El PSC només te dues ànimes ?

En les darreres setmanes han estat moltes les columnes d’opinió i noticies al voltant de les conseqüències i les causes de la renúncia de l’Antoni Castells a anar a les llistes del PSC a les properes eleccions al Parlament. La majoria d’aquestes però van en una línia en exclusiva : la pretesa doble ànima del PSC, la que enfronta els anomenats catalanistes – entre els que estarien el mateix Castells però també l’Ernest Maragall, la Montserrat Tura, la Marina Geli i el Joaquim Nadal – i els més propers al PSOE – encapçalats per la mateixa Carme Chacón i acabant pels “barons” metropolitans del partit - .

Jo crec però que en el PSC hi conviuen més ànimes, sense negar que aquestes en les que es basen la majoria d’articulistes siguin veritables. Al PSC també hi conviuen posicionaments diferents davant el model de societat. I és en aquest àmbit on em permeto concentrar, àmbit que no és aliè als noms que he esmentat abans.

Sempre he pensat que és una llàstima que en el PSC el denominat sector més catalanista sigui el que defensa el postulats més liberals. Tothom sap, o hauria de saber, que justament han estat aquests i aquestes conselleres amb les que ICV ha topat amb més assiduïtat en els darrers anys de govern. I no ha estat pas pel seu tarannà catalanista, on ens han trobat com aliats, sinó en aquells aspectes de la gestió del govern on han volgut posar de relleu la seva vessant més liberal – demòcrata. En alguns casos preferint el pacte amb sectors conservadors que no pas amb els seus socis de govern.


El conseller Castells és potser amb el conseller Maragall el que ha topat més vegades tant amb els nostres consellers com amb la nostra organització. Episodis com els viscuts amb l’impost de successions i el trasllat del decret del Govern Espanyol a Catalunya sobre les retallades per la crisi, han estat moments de tensió important en el si del Govern, en els que el conseller Castells ha hagut de cedir més del que li hagués agradat. En el mateix sentit podem incloure la gestió que de la seva conselleria ha fet l’Ernest Maragall, amb la cirereta, aquest cop sí amb èxit, de l’aprovació de la LEC amb el suport de CiU i trencant el Pacte Nacional per l’Educació.

Així doncs la renúncia del Castells es pot llegir en clau de reivindicació patriòtica però també – i les seves declaracions en el sentit que el PSC ha de guanyar la centralitat política al país reforcen la meva tesi – en clau de reivindicació de polítiques menys progressistes. És evident que la seva gestió ha tingut el desgast del debat esquerra – dreta dins el govern enlloc del debat amb l’oposició, que s’ha centrat més en un debat tecnocràtic de bona gestió que no en el debat de les idees.

Cal sumar aquí potser aquella màxima de “marxo abans que em treguin” sota la que podia veure’s el mateix Castells, que hauria pogut posar per davant el seu orgull personal, la seva trajectòria, a quedar descavalcat del segon lloc a la llista per Barcelona. Aquesta opció però ja no la podrem conèixer, la primera i més objectiva ha estat evident i des d’ICV sentim l’orgull d’haver defensat davant la deriva liberal les opcions d’esquerra en el govern, no sempre malauradament en forma d’èxit però.

Classes populars ?

Final de setmana mogut el que vam tenir amb l’acord de Govern que s’està aprovant en diferents fases. A ICV hem anat prenent decisions i socialitzant les diferents situacions en sengles reunions dels màxims òrgans de direcció. Dijous ens reuníem en sessió extraordinària la comissió executiva nacional i divendres – si, si, divendres ! – el Consell Nacional. Estic orgullós de pertànyer a un partit que pren les decisions importants on pertoca. Per aquells que parlen de la manca de democràcia interna als partits polítics aquesta forma nostra de funcionar hauria de ser un missatge encoratjador.

