Sobirania nacional

Comença el nou curs polític farcit d’elements que fan encara més apassionant la situació present i futura. Pels que hem estat per aquí, l’estiu ha estat farcit de successos als que des de la política havíem de donar resposta i ho hem fet. Les indecents decisions del “Govern dels millors” sent fort amb els més febles quan és tant feble amb els més forts són una pista del pla d’acció política que vol imposar el nostre Govern, que claudica volgudament als criteris imposats des d’una Europa liderada per les polítiques més dretanes dels darrers temps.

Aquesta situació s’emmarca en un context preelectoral i a les portes com cada any de la Diada Nacional de Catalunya. Aquest any, un després de la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya, estem doblement afectats. Afectats per la pèrdua de sobirania nacional amb l’augment de les ànsies recentralitzadores dels poders de l’Estat, començant pel govern i acabant en els estaments judicials però també afectats en allò que qualsevol constitució democràtica planteja com a principi irrenunciable: la sobirania popular. I la constitucionalització de l’aprimament de l’Estat pactada pels dos grans partits espanyols és una puntada de peu al dret de la ciutadania a dir la seva en una qüestió gens menor com és la capacitat d’endeutament de les administracions per executar les seves polítiques i que perjudica greument a Catalunya – com a la resta de comunitats – però que és una sentència de mort per l’acció política als ajuntaments.

Hi ha qui aquests dies aprofitarà la Diada per envoltar-se amb la senyera i proclamar la necessitat de defensar la nostra sobirania com a poble o la nostra llengua com a element d’identitat, però no oblidem que aquests mateixos no dubten en perdre sobirania davant aquells als que defensen en les seves polítiques, com poden ser el mercats financers, bancs i grans riqueses o que no tenen cap interès en reforçar els cursos de català per adults i estrangers o vetllar perquè en escoles concertades d’elit la nostra llengua sigui realment la llengua vehicular.

Aquests són dies en els que l’esquerra nacional, independentista o no, ha de lluitar conjuntament per la cohesió del nostre país, tant des de la defensa de la pervivència de la llengua com a garantia d’ascensor social, com dels serveis públics de qualitat. Avui els que reclamem més sobirania política hem de treballar junts. Pels qui som, encara, federalistes, els nostres adversaris no són els qui demanen la suposada via ràpida de la independència sinó aquella dreta nacional catalana o espanyola que està trencant la cohesió nacional desfent la cohesió social. Aquella dreta catalana que ha donat ales en els darrers mesos a qui més mal ha fet al nostre país en els darrers 10 anys.