Una petita rebolcada al ple de Sant Cugat

Doncs ja ho tenim! La gent ha parlat, i de quina manera! Perquè a partir d'ara i no només a Sant Cugat, toca fer en general PO-LÍ-TI-CA. En la majoria de plens del país ha quedat el panorama ben esmicolat i això voldrà dir que les forces amb més vots no podran governar d'esquenes ni a la gent ni a la resta de representants polítics sinó que s'hauran de posar d'acord amb més d'una força política.

A Sant Cugat, la candidatura liderada per la Mercè Conesa, que començava el recompte amb uns pronòstics de 12-13 actes, passava amb els primers percentatges a tenir-ne 9 i tremolor de cames. Finalment, com vaig preveure en l'especial en el que vaig participar de TV Sant Cugat, es va quedar en 11 actes de regidors, el que la situa a 2 de la majoria absoluta i la portarà a governar en solitari i pactar tots els punts dels plens i més o bé a cercar un acord de govern amb ERC. Des del meu punt de vista, no auguro un govern fàcil en minoria per la Mercè Conesa. Haurà de fer massa renúncies.

Núria Gibert, serà la cap de l'oposició al ple // Foto: Xavier Boix

Però no és aquesta la notícia de la nit, per previsible, tot i no acomplir l'única enquesta feta a la ciutat durant la campanya - si se li pot dir enquesta i després afegiré un comentari al respecte -. La notícia de la nit és l'explosió de la CUP. Es preveia durant la campanya que en passaria una de grossa. La seva presència al carrer, els actes amb molt èxit d'assistència i un manifest signat per gairebé 600 persones de diferents generacions i procedències polítiques, em feia ensumar que ho petarien i encara em va semblar poc. La seva pujada, un 600% sobre la primera vegada que es van presentar el 2007 i més del doble que fa 4 anys, s'emporta més de la meitat de tot el vot nou (+6.044) i de la diferència del vot en blanc del 2011, 1.000 vots.

Les dues altres forces que han guanyat vots aquest diumenge han estat C's i ERC, en aquest ordre. Si bé és cert que els primers han sofert un augment de vots similar a la CUP però respecte les darreres eleccions (+4.046 = +690%), cal no oblidar que el 2007 ja es van presentar i que van treure una quarta part d'aquests vots (1.269). I pel que fa a ERC, han aconseguit els millors resultats dels darrers 8 anys doncs, després del pacte amb el Lluís Recoder, el 2007 es van quedar amb 2.378 vots i 2 regidors i a les darreres eleccions van quedar-se fora del ple amb tant sols un 4,88% i 1.474 vots. En aquestes han multiplicat per 3 i arribat a 4.100 vots.

La resta de partits s'han quedat pràcticament igual que com estaven. El problema ha estat l'augment de participació i dins d'aquesta la participació desigual en els diferents districtes. Aquest fet ha comportat que ICV mantingués el seu segon regidor perdent només 150 vots respecte el 2011 i salvant doncs el grup municipal. El PSC ha perdut un regidor respecte el 2011 però només 400 vots. Qui sí ha tingut una sagnia important ha estat el Partit Popular que ha perdut gairebé un 40% dels vots, quedant-se als nivells del 2007, quan la Berta Rodríguez era la portaveu del partit que en va treure 2.636 i es va quedar com a penúltima força del ple. Tampoc CiU s'ha desgastat amb l'acció de govern ni local ni nacional. Ha aconseguit gairebé els mateixos vots que fa 4 anys, 430 menys, i 100 més que la darrera vegada que es va presentar en Recoder - això referma la injusta llei electoral que li ha donat 2 majories absolutes seguides a aquesta força i que ara li treu -.

Els vots van per barri

L'amic Francesc Carol desmentia a la Maria Vila quan aquesta recordava al programa especial eleccions de TV Sant Cugat allò que Sant Cugat era de les ciutats amb més desigualtat de l'estat, en el sentit que l'1% de la població gaudia del 20% de la renda. Doncs si mirem el resultat electoral de les seccions i districtes i ho creuem amb el vot i, per tant, amb la ideologia sembla que es confirma que efectivament el vot va per barris, tot i que no es pot generalitzar perquè són plurals, com ho és la ciutat.

A tota la ciutat ha guanyat CiU. A tota? No! A un petit llogarret anomenat La Floresta ha guanyat la CUP i, a més, traient-li a CiU sis punts de diferència, un 30,5% sobre un 24,1%, o sigui que no es moquen amb mitja màniga!. I a més no ho han fet en perjudici d'ICV que solia ser la 2a o 3a força en aquest barri, perquè segueix tenint un resultat per sobre del 10%, superior a la mitjana de la ciutat d'aquesta candidatura.

Com ha anat en la resta barris?. Per les dues forces sorpresa ha anat de la següent forma: en els barris més cohesionats ha guanyat la CUP a C's i en els més nous o en els d'estructura més horitzontal C's. El centre - històric, Sant Francesc, Sant Domènec, la capella de Sant Joan a Mira-sol, la zona del Casalet a Valldoreix i Les Planes han estat per l'esquerra independentista - sempre per darrera de CiU s'entén -. En canvi, a l'eixample sud, Sant Magí, Torreblanca, Parc Central, Volpelleres, Can Matas i Can Cabassa, Can Montmany i Can Trabal, han estat els de l'Albert Rivera els que han substituït l'habitual vot més conservador i moderat.

