En les darreres setmanes han estat moltes les columnes d’opinió i noticies al voltant de les conseqüències i les causes de la renúncia de l’Antoni Castells a anar a les llistes del PSC a les properes eleccions al Parlament. La majoria d’aquestes però van en una línia en exclusiva : la pretesa doble ànima del PSC, la que enfronta els anomenats catalanistes – entre els que estarien el mateix Castells però també l’Ernest Maragall, la Montserrat Tura, la Marina Geli i el Joaquim Nadal – i els més propers al PSOE – encapçalats per la mateixa Carme Chacón i acabant pels “barons” metropolitans del partit - .
Jo crec però que en el PSC hi conviuen més ànimes, sense negar que aquestes en les que es basen la majoria d’articulistes siguin veritables. Al PSC també hi conviuen posicionaments diferents davant el model de societat. I és en aquest àmbit on em permeto concentrar, àmbit que no és aliè als noms que he esmentat abans.
Sempre he pensat que és una llàstima que en el PSC el denominat sector més catalanista sigui el que defensa el postulats més liberals. Tothom sap, o hauria de saber, que justament han estat aquests i aquestes conselleres amb les que ICV ha topat amb més assiduïtat en els darrers anys de govern. I no ha estat pas pel seu tarannà catalanista, on ens han trobat com aliats, sinó en aquells aspectes de la gestió del govern on han volgut posar de relleu la seva vessant més liberal – demòcrata. En alguns casos preferint el pacte amb sectors conservadors que no pas amb els seus socis de govern.
El conseller Castells és potser amb el conseller Maragall el que ha topat més vegades tant amb els nostres consellers com amb la nostra organització. Episodis com els viscuts amb l’impost de successions i el trasllat del decret del Govern Espanyol a Catalunya sobre les retallades per la crisi, han estat moments de tensió important en el si del Govern, en els que el conseller Castells ha hagut de cedir més del que li hagués agradat. En el mateix sentit podem incloure la gestió que de la seva conselleria ha fet l’Ernest Maragall, amb la cirereta, aquest cop sí amb èxit, de l’aprovació de la LEC amb el suport de CiU i trencant el Pacte Nacional per l’Educació.
Així doncs la renúncia del Castells es pot llegir en clau de reivindicació patriòtica però també – i les seves declaracions en el sentit que el PSC ha de guanyar la centralitat política al país reforcen la meva tesi – en clau de reivindicació de polítiques menys progressistes. És evident que la seva gestió ha tingut el desgast del debat esquerra – dreta dins el govern enlloc del debat amb l’oposició, que s’ha centrat més en un debat tecnocràtic de bona gestió que no en el debat de les idees.
Cal sumar aquí potser aquella màxima de “marxo abans que em treguin” sota la que podia veure’s el mateix Castells, que hauria pogut posar per davant el seu orgull personal, la seva trajectòria, a quedar descavalcat del segon lloc a la llista per Barcelona. Aquesta opció però ja no la podrem conèixer, la primera i més objectiva ha estat evident i des d’ICV sentim l’orgull d’haver defensat davant la deriva liberal les opcions d’esquerra en el govern, no sempre malauradament en forma d’èxit però.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada