Pacte per la llibertat?

Comença una nova investidura i amb aquesta en faran deu. Sembla que la incògnita s’ha aclarit. Si Artur Mas demanava una majoria aclaparadora, un govern fort per fer una transició nacional no ho ha aconseguit a les urnes però ho ha aconseguit amb un pacte legítim amb ERC però difícil d’entendre per com s’ha plantejat. Oriol Junqueras li dona a Mas allò que no li ha donat el poble de Catalunya, estabilitat per governar, i redueix el que havíem guanyat en aquestes eleccions, la pluralitat del Parlament.

Veiem-ho. S’ha començat malament en l’eix nacional. La concreció del full de ruta i el calendari del referèndum d’autodeterminació no hauria de ser moneda de canvi d’un pacte entre dues forces polítiques sinó fruit d’un pacte sense límits entre forces polítiques i socials del país.

Un govern fort què vol dir? Un govern fort pot ser un govern que compta amb un grup parlamentari darrere que te més de dues vegades els escons de la segona força. O és que els fa mandra treballar? Penso que tenim poca cultura parlamentària. Del que deia Oriol Junqueras en una cosa te raó: només podia ser President, aquesta vegada, un dels candidats, el de la força més votada. Qualsevol altra opció era com a mínim descabellada. Però “anar a missa i repicar campanes” com farà ERC en els propers anys no em sembla massa raonable. En un Parlament l’oposició no ha de dir que no a tot però ha de fer d’oposició. I que el cap de l’oposició sigui el màxim avalador de les polítiques del govern no és garantia saludable per la política catalana. 

Ara ens seguirà dient ERC que la culpa és de Madrid. En bona part ho és, sobretot del PP. També és culpa de la Sra. Merkel. Però també ho és de les polítiques que defensen el Sr. Mas i el Sr. Duran i que ara des de fora del govern hauran de defensar des dels seus escons els diputats i diputades d’ERC. Perquè rebaixant mil milions de retallades per la via dels ingressos (que ja veurem com es farà) no és suficient per aturar el drama diari al que estem abocats. Diuen que és per la llibertat, no se per quina llibertat. Potser per la llibertat d’un país, d’un país que quan es deslliuri de les cadenes trobarà que està despullat i s’haurà de tapar les vergonyes i no podrà caminar per no ensenyar-les.

article publicat dijous 20/12/2012 a cugat.cat

3.881 agraïments

Diumenge 25 de novembre, 3.881 veïnes i veïns de la nostra ciutat van decidir que les propostes d'ICV-EUiA eren les que millor representaven les seves idees i les que podien defensar amb més garanties els seus interessos al Parlament que s'ha de constituir en les properes setmanes. Volem agrair a totes aquestes persones la confiança que han dipositat en el nostre projecte polític; un projecte obert més que mai a la participació i implicació de les persones que s’hi sentin properes.

Al centre de Sant Cugat més de 2.500 persones van escollir la nostra coalició, com a Valldoreix ho van fer 350 i a Mira-sol més de 500 concedint-nos l'honor de ser la quarta força en número de vots a la nostra ciutat. A La Floresta, amb 317 suports, i a Les Planes, amb 72, hem aconseguit també superar resultats anteriors i situar-nos com a tercera força, la qual cosa no és casual.

el 25N seguint l'escrutini al nou local d'ICV Sant Cugat

També volem felicitar a les més de 56 mil persones que diumenge vam decidir que aquestes eleccions també eren importants. Tal i com havíem defensat durant la campanya ens hi jugàvem molt i totes i cada una de nosaltres tenia el poder a les mans i l'havíem d'exercir. I així ho vam fer. Sentim orgull de ser part d'una col·lectivitat que es caracteritza per tenir entre les seves senyes d'identitat la participació en els processos electorals. Que participin gairebé 8 de cada 10 persones a la nostra ciutat sí que ens ha de fer sentir cofois, malgrat que encara puguem anar a més. El nou Parlament estarà més legitimat que mai en la seva composició, serà el reflex de la Catalunya real, malgrat la llei electoral no tradueixi proporcionalment la força del vots de cadascuna de les candidatures i dels territoris en la seva representació en escons.