L'enquesta del TOT

Quan un pregunta al carrer, encara que sigui a vint persones, i fa una previsió, sempre se li diu enquesta. Ara bé, que un mitjà amb la trajectòria del TOT i el Diari s'atreveixi a publicar una com la de la setmana passada és, des del meu punt de vista, una presa de pèl a la ciència sociològica, als lectors i a la ciutadania. En primer lloc perquè la mostra no és suficientment àmplia. En segon lloc perquè no està científicament ben feta, l'enquesta ha d'anar acompanyada d'una ressenya metodològica, que mancava en aquesta, i amb un  rati d'error d'un 4,95% quan les enquestes de l'observatori de la ciutat, fetes per una empresa demoscòpica a 2.000 persones amb criteris científics, tenen el mateix marge d'error. A més una enquesta no es pot fer durant un mes, hi ha massa elements externs que la condicionen, com selecciones a la gent si la fas pel carrer? I, en darrer lloc, hauria d'haver una part de vot directe i una previsió de resultats, el que es diu la cuina. Aquí només hi havia cuina i fast food.

Veient els resultats, està clar que l'enquesta ha estat un fracàs i algú hauria d'assumir responsabilitats. Pel que he pogut veure en l'article d'opinió del director d'aquest mitjà no sembla que vagin per aquí les coses. Una enquesta a més d'informar també condiciona el vot, per tant és una responsabilitat davant la ciutadania. CiU mantindria la majoria absoluta deia, van encertar amb la CUP, cosa fàcil de predir i gairebé també amb ERC, també raonable. Però amb la resta, que era el més difícil, com amb CiU, no van encertar gairebé res. Donaven per desaparegut el PSC i ICV i un i l'altre van aconseguir l'un 2 i l'altre a punt. El PP més que 1-2 s'ha quedat en 0-1 i C's enlloc de ser cinquena força com auguraven ha estat la tercera. Un desastre.

Tots els partits són iguals?

Ahir parlant amb un bon amic sobre les eleccions municipals em feia veure la diferència entre candidatures de les anomenades veïnals i les que representen sigles de partits. Ell em deia que les primeres defensen les qüestions concretes que interessen realment a la gent en unes eleccions locals. I els segons, continuava, representaven més ideologies que pertoquen més a àmbits nacionals.

Jo li respongué que aquests altres partits també estan composats per veïns i veïnes de la ciutat que viuen i treballen aquí i que proposen idees concretes per millorar el seu funcionament. I que la ideologia, la política, és necessària també en l'àmbit municipal, fins i tot en l'arranjament de voreres. O és el mateix prioritzar l'arranjament dels carrers del centre que els dels barris perifèrics? O que aquest arranjament el facin empreses constructores de l'IBEX 35 o bé cooperatives o empreses d'inclusió social?.

Qui hi haurà representat a partir de dilluns a l'ajuntament? Foto: Trini Canals

En tot cas, el millor és repassar què diuen les diferents candidatures i, com deia l'anunci, comparar i decidir què ens agrada més, no us sembla?

Què diuen els diferents programes?

Som-hi doncs. Fem una ullada a les diferents candidatures que es presenten a aquestes eleccions i en traiem les principals propostes, sobretot aquelles que les diferencien, almenys des del meu punt de vista.

N'hi ha dues, VOX i PP, que competeixen en abaixar impostos i ajudar a les famílies, però a unes determinades famílies, les que es poden concebre com a institució. Ambdues forces, conjuntament amb Ciudadanos - C's, critiquen amb duresa la despesa pública en general, la de subvencions clientelars a algunes entitats, i proposen fer més eficaç l'administració - o sigui reduir el gruix dels serveis públics - tot i que amb matisos. També ho fa ICV-EUiA però plantejant reduir l'estructura política i la despesa en manteniments i subministraments.

En els seus programes econòmics els diferents partits ens parlen de fiscalitat des de dues perspectives diferents. VOX i PP fan molt d'èmfasi en la baixada dels impostos locals, fins el punt de treure la taxa de clavegueram en el segon cas. C's planteja una revisió cadastral perquè l'IBI moderi la seva quota. Cal dir però que les propostes relatives a l'IBI tenen poc recorregut. Des d'ERC, ICV i la CUP el plantejament fiscal es fa des de perspectives diferents que es resumeixen en obtenir ajudes en el pagament dels impostos depenent de la situació de vulnerabilitat que es té. Hi ha dues propostes específiques però que surten de la normalitat que són les de SI i la UASC. La primera proposa que l'ajuntament pagui tots els seus impostos a l'Agència Tributària de Catalunya (també ho fa ERC) i els segons, que s'intenti recuperar tot el que està impagat en impostos d'anys anteriors.

