sempre en aquest format, com El Prat, Mataró, Reus,...és hora d'explicar a la ciutadania que amb aquest dret no s'hi juga i potser és hora també d'unir forces i ensenyar a qui governa aquí i allà que a la nostra ciutat l'aigua la volem administrar des de la gestió pública. Que si és per això no ens interessa mancomunar serveis o pertànyer a l'Àrea Metropolitana, que d'altra banda és un instrument estratègic que no és compromet políticament amb aquesta funció que sí que és imprescindible.

Aquest article - ara actualitzat - va ser publicat el passat dijous 13/6 a cugat.cat

La història recent de l’aigua a l’àrea metropolitana, una descripció (I)

En les darreres setmanes s’ha parlat abastament del conflicte – fins i tot s’ha recuperat el que en el seu moment es va acabar dient “guerra de l’aigua” – que s’ha desencadenat per un cúmul d’enfrontaments polítics, empresarials i institucionals al voltant de la gestió de l’aigua al nostre país. Aquest és un debat apassionant i el tema a més s’ho mereix doncs es tracta d’un dels drets bàsics – com recordava recentment en la celebració del Día Mundial de l’Aigua en Frederic Ximeno una persona no pot passar més de tres dies sense veure’n, d’aigua vull dir.

Així que m’he animat a escriure un seguit d’articles – posts – per aclarir on estem i cap a on crec que hauríem d’anar, seguint una mica a la gent que penso que estan entomant el tema com cal, defensant el dret col·lectiu i no pas el dels que aprofiten el moment per treure’n beneficis.

Abans de començar a explicar, en aquest primer article explicaré perquè es pot privatitzar ATLL i els canvis tarifaris a l’Àrea Metropolitana, us recomano que aquesta tarda us acosteu a la Casa de Cultura perquè els companys/es de la CUP de Sant Cugat han convidat a l’amic Quim Pérez de la Plataforma Aigua és Vida a fer una xerrada sobre “els reptes de l’aigua a Catalunya” a les 20:00h.

El desembre del 2011 el Parlament de Catalunya aprova amb els vots de CiU i PP, i l’abstenció del PSC, l’anomenada “llei Òmnibus, de simplificació i millorade la regulació administrativa” que promou la privatització de la gestió de l’empresa Aigües Ter – Llobregat (ATLL) que passa a dependre orgànicament del Departament d’Economia, un desastre en tota regla i un missatge polític ben clar: la gestió de l’aigua deixa de ser un vector ambiental i un dret bàsic per passar a ser un be de consum, una mercaderia. En aquest sentit és important valorar el paper jugat pel PSC, aleshores capitanejat pel Quim Nadal, que en el temps del Govern d’Entesa ja obligà a que les polítiques energètiques pengessin també del mateix departament. Res és neutre com podeu imaginar...

El novembre del 2011 el Consell Metropolità aprova la revisió de les tarifes de l’aigua dels municipis on dona el seu servei AGBAR – SUEZ, aquesta empresa que tothom qualifica d’empresa catalana però que pertany majoritàriament a un grup d’arrel francesa (amb el que no tinc cap problema òbviament) amb els vots favorables de tots els grups metropolitans excepte del PP. Aquesta revisió suposa un increment mitjà del 4,98%. 

Les condicions d’aquest acord eren:

o   El compliment per part de l’empresa del programa – marc prorrogat fins el 31/12/2011

o   L’acord polític plantejat per ICV-EUiA de pactar unes noves tarifes amb perspectiva social progressiva i amb caràcter ambiental. El president Trias va dir textualment: “tots podem acceptar i acceptem el compromís d’avançar en les línies que ha expressat el Sr. Tejedor”, president del Grup Metropolità de la nostra coalició.