El passat 11 de setembre era gairebé impossible baixar i pujar des de la nostra ciutat a Barcelona per participar a la manifestació de la Diada. Una manifestació històrica on es reclamava que la nostra nació ha de poder ser un nou estat dins d’Europa – les interpretacions d'aquesta frase són tantes com tantes les famílies que ens varem manifestar per fer d'aquesta manifestació un gran èxit - . També el passat 14 de novembre varem viure a la nostra ciutat una manifestació històrica per reclamar que s'aturin les polítiques d'austeritat suïcida, de retallades dels serveis públics, de salvament dels bancs i no de les persones, de debilitament del marc de relacions laborals i de l'estat del benestar. És evident que aquestes mobilitzacions s'han traduït i articulat políticament mitjançant les propostes polítiques que ens presentàvem a les eleccions i que estarem presents al proper període legislatiu del Parlament català.

Abans del 25N l'eix esquerra – dreta estava representat a la nostra ciutat per un 33% - 59% (si tenim en compte els partits que van donar suport a la vaga general). L'endemà de les eleccions aquest eix ha canviat de forma important pel que fa al seu pes extern (42% - 53%) i també a la seva composició interna (uns partits han guanyat pes i d’altres n'han perdut). Pel que fa a l'eix nacional – sempre present al nostre país – passa també el mateix a la nostra ciutat: abans del 25N les forces a favor del dret a decidir han passat del 65,5% al 68,5% però - i vet aquí la gran sorpresa des del meu de vista – les declaradament en contra han passat del 15,43% al 19,88%. Les que es manifestaven obertament independentistes, com a col·lectius, cal dir que han passat del 10% al 18,5%.

La voluntat del poble s'ha manifestat, una voluntat complexa, per uns moments difícils, que han donat com a resultat un panorama complicat que s'haurà de gestionar amb intel·ligència, coherència, valentia i fent allò que es deia, si és que es deia el que es pensava. Algú podia pensar que Catalunya i les seves institucions eren seves i no només no ho són sinó que el poble reclama que la sortida d'aquest atzucac ha de ser al màxim de compartida i transversal possible. Algú hauria de prendre nota.

Article publicat dijous 29 de novembre a cugat.cat

Sobirania nacional

Comença el nou curs polític farcit d’elements que fan encara més apassionant la situació present i futura. Pels que hem estat per aquí, l’estiu ha estat farcit de successos als que des de la política havíem de donar resposta i ho hem fet. Les indecents decisions del “Govern dels millors” sent fort amb els més febles quan és tant feble amb els més forts són una pista del pla d’acció política que vol imposar el nostre Govern, que claudica volgudament als criteris imposats des d’una Europa liderada per les polítiques més dretanes dels darrers temps.

Aquesta situació s’emmarca en un context preelectoral i a les portes com cada any de la Diada Nacional de Catalunya. Aquest any, un després de la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya, estem doblement afectats. Afectats per la pèrdua de sobirania nacional amb l’augment de les ànsies recentralitzadores dels poders de l’Estat, començant pel govern i acabant en els estaments judicials però també afectats en allò que qualsevol constitució democràtica planteja com a principi irrenunciable: la sobirania popular. I la constitucionalització de l’aprimament de l’Estat pactada pels dos grans partits espanyols és una puntada de peu al dret de la ciutadania a dir la seva en una qüestió gens menor com és la capacitat d’endeutament de les administracions per executar les seves polítiques i que perjudica greument a Catalunya – com a la resta de comunitats – però que és una sentència de mort per l’acció política als ajuntaments.

Hi ha qui aquests dies aprofitarà la Diada per envoltar-se amb la senyera i proclamar la necessitat de defensar la nostra sobirania com a poble o la nostra llengua com a element d’identitat, però no oblidem que aquests mateixos no dubten en perdre sobirania davant aquells als que defensen en les seves polítiques, com poden ser el mercats financers, bancs i grans riqueses o que no tenen cap interès en reforçar els cursos de català per adults i estrangers o vetllar perquè en escoles concertades d’elit la nostra llengua sigui realment la llengua vehicular.