En l'apartat de política de promoció econòmica tothom està preocupat per l'atur i per la creació d'ocupació però les fórmules per fer-hi front son ben diverses. CiU gallardeja d'haver creat gairebé 7.000 llocs de treball en el darrer mandat i vol seguir en la mateixa línia, treballant perquè vinguin més empreses - que són les que creen ocupació, segons ells - i perquè facin convenis amb el SOM perquè aquests llocs de treball es creïn a la ciutat. Tanmateix aspiren a  mantenir i, fins i tot, augmentar els pressupostos en polítiques socials i ensenyament - proposen dedicar 500 mil euros al manteniment dels centres de primària durant el proper mandat -. ERC mostra especial preocupació per l'atur juvenil, que representa un 27% de l'índex d'atur de la ciutat - molt més baix que el de la mitjana de les ciutats veïnes -. En aquest sentit, proposen una finestreta única per facilitar els tràmits administratius per les petites empreses i els emprenedors que comencen a la ciutat i arribar a acords amb algunes entitats financeres per tal de facilitar als anteriors microcrèdits. Sumen a aquestes propostes una rebaixa considerable de la taxa de residus als establiments comercials de nova creació i una subvenció de fins a 2.000€ per a la modernització dels comerços . Els socialistes lliguen la creació d'ocupació a la formació, destacant-ne la proposta de coordinar les necessitats de les empreses a l'oferta dels centres educatius. La proposta força de la CUP és l'aposta decidida a favor de l'economia social i solidària que es pot exemplificar en la creació d'un viver de cooperatives municipal.

En el cas de SI plantegen impulsar pressupostos participatius, començant per una partida del pressupost ordinari - CiU també proposa fer-ho però en les inversions, un 10% -. VOX vol que es facin bonificacions en les zones blaves a favor del comerç local, UASC que el superàvit de l'ajuntament i el rati d'endeutament no cal que sigui tant petit quan hi ha necessitats a atendre a la ciutat - que els diners "estiguin al camp", com deia en Cruyff, vaja! -.

Les polítiques adreçades a la gent

Sinó hi ha prou diferències en el que he explicat fins ara, crec que en el que segueix en trobareu algunes més. La primera, que em sembla d'una hipocresia increïble, és la doble vara de mesurar que tenen VOX, PP i C's entre cultura i esports. Mentre en el primer àmbit no sembla que tinguin massa interès en ajudar a les entitats, ni que entenguin que la cultura és un element de cohesió social, davant la segona es desviuen en el seu programa en reclamar coordinació amb les entitats, més subvencions, ajudes i inversions en nous equipaments. VOX, per exemple proposa mecenatge per la cultura perquè no depengui de l'ajuntament. Per C's, la cultura la fan les persones i no les associacions i pel PP el bilingüisme és la qüestió central en aquest àmbit...

La resta de partits proposen mantenir el pressupost de cultura, l'impuls de la cultura tradicional i popular i que la llengua catalana sigui la d'informació, relació i senyalització de l'ajuntament, en el cas de SI, que el Consell de Cultura sigui operatiu i la creació d'un espai per joves creadors i aprofitar espais verds per l'expressió cultural, en el cas de UASC. ERC coincideix en el primer assumpte i a més proposa co-decidir amb les entitats la priorització de les necessitats i una part de les subvencions que reben per tal de fer activitats extraordinàries. En el cas de la CUP, pensen que ha d'arribar a tot arreu, no només per la via del consum i l'oci sinó també per la de la participació i la creació artística i cultural. En aquest sentit, proposen crear sales polivalents en els barris i districtes que permetin la programació cultural local i la creació artística. ICV qualifica la ciutat com culturalment molt rica però insta a treballar per revertir la capacitat dels actors culturals de la ciutat en la ciutadania i també a replantejar-se de dalt a baix els equipament que hi ha.

En el cas del PSC, com ho era en la promoció econòmica, l'aposta de la cultura és la creativitat. Segons el seu candidat manca lligam entre la cultura pública i la privada" i anuncien una aposta clara per la formació artística pública, potenciant l'educació secundària artística. La candidatura governant, CiU, centrarà la seva actuació en el proper mandat, si té majoria, en la construcció d'una gran biblioteca central urbana, en eixamplar la xarxa de museus amb l'espai Grau Garriga situat a la Casa Can Quitèria vinculat a la Casa Aymat i Can Maristany i desenvolupant un itinerari de les arts plàstiques i de l'art.

Tothom vol tenir cura de les instal·lacions esportives i coordinació amb les entitats. Però com a diferenciació podem ressaltar, la descentralització que proposa SI,  l'aprovació d'un pla d'instal·lacions esportives pel 2020 amb tots els agents implicats que proposa UASC, la utilització de les instal·lacions municipals per part de les entitats esportives en les vacances escolars de forma gratuïta que proposa ERC, per poder-se finançar, recuperar competències a l'OMET perquè garanteixi que hi ha esport extraescolar i no descentralitzi a tots els centres escolars, com proposa la CUP, replantejar-se la inversió en el nou pavelló de La Guinardera pel seu cost i millorar altres instal·lacions ja existents i invertir més en les entitats com fan altres ciutats metropolitanes, com proposa ICV o la construcció d'un pavelló al nou Institut Leonardo Da Vinci i un Bike Parc a Volpelleres, com proposa CiU.

