Noruega : és possible un altre model

He tingut la sort aquest estiu de visitar Noruega. No ha estat un viatge turista habitual, no hem anat a veure els fiords ni ens hem arribat al cap nord. D’aquesta forma tenim causa per tornar-hi, a part òbviament de visitar la nostra família allà. Com l’any passat – que varem visitar el Marroc amb una parella marroquina de Sant Cugat amiga nostra – hem pogut viure les seves costums des de dins. Hem conegut menys Noruega però més els qui hi viuen.

De tot però m’interessa posar de relleu el model de país que hem visitat. En dues paraules i un signe es pot resumir : una passada !!. Als seus valors naturals i paisatgístics – que són molts – es suma un país cohesionat socialment i respectuós amb el seu medi ambient. A Noruega es fa real aquella màxima que tant m’agrada repetir de “viure be sense fer malbé”.

Per primera vegada a la història es repeteix un govern de coalició d’esquerres – un govern a tres com a Catalunya – on estan representats el partit laborista – majoritari i del primer ministre - , socialista d’esquerra – que pertany a l’esquerra verda europea – i de centre. La dreta allà també està a l’oposició. I ha repetit en un país on més del 75% de la població participa en les eleccions i on s’han vist premiades les polítiques socials en plena crisi econòmica que en aquell país no ha castigat tant com en d’altres donada la seva estructura econòmica i social – tot i que el model d’estat del benestar ho és des de mitjans s.XX.

Alguns exemples que m’agrada posar de relleu dels molts que podria posar i que volen representar diferents àmbits del govern : és clar que m’agradaria que ho completéssiu qui tingueu coneixement d’aquest país perquè en 10 dies dona pel que dona. I la informació a Internet no és tanta com m’agradaria. El transport públic, els drets socials i la responsabilitat col·lectiva.

A Noruega es posa de manifest que el transport públic és el futur. La seva cura pel medi fa que aquest tipus de transport en un país de difícil orografia sigui excel·lent, i no vol dir això que els trens, els autobusos i els tramvies siguin súper moderns. També és una característica que ens ha cridat l’atenció la seva austeritat i, en el cas del transport públic, en velles màquines hi ha les darreres novetats tècniques que es puguin pensar – a ressaltar l’espai infantil amb dvd’s i contes pels infants als trens - . L’altre qüestió que vull compartir és la convivència entre el tramvia i el cotxe a la ciutat – Oslo en aquest cas - . No és l’únic lloc on passa però allà es pot confirmar que és possible que en un mateix carril convisquin pacíficament el tramvia, l’autobús i el cotxe. Prenem bona nota.

Pel que fa a l’educació – i en general a totes les polítiques de cohesió social – l’estat de benestar és dels més avançats del món – diuen que Noruega te el nivell de vida més alt del món i per res te a veure amb els luxes sinó a la igualtat d’oportunitats – i ho és perquè també hi ha una política redistributiva de la riquesa. Aquesta es concreta en que TOTHOM te dret a una educació gratuïta de debò : des dels 6 anys fins que acabes la secundària fins i tot el material escolar i el transport. I és que pels noruecs la formació és clau. Un exemple : una dona ha de deixar la feina perquè te una malaltia incompatible, l’Estat li proposa formar-se de forma gratuïta en una nova feina i quan en desenvolupi una tornarà una part dels diners.....

A Noruega es donen les xifres de morts en carretera de les més baixes de la OCDE. Per què ? doncs perquè en primer lloc hi ha consum zero de debò d’alcohol pels qui condueixen i, en segon lloc, perquè la velocitat màxima a les seves carreteres és de 80 km/h !! – només en alguns trams d’autopista i carretera es permet conduir a 90 o 100 - . A Noruega no s’entén – a altres països tampoc – que hi hagi tantes morts a les carreteres.... i tenen una alt grau de responsabilitat col·lectiva.

No és fàcil resumir en tant poques línies les coses interessants – positives o negatives – d’aquest país però he volgut fer un petit esbós d’algunes coses que poden semblar anacròniques – al menys així ens diuen els que les defensem – però que son els distintius d’un país modern, d’un país just.

Venim de lluny i anem més lluny encara...

En qüestió de quatre hores dissabte varem poder viure el que significa el projecte d’ICV avui. Separats per la Via Laietana esdevenien dos fets remarcables i històrics pel nostre projecte polític i també pel nostre país. Des de divendres 19 el Partit Verd Europeu celebrava a Barcelona el seu 12è Congrés. Dissabte al matí al Petit Palau – al Palau de la Música Catalana – varem poder participar d’un interessant acte polític protagonitzat pel nostre eurodiputat Raül Romeva, el secretari general d’ICV i candidat a la presidència de la Generalitat Joan Herrera, la co-presidenta del Partit Verd Mònica Frassoni, la portaveu del grup Rebecca Harms, el secretari general de la CONC Joan Carles Gallego i el director de campanyes de Greenpeace Mario Rodriguez.

En aquest acte s’ha visualitzat quin és el nostre referent polític : els verds europeus. La força verda, roja i violeta europea va decidir desenvolupar aquesta important cita a Barcelona per dos motius : el primer, perquè avui Catalunya i la seva capital són referents europeus en les millors pràctiques ambientals i, en segon lloc, per donar suport explícit a qui és el referent de les polítiques verdes al nostre país : ICV.

Ahir varem poder sentir de la boca de la nova política emergent quin ha de ser el full de ruta europeu pels propers anys : més política, més Europa. I és que el Partit Verd Europeu és un ferm defensor de la Unió Europea, però no de la que tenim sinó d’una Europa forta des del punt de vista polític, que marqui polítiques conjuntes per equilibrar el nivell de vida dels i les que hi viuen. Una UE que ha de manar sobre les polítiques econòmiques per tal de donar la mateixa resposta a la crisi, una resposta que ha de provenir necessàriament d’un origen diferent del que l’ha provocat. Un futur on l’economia verda i la social no han de ser un problema o un llast, sinó l’oportunitat per enfortir-nos, per donar resposta a la ciutadania, per millorar el treball i les condicions de vida de la gent.

I que passava a l’altra banda de la Via Laietana ? doncs que el conseller Saura, conjuntament amb el President de la Generalitat, inauguraven el primer espai de la Memòria Democràtica a l’Estat Espanyol. El somni col·lectiu es feia ahir realitat, el desig d’aquelles entitats que el 2002 reclamaven del Govern, en l’acte d’homenatge als ex-presos que es va fer al Liceu, una política activa de recuperació de la memòria col·lectiva quedava satisfet.

L’espai del Memorial Democràtic, creat per llei l’octubre de 2007, té com a objectiu desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica. El Memorial impulsa el coneixement del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil, de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l'exili i la deportació, de l'intent d'eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i les accions de l'antifranquisme i de totes les tradicions de la cultura democràtica, amb la finalitat de donar a conèixer d'una manera científica i objectiva el passat recent i estimular la comprensió del temps present.

Des de 2003, el govern català ha desenvolupat una política de recuperació de la memòria històrica que s'ha centrat en la recuperació del patrimoni memorial (Xarxa Espais de Memòria Democràtica de Catalunya), l'homenatge als qui van lluitar per la democràcia i la llibertat (deportats, exiliats, represaliats.), l'impuls de recerces i investigacions històriques a tot el territori..etc. Amb la creació de l'Espai Memorial, les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica es doten d'un instrument permanent de difusió i un aparador al centre de Barcelona, amb una clara vocació pedagògica i d'homenatge i reconeixement als qui van lluitar per la llibertat i la democràcia.

Així doncs dissabte es feia realitat els anhels de molts homes i dones d’esquerres que venen de la lluita per la recuperació de les llibertats del nostre poble i que miren al futur amb l’esperança d’un món més just que necessàriament ha de passar per un canvi en la manera de viure-hi, pensant en les futures generacions.