Aquests són dies en els que l’esquerra nacional, independentista o no, ha de lluitar conjuntament per la cohesió del nostre país, tant des de la defensa de la pervivència de la llengua com a garantia d’ascensor social, com dels serveis públics de qualitat. Avui els que reclamem més sobirania política hem de treballar junts. Pels qui som, encara, federalistes, els nostres adversaris no són els qui demanen la suposada via ràpida de la independència sinó aquella dreta nacional catalana o espanyola que està trencant la cohesió nacional desfent la cohesió social. Aquella dreta catalana que ha donat ales en els darrers mesos a qui més mal ha fet al nostre país en els darrers 10 anys.

El PSC només te dues ànimes ?

En les darreres setmanes han estat moltes les columnes d’opinió i noticies al voltant de les conseqüències i les causes de la renúncia de l’Antoni Castells a anar a les llistes del PSC a les properes eleccions al Parlament. La majoria d’aquestes però van en una línia en exclusiva : la pretesa doble ànima del PSC, la que enfronta els anomenats catalanistes – entre els que estarien el mateix Castells però també l’Ernest Maragall, la Montserrat Tura, la Marina Geli i el Joaquim Nadal – i els més propers al PSOE – encapçalats per la mateixa Carme Chacón i acabant pels “barons” metropolitans del partit - .

Jo crec però que en el PSC hi conviuen més ànimes, sense negar que aquestes en les que es basen la majoria d’articulistes siguin veritables. Al PSC també hi conviuen posicionaments diferents davant el model de societat. I és en aquest àmbit on em permeto concentrar, àmbit que no és aliè als noms que he esmentat abans.

Sempre he pensat que és una llàstima que en el PSC el denominat sector més catalanista sigui el que defensa el postulats més liberals. Tothom sap, o hauria de saber, que justament han estat aquests i aquestes conselleres amb les que ICV ha topat amb més assiduïtat en els darrers anys de govern. I no ha estat pas pel seu tarannà catalanista, on ens han trobat com aliats, sinó en aquells aspectes de la gestió del govern on han volgut posar de relleu la seva vessant més liberal – demòcrata. En alguns casos preferint el pacte amb sectors conservadors que no pas amb els seus socis de govern.


El conseller Castells és potser amb el conseller Maragall el que ha topat més vegades tant amb els nostres consellers com amb la nostra organització. Episodis com els viscuts amb l’impost de successions i el trasllat del decret del Govern Espanyol a Catalunya sobre les retallades per la crisi, han estat moments de tensió important en el si del Govern, en els que el conseller Castells ha hagut de cedir més del que li hagués agradat. En el mateix sentit podem incloure la gestió que de la seva conselleria ha fet l’Ernest Maragall, amb la cirereta, aquest cop sí amb èxit, de l’aprovació de la LEC amb el suport de CiU i trencant el Pacte Nacional per l’Educació.

Així doncs la renúncia del Castells es pot llegir en clau de reivindicació patriòtica però també – i les seves declaracions en el sentit que el PSC ha de guanyar la centralitat política al país reforcen la meva tesi – en clau de reivindicació de polítiques menys progressistes. És evident que la seva gestió ha tingut el desgast del debat esquerra – dreta dins el govern enlloc del debat amb l’oposició, que s’ha centrat més en un debat tecnocràtic de bona gestió que no en el debat de les idees.

Cal sumar aquí potser aquella màxima de “marxo abans que em treguin” sota la que podia veure’s el mateix Castells, que hauria pogut posar per davant el seu orgull personal, la seva trajectòria, a quedar descavalcat del segon lloc a la llista per Barcelona. Aquesta opció però ja no la podrem conèixer, la primera i més objectiva ha estat evident i des d’ICV sentim l’orgull d’haver defensat davant la deriva liberal les opcions d’esquerra en el govern, no sempre malauradament en forma d’èxit però.