Pel que fa a la gent més vulnerable, ICV planteja introduir un ajut per elles, augmentar l'atenció domiciliària i els plans de salut per joves i infants. Des de fa uns anys proposa, com defensa en el seu programa aquesta candidatura i la CUP, garantir l'accés de tota la ciutadania als serveis públics mitjançant quotes que guardin relació amb la renda (l'anomenada tarificació social). Pel que fa a l'habitatge, VOX vol replantejar on es fa aquest tipus de política social, SI vol impulsar i gestionar els habitatges buits de les entitats financeres per fer habitatge social de lloguer, UASC planteja la promoció dels pisos tutelats per gent gran i els compartits entre gent gran i gent jove i C's proposa que l'habitatge de lloguer no costi als seus usuaris més del 30% dels ingressos i que l'habitatge públic serveixi per fomentar l'arrelament a la ciutat dels residents.

Per acabar, i com a propostes més especials de les diferents candidatures, ressalto crear una tinença d'alcaldia de descentralització per parar més atenció als diferents barris i recuperar la gestió dels serveis urbans a mesura que acabin les cessions per revertir aquesta en benefici de la ciutat, com fa UASC. Aquesta proposta també la fa la CUP de forma clara han de ser de titularitat pública, sobretot els més essencials pel desenvolupament de la ciutat com l'aigua, la llum, el transport públic, etc la conseqüència de la remunicipalització dels serveis és la rendibilitat social perquè els beneficis es redistribueixen pel conjunt de la ciutadania i es poden millorar les condicions dels treballadors. Aquesta proposta també la defensa ICV que, en el cas de l'aigua, planteja un procés de deliberació que acabi en una consulta ciutadana.

Debat a 10 per començar la "carrera" cap a les municipals de Sant Cugat

No voldria pas que semblés un retret cap a l'organització del debat que es va celebrar dimecres a la Casa de Cultura. Però un debat entre 10 caps de llista no aporta massa cosa més que conèixer-los les cares i esperar que alguna d'elles faci una pífia - cosa que no va passar...-. Això sí, almenys la gent del TOT Sant Cugat va quedar bé amb totes les candidatures que es presenten i els va donar l'oportunitat d'estar a la mateixa alçada alhora. És una opció.

De dreta a esquerra: Vox, SI, UASC, C's i ERC-MES

Però passem al debat en sí que suposo que serà el que més interessarà a la gent que llegeix aquest article. Dues constatacions: només una de les candidates va optar en el debat per l'enfrontament directe, emergint com una alternativa formal a l'alcaldia de la Mercè Conesa. La Mireia Ingla, d'ERC-MES, va discutir de "tu a tu" les polítiques convergents. Almenys formalment, perquè va incomodar a la candidata Conesa més que ningú al debat: "aquest govern no té ni idea del que és la participació ciutadana", li va etzibar en el segon bloc del debat.

I es van plantejar dues concepcions diferents de governar la ciutat. Perquè no s'acaba tot en les formes, que en aquest tipus de format de debat però treuen avantatja, sinó també en saber transmetre idees concretes pel govern local. I aquí es produïren dos blocs: els que segueixen pensant que el mercat (vegi's les empreses) i tenir alguns euros més a la butxaca acabaran amb la pobresa i l'atur i els que, almenys sobre el paper, pensen que sinó actua l'administració com a distribuïdora de la riquesa no hi ha res a fer. Entre els primers, en Jorge Carreras del Partit Popular defensà baixar els impostos municipals i alhora "crear una regidoria de família per atendre la família com a institució". El candidat de Ciutadans - C's, Aldo Ciprian, defensà que l'ajuntament ha de fer només allò pel que té competències i "deixar-se de rescatar segons quines entitats, associacions i empreses públiques", referint-se a les ajudes que l'Ajuntament ha donat per l'activitat d'Òmnium, per exemple o de PROMUSA. Segons aquest candidat qui crea ocupació son les empreses i no l'administració, "surt més a compte Càritas que el Servei d'Ocupació Municipal", va afirmar. El darrer candidat d'aquest bloc és Ignacio Garriga, de VOX, defensor també de les ajudes a "la família" a partir d'un Pla Integral que s'abordaria des de la reducció del sobrecost que representa l'Ajuntament i baixant els impostos municipals. Què és "la família" per VOX, la prioritat són les nombroses, les monoparentals i les que tenen persones amb discapacitats a càrrec.