L’abril del 2012 AGBAR – SUEZ demana una revisió extraordinària, que contempla la llei de contractes, basada en una sèrie de circumstàncies sobrevingudes:

o   La llei 5/2012 de 20/3 de mesures fiscals, financeres i administratives que acompanya al pressupost suposa un augment de costos per les empreses subministradores, que en aquest cas volen repercutir immediatament en l’usuari del servei malgrat que el conseller Recoder digués en el seu moment que “la modificació del cànon per les empreses era una mesura que havien d’assumir aquestes sense repercutir en els usuaris”. Un augment de costos que prové del:

• Cànon de l'aigua per l'ús per abastaments a tercers 
• Cost i gestió del cànon de l'aigua: no hi ha compensacions de l'ACA i el cànon passa a liquidar-se de forma mensual i no trimestral (menys avantatges financeres) 
• cost del no rescabalament del cànon amb liquidació avançada al cobrament – s'ha de declarar i ingressar els imports facturats i no els recaptats. Les entitats subministradores passen a ser subsidiàries del pagament per part dels usuaris, fent-se càrrec dels impagats (amb excepcions) 
•  retribució de l'explotació: s'aplica un 10% sobre el totals de despeses d'explotació en concepte de retribució del servei,exclòs compra d'aigua,cànons regulació riu Llobregat i producte brut (el tipus retribució en aquests és del 6%)

o   es proposa un augment de la tarifa del 1,95%. En el ple de maig el grup d’ICV-EUiA vota en contra argumentant que és inacceptable dos revisions en menys de 6 mesos, que el conseller va dir que no es repercutiria en els usuaris i que encara són costos que les empreses no han hagut d’assumir. ERC s’absté. El PP vota NO – atesos els arguments d’ICV (...) – i el PSC i CiU voten a favor.

El Consell d’Administració d’ATLL aprova el mes de juliol una pujada del preu de l’aigua en alta del 70% per tal de millorar les condicions d’externalització de la gestió de la companyia pública, que el 12 de novembre serà adjudicada a l’empresa ACCIONA pel Govern de la Generalitat, però d’això ja en parlaré en un altre article.

En el mes d’octubre es porta al ple del consell metropolità la revisió extraordinària de les tarifes de l’aigua d’AGBAR per tercera vegada l’any 2012 atenent a la pujada de preus d’ATLL. El PSC anuncia la seva abstenció malgrat la seva dura intervenció contrària a la pujada (intervé l'alcaldessa de l'Hospitalet Núria Marín). La resta de grups (PP, ERC i ICV-EUiA) anunciem el vot contrari. Aquesta situació suposa que CiU queda en minoria – fet que no preveia ni CiU ni PSC – i es retira el punt abans de ser votat. En aquest cas i també pels municipis on presta els seus serveis directament l’augment és d’un 18,22% de mitjana. 

El 12 de novembre el president de l’AMB signa un decret aprovant la revisió de les tarifes i la Comissió de Preus de Catalunya les aprova dos dies després. Les tarifes entren vigor el 14 de novembre. Per seguretat jurídica el ple del consell metropolità de desembre incorpora en l’ordre del dia la revisió de les tarifes retirada el mes d’octubre. També s’incorpora la revisió de totes les tarifes aprovades per decret de presidència el dia 12 de novembre i que afecten a localitats amb empreses, que poden o no comprar l’aigua a AGBAR i que demanen una nova revisió de les tarifes per motius extraordinaris (Bellaterra/Terranova, Cervelló, Corbera, Tiana, Ripollet, Sant Cugat del Vallès, Castellbisbal i Barberà). En aquest ple el PSC canvia el sentit del seu vot i dóna suport a la revisió, CiU vota que SI, i ERC, el PP i ICV-EUIA votem que NO. per cert, recordo que l'alcaldessa Marín aquell dia va arribar tard al ple i va passar directament al vermut que es feia amb el personal en motiu de les festes de Nadal...

En el mateix ple també es revisen les tarifes del 2013 d’altres municipis i les votacions van de la següent forma depenent de la càrrega que afronta la ciutadania dels costos i també del compromís de la localitat en no tocar els preus durant el 2013:

o   El Prat: tothom si, PP abstenció

o   La Palma de Cervelló: tothom Si, PP en contra

o   Sant Andreu de la Barca: PSC + CiU – SI, PP + ERC + ICV-EUiA – NO

o   Sant Vicenç dels Horts: Tothom SI, PP - NO