Els nostres negociadors han estat durs en la seva tasca. No és fàcil compartir govern amb socis que en determinats temes són tant “heterogenis”. Ho deia ahir el nostre candidat a les properes eleccions al Parlament, Joan Herrera: "malgrat que el conseller Castells hagi d’acceptar a contracor les nostres propostes no pot ser que quan parla en nom del govern aigualeixi un acord que des de l’esquerra hauríem - tothom que estem donant al Govern – de posar en valor dins el marc de dificultats econòmiques que està patint el país".

En el debat general el posicionament d’ICV és clar, no des d’ara, sinó des de fa més de dos anys. Ho resumeixo en dues frases : no podem afrontar la crisi amb les receptes del passat i no poden pagar la crisi els que no l’han provocat. I sota aquestes premisses hem actuat de forma honesta i coherent al Congrés dels Diputats. Algú preveia punxada quan haguéssim de traslladar aquestes mesures allà on governem. I hem estat a punt de derrapar empesos per la densitat de trànsit en la carretera on intentem transitar conjuntament amb el PSC i ERC, però sembla que estem de forma conjunta redreçant la situació. Al menys això espero !.

És obvi que a Catalunya hem de traslladar el decret aprovat al Congrés dels Diputats per “imperatiu legal”. Així es farà també en els ajuntaments lamentablement. I ho hem de fer perquè va rebre el suport del grup socialista però també perquè CiU no el va voler aturar, amb coherència amb els postulats polítics que representa. Així doncs s’ha fet. Però cal dir també el que s’ha fet, o que es farà en les properes setmanes, en direcció diferent a les propostes del Govern de l’Estat. El PSOE no ha pres entre les seves mesures cap que tingui a veure amb la fiscalitat de les rendes més altes, ni amb la fiscalitat ambiental, ni amb el patrimoni, ni en la lluita contra el frau fiscal,.... i ha pres mesures que signifiquen una retallada històrica dels drets socials: la congelació de les pensions o la negació a la retroactivitat dels cobraments de la Llei de dependència en són exemples fragants. Torno a repetir : amb la seva abstenció CiU ho ha avalat.

Quines són aquelles mesures que ens diferencien de la resta de l’Estat – perquè m’agradarà veure què fan altres CC.AA. - ?. A Catalunya el Govern no retallarà les prestacions socials ni tampoc les que tenen a veure amb la llei de dependència i les escoles bressol – com apareixia en els primers esborranys - . A Catalunya s’introdueix una clàusula per tal que quan la situació econòmica millori – que segur que ho farà – els servidors públics recuperin el seu poder adquisitiu. Aquí s’introduirà la progressivitat a l’anomenat “xec nadó”, que va repartir de forma electoralista Zapatero des d’Espanya i que des d’aquí es va aprovar en el seu moment també “urbi et orbe”. El Govern, a diferència de Madrid, no retallarà l’ajuda al desenvolupament, ahir ho podia comentar a la festa de la cooperació celebrada a la meva ciutat amb gent ben preocupada.

A Catalunya en lloc de reduir les inversions es prioritzaran aquelles que tinguin un major impacte social i ambiental – no passa res perquè s’alenteixin les obres de la L9 no? – i, a Catalunya, i potser aquesta és la petjada més important, s’apujarà l’IRPF a les rendes més altes en allò en el que tenim competències normatives – per cert que per això per exemple era útil l’Estatut -. La proposta és ben clara : a qui en aquest moments guanya més de 100 mil € l’any i se li reté un 43% en el darrer tram, proposem que se li retingui fins un 46,5 % - i fins al 50% ho hauria de fer Madrid com proposem des d’ICV -. També s’augmentaran els impostos als cotxes més contaminants i a les transmissions patrimonials – sense afectar a les de vivenda pública.

Per acabar : he al·lucinat aquests darrers dies. Com pot el Sr. Mas dir que la pujada d’impostos afectarà a les classes populars ? a qui vol enganyar ? es pensa que som tontos ?. Que algú que vol governar un país doni aquests missatges és lamentable, molt més que la desbarrada que feia avui a tots els mitjans la Rahola..... suposo que nerviosa cercant argumentari per confrontar amb els que demanem una acció definitiva contra la política dels seus amics sionistes....