D'esquerra a dreta: Josep Ma Vallès, CiU, PP, PSC, ICV i CUP

Front a aquesta concepció trobem el bloc polític defensor de les iniciatives públiques. Començant pel candidat socialista Pere Soler que va plantejar desenvolupar la llei de dependència i la tarificació social i lluitar perquè el màxim de treballs de Sant Cugat fossin per gent d'aquí - un 40% ha de marxar cada dia fora -. Jaume Massanés d'UASC, va incidir molt en l'habitatge de protecció compartit per gent gran i jove i treballar per solucionar la manca d'accés laboral pels majors de 45 anys. És evident que el problema de l'habitatge havia de ser un dels temes estrella del debat en una de les 3 ciutats més cares del país. Així doncs, la candidata de SI, Maria Rosa Comellas, proposà fer una gestió dels pisos buits de les entitats financeres i una cura especial per les persones aturades de llarga durada per tal de lluitar contra la cronificació de la pobresa.

L'alcaldable d'ICV-EUiA, Roser Casamitjana, va denunciar la desigualtat entre persones i entre barris i defensà la necessitat de destinar tot l'habitatge públic a lloguer, realitzar un pla de xoc contra l'atur juvenil i descobrir la pobresa no declarada. Per part de la CUP - PC, la Núria Gibert, va anar més enllà i proposà un habitatge a preus públics en relació a la renda de les famílies i eliminar bonificacions impositives a famílies nombroses que no les necessiten. Finalment, la Mireia Ingla, d'ERC - MES, proposà subvencions en el rebut de l'IBI a famílies en risc d'exclusió social, arribar al 15% en habitatges públics de caràcter social i implementar el decret de pobresa energètica des de l'ajuntament. Per lluitar contra el que passa sovint que és que "en una ciutat com la nostra a la gent li fa vergonya declarar-se pobra, crearem la història social compartida per actuar des de totes les àrees de l'ajuntament".

El 9 contra 1 el va haver de respondre l'actual alcaldessa i candidata de CiU, Mercè Conesa, posant en valor l'acció del seu govern. Davant l'afirmació del conductor del debat Josep Ma. Vallès que "a Sant Cugat els pobres són més pobres perquè Sant Cugat és més cara", Conesa va esmentar l'aprovació del Pla d'Inclusió Social aprovat amb el consens de totes les forces del ple i que segons ella ha suposat una despesa de 9 milions d'euros - en tot el mandat -. "En el 99 ja vaig dir que a Sant Cugat hi havia pobres", va afirmar. No recorda però que en aquell any, una companya seva de consistori i de partit, la Marta Subirà, defensava que no es fes el 2on CAP perquè "a Sant Cugat, la majoria de la gent ja té assegurances privades". Com sempre però, CiU, com fan els partits del centre dreta, associen la sortida de la crisi i la recuperació econòmica a la creació d'ocupació i la iniciativa privada, per tant, la millor carta que va presentar com a govern local va ser la creació de 6.700 llocs de treball a la ciutat i més de 200 empreses. També es va referir a l'habitatge i, en aquest sentit, va afirmar que PROMUSA, ha construït 500 habitatges de lloguer en la seva història i, en aquest mandat, ha construït 107, dades que ningú va contestar i que jo contrasto.

Foto de "família" després del debat a 10

En els darrers anys PROMUSA ha construït i projectat molt poca obra pública pel que fa a habitatge. En el darrer mandat ha construït i adjudicat 42 habitatges al Camí de la Creu - antiga seu del CPA - en règim de venda (2012) i 86 habitatges en règim de lloguer general impulsades per Altimira (Banco Santander) a Can Matas amb preus més alts del normal. Per tant, en aquest mandat s'hauran adjudicat per part de PROMUSA, 128 habitatges. Habitatges de lloguer per a joves no n'hi ha cap en projecte, per a gent gran hi ha els 42 que han d'anar a l'antiga "benzinera Griful" de Rius i Taulet, de règim general n'hi ha 60 pendents de licitar les obres a Can Mates i, de venda, s'estan construint 24 darrera el Monestir, a l'Avinguda Francesc Macià. Totes aquestes dades estan extretes de la web de PROMUSA.

Durant els propers dies seguiré parlant de la campanya electoral de les municipals de Sant Cugat i faré referència encara a aquest debat de dimecres passat. 

Hi ha llum al final del túnel?

La setmana passada ens volien enlluernar amb dades des del Ministerio de Trabajo en les que ens deien que segons les dades d'ocupació registrades aquestes eren les millors dels darrers anys. Immediatament tothom va sortir a fer les seves valoracions. Només el partit que governa a l'estat va fer una valoració positiva, una valoració però que no te res a veure ni amb un canvi de paradigma ni tan sols amb les mesures preses en els mesos que porta de govern.

Totes les dades d'atur, creació d'ocupació i,fins i tot, de registre a les oficines d'ocupació tenen a veure amb elements conjunturals. Per un costat, aquella reforma laboral que havia de comportar tants contractes indefinits  només fa que portar contractes a precari – en la darrera onada més del 90% són temporals i d'aquests el 36% a temps parcial - . L'ocupació que es crea en aquests moments està lligada al turisme i el comerç, sectors que com tothom sap ofereixen condicions de treball de baixa qualitat tant des del punt de vista econòmic com professional. El que crida l'atenció però de les declaracions dels alts càrrecs del PP i, fins i tot, amb reserves, dels del Govern català, és que es valori positivament, el descens de l'atur a casa nostra.

A Catalunya ha baixat proporcionalment més que a la resta de l'Estat però no tothom qui va sortir de l'atur va esdevenir persona ocupada. Només una de cada quatre persones que es dona de baixa de l'atur es dona d'alta a la seguretat social. Això és un drama social. Vol dir que la nostra comunitat no te capacitat per donar resposta a les persones que es queden sense feina. Que estar registrat a les oficines públiques d'ocupació no serveix per res un cop has exhaurit la prestació contributiva.

"ella, la ministra de trabajo"

I lamentablement sembla ser que és així pel que ens demostra la crueltat de les dades, això i l'emigració de qui cerca oportunitats a altres països on sí han fet un plantejament de futur per la seva economia i han pensat, a diferència d'aquí: i després de la crisi, què? O molta gent que cridats per la bombolla especulativa dels darrers anys van venir enlluernats cercant el “daurat” espanyol i ara han de tornar als seus països, qui sap, si a viure en millors condicions de les que van marxar, almenys en millors condicions polítiques de les que hi havia quan van haver de marxar ofegats per dictadures que ofegaven els seus drets.

El que és evident tant per qui governa a Madrid com per qui ho fa des de la Plaça de Sant Jaume és que la qualitat de l'ocupació és el de menys, el que és important és treballar. Com amb molts altres àmbits s'aprofita la crisi per alguns en surtin guanyant i altres perdent. Per això van donar suport a la Reforma Laboral. I del canvi de paradigma econòmic? Que? Com? D'això no cal que en parlem! El mercat ja ho resoldrà! Tot tornarà al seu cabal, els bancs tornaran a deixar diners, els grans empresaris a invertir en totxo i, fins i tot, potser alguns a fer negoci amb grans infraestructures que no serveixen per gaire res...

aquest article va ser publicat a cugat.cat fa 12 dies

Democràcia i dignitat

El President – candidat Mas va anunciar aquest dimarts la convocatòria d’eleccions anticipades pel proper 25 de novembre. Evidencia amb aquest avançament el fracàs del seu programa electoral presentat en el discurs d’investidura del desembre del 2010 en el que proposava reduir l’atur,el fracàs escolar,el problema de l'habitatge,el tancament d’empreses,el dèficit fiscal,aprovar la llei de consultes,la llei electoral,... avui tots aquests ítems estan en pitjors condicions que mai,les receptes de CiU,acompanyades per les del PP aquí i a Madrid han demostrat ser ineficaces per solucionar els problemes del 99% de la gent del país.

Diu el President - candidat que després de la manifestació del passat 11 de setembre no podem quedar-nos de braços plegats i te raó. Avui al Parlament hi ha una majoria política que no te por, teòricament al menys, a que el poble de Catalunya digui quina relació vol tenir amb la resta de pobles de l’Estat. Vull dir amb això que la mateixa legitimitat que demana per la qüestió nacional la podria demanar per les qüestions socials. Si és veritat que en el seu programa es quedava CiU en el pacte fiscal i,per tant,segons ells no poden anar més enllà sense l’empenta del vot de la ciutadania,també és veritat que en el seu programa no deia res de la destrucció de l’estat del benestar i no ha tingut cap problema per fer-ho i no demanen pas que la ciutadania legitimi aquestes polítiques com sí ho demanen els sindicats i moltes entitats socials.

Però òbviament respectem les competències del President i te tot el dret de convocar unes eleccions. Des de ICV podem resumir el moment que vivim en dues paraules: democràcia i dignitat. Democràcia perquè no tenim por a escoltar la veu del poble en qualsevol cas,tant si es tracta de preguntar pel model de relació amb l’Estat – el que anomenem dret a l’autodeterminació – com també a preguntar quin model de país volem. Perquè a CiU només li interessa saber què pensa la gent en la qüestió nacional,fins al punt de convertir unes eleccions en un plebiscit d’adhesió personal a un president,fent un us partidista del fet nacional,aprofitant l’onada de la manifestació convocada per l’ANC.

Dignitat perquè avui el nostre poble pateix dos atacs a la seva dignitat. El primer per part d’aquells qui no els tremola el pols a l’hora de desmantellar els serveis de l’estat del benestar per tal d’enriquir-se a costa del dolor dels altres i als que CiU i el PP – i malauradament el PSOE - els serveix en safata les lleis i l’acció de govern: reforma laboral,reforma constitucional per limitar el dèficit, polítiques de baixada d’impostos a qui més te, pujada de l’IVA, privatització de serveis públics com l’aigua,...i,d’altra banda, la dignitat d’un poble que fa massa anys que intenta trobar un encaix de forma amable i pacífica en un Estat,fins i tot intentant canviant aquest!,i que sempre troba la mateixa resposta: NO!.

article publicat dijous 27 a cugat.cat

A 24 hores d'un altre cop de porta

Demà hi ha una reunió que hauria de ser important i profitosa però que tothom sap que serà un acte més d'aquesta gran òpera prima del gran divo que és el nostre president Artur Mas. No dubto que serà una trobada important,ho serà perquè tots els mitjans en faran seguiment,menjarem reunió en tots els àpats durant tota la setmana com hem menjat tot el que diu,pensa i fins i tot allò que no diu i allò que hauria de pensar. El que en política anomenem “agenda” o el que és el mateix allò del que es parla en els mitjans i en els espais polítics és allò que volia CiU que fos el centre d'interès i no pas allò que viuen la majoria dels que vivim i intentem treballar en aquest país – i això no vol dir,que consti, que el tema nacional no sigui una qüestió de primer ordre -.

No dubto tampoc que serà profitosa. Ho serà sobretot per CiU. Serà el seu gran argument per seguir inflant el seu victimisme contra Madrid,cert però alhora partidista. La dreta catalana a l'hora d'escollir sempre ens ha donat mostres de que entre Espanya i Catalunya sembla ser que Catalunya – almenys això vull pensar...- però entre Catalunya i la cartera...la cartera!. Mentre ens estàvem manifestant dimarts per un major autogovern pel nostre país,perquè Catalunya fos el proper estat a Europa,la dreta catalana – això sí amb Duran i Lleida desfilant pel Passeig de Gràcia – votava a favor d'incrementar el pressupost de defensa mentre no dubta en retallar els pressuposts de l'Estat del Benestar i són la punta de llança del dèficit zero.

Santiago i Manolo es miren el futur del país (LV)

I que passarà després del cop de porta de demà? Quan durarà la reunió amb Rajoy?. Tothom parla d'un avançament electoral. Segurament serà així. De totes formes crec que no el faran fins que assegurin en els propers sis mesos que han acabat de desmuntar del tot tota l'estructura de país que quedava per desmuntar i en tant poc temps s'han esmerçat a fer. Perquè mentre amb una ma alçaven l'estelada amb l'altra ma signaven decrets al DOGC per fer concessions a empreses privades dels serveis essencials d'allò que per mi són realment les “estructures d'estat” que cal que estiguin en mans de l'administració – la salut,l'educació,l'aigua,la seguretat,...-. La reunió amb Rajoy quan durarà? Doncs el temps que calgui per fer-li veure que estigui tranquil. Que estigui tranquil,que això és un farol. Que és un farol per trencar d'una vegada per totes la cohesió del país i lliurar-lo a aquells amb els que ells – PP i CiU – defensen i amb això sí que es posen s'acord,aquells justament que no van anar a la manifestació del passat dimarts i als que feia referència la setmana passada en el darrer article.

Per acabar:ahir ens va deixar un savi, un gran polític,un polític brutal,un amic de Catalunya. Un home que sabia que la transició calia fer-la com s'havia fet però que s'havia quedat curta. Que la Constitució tenia marge si es llegia amb amplitud de mires. “Si Catalunya no és lliure,no ho serà Espanya”,deia. Santiago Carrillo,un home d'esquerres, que com en Llamazares – únic polític d'esquerres que va venir a la manifestació del 10J -, entenia la diversitat com una riquesa a preservar, que entenia el dret a expressar-se com un dret bàsic de la democràcia, que entenia el dret a l'autodeterminació dels pobles com un dret inqüestionable aquí,al Sahara i a Palestina. El trobarem a faltar. Personalment em va començar a enganxar a la política les tertúlies de savis de “la ventana” de LA SER,no cal que us digui res més...

Dit i fet #novullrepagar

Dijous a la tarda varem fer una acció al carrer per explicar a la gent de Sant Cugat la injustícia,ineficàcia i improvisació de les mesures preses pels governs de dretes de la Generalitat i Central pel que fa als medicaments.

L’euro per recepta però també l’augment del percentatge de pagament dels medicaments i la retirada de més de 400 són una doble imposició pels catalans i catalanes que estem pagant el doble govern de dretes del PP a Madrid i de CiU a Catalunya. És per aquest motiu que hem iniciat una campanya contra l’impost de la malaltia i que esgotarem totes les vies polítiques i jurídiques per tal d’acabar amb la taxa catalana. De moment les persones que es neguin a pagar l’euro per recepta i vulguin assessorament jurídic podran enviar un correu electrònic a noalrepagament@iniciativa.cat i informar-se en aquest enllaç.

els cinc impresos i el rebut

Ahir divendres em vaig atansar a la farmàcia de Valldoreix a buscar els meus medicaments. Malauradament estic entre les persones que en la roda de premsa declaràvem que eren les víctimes d’aquestes polítiques de Mas i Rajoy: treballadors/es,aturats/des,malalts/es crònics/ques i/o persones que no tenen cap ingrés (ho podeu veure en aquest gràfic). Quan anava a pagar els cinc medicaments prescrits per la meva malaltia –sí,cinc – vaig pensar que em tocava predicar amb l’exemple i vaig preguntar el preu. “10,45 €”,em va respondre la farmacèutica; “i a això li hem de sumar 5 € més o hi ha algun que no tingui un preu superior a 1,67 €?”,vaig preguntar-li jo; “no,tots pugen per sobre d’aquest preu,per tant seran 15,45€”,em va respondre. Em vaig armar de valor – fer-se insubmís no és fàcil,ho confesso – i li vaig preguntar,amb una cua fins a la porta,si em podia donar l’imprès per tal de negar-me a pagar l’euro per medicament i amb cara d’estupefacció em va respondre educadament que sí però que havia de portar una fotocòpia del DNI. Horror!,no m’havia llegit les instruccions de la web d’ICV – o de DEMPEUS - ... li vaig dir que em guardés els medicaments que tornava de seguida i ho vaig fer,i tant que sí!

Al cap d’una estona allà estava jo,tant orgullós del pas fet,omplint un imprès per medicament. És que ho posen fàcil,eh?. La farmacèutica m’ajudava perquè en el fons a ells són els primers que els fot haver de fer de recaptadors d’impostos. Jo li vaig expressar el meu convenciment que el recurs el guanyarem perquè aquesta taxa no te fonamentació jurídica. Perquè s’imposa sobre un dret bàsic,es grava un servei que no és nou,vulnera la Llei General Tributària,la Llei de Taxes i Preus Públics de la Generalitat i la LOFCA i,les receptes no s’adquireixen voluntàriament sinó que són prescrites pels metges. O és que posen en dubte la seva professionalitat?.

Vídeo - notícia de TVSC

ICV diem no a la reforma laboral, no a les retallades de drets socials

Vivim temps de retallades econòmiques,de reducció de serveis públics i de pèrdua de drets socials. No en tenen prou i els que van provocar,consentir i afavorir la crisi econòmica mundial ara ens volen imposar contrareformes laborals. La darrera,elaborada mitjançant el RDL 3/2012,de 10 de febrer,és la més agressiva des de l’aprovació de l’Estatut dels treballadors i des de la democràcia. Una reforma presentada pel PP i que CiU avala tot i que suposi una invasió del marc competencial estatutari i es perdin competències. Abans la pela que la senyera!!!

Aquesta reforma introdueix moltes facilitats a l’acomiadament;atorga un poder absolut a l’empresari sobre les condicions de treball en matèries com la jornada de treball,l’horari i la seva distribució,la remuneració i la quantia salarial,perjudica de manera molt greu a les dones ja que permet canviar les condicions de treball de nou de manera unilateral;trenca el dret constitucional a la negociació col·lectiva,i limita el poder judicial en matèries com els expedients de regulació d’ocupació,la modificació substancial de les condicions laborals,els trasllats geogràfics,la distribució de la jornada i,fins i tot, ’estabilitat a l’ocupació.

ICV ens oposem totalment a aquestes mesures. Ho fem perquè considerem aquesta reforma una involució social que,lluny de pretendre el creixement econòmic i la creació d’ocupació,el que de veritat vol aconseguir és reduir a curt termini encara més els salaris i consolidar un model productiu basat en els baixos costos. És una contrareforma que suposa una agressió inacceptable als drets bàsics dels treballadors i treballadores,conquerits amb molts anys de lluita.

Cap de les reformes laborals que s’han fet els darrers anys han suposat més ocupació;al contrari,el nombre d’aturats al país no para de créixer,ja son gairebé 6 milions d’aturats i aturades, amb taxes d’atur que entre els i les joves arriben fins pràcticament el 50%. En aquestes polítiques cal recordar que el govern del PSOE també es va agenollar als interessos dels poderosos. En definitiva, una reforma que, lluny de consolidar un estat de dret ètic,social i democràtic,vol imposar la llei del més fort mitjançant la desregulació laboral.

Però aquesta vaga ha de ser també una vaga social. Ha de ser una mobilització de confluència de totes aquelles persones i moviments socials que hem manifestat que ja n’hi ha prou de retallades als drets laborals i socials. Ha de ser una vaga contra les retallades,contra les polítiques d’austeritat,contra els privilegis de la banca,una mobilització contra la resignació i la por que la dreta i els mercats agiten perquè la ciutadania accepti retallades de drets com si en realitat tinguéssim privilegis. Una vaga social on els aturats i aturades també siguin protagonistes,on els jubilats i jubilades que han vist com les seves pensions perden poder adquisitiu també hi participin activament. Una vaga amb nous instruments d’activisme social amb mobilitzacions al carrer,vagues de consum, accions per reduir el consum de llum i aigua,retirant diners dels bancs i caixes,...una vaga on l’activisme per denunciar també sigui un actor principal.

Per aquests motius,des d’ICV no dubtem a recolzar com a força d’esquerres transformadora la vaga general convocada pels sindicats aquest 29 de març i us animem a ser part activa de la mateixa. ICV diem NO a la reforma laboral,no a les retallades de drets socials

Adjunto de forma successiva les intervencions de Joan Coscubiela i Joan Herrera al Congrés i el Parlament en el debat sobre la reforma laboral. També us adjunto un bon article del secretari general de la CONC Joan Carles Gallego que segur que us agradarà.

I a sobre hem de callar?

Recupero el lema amb el que es va presentar la nostra coalició a les darreres eleccions generals perquè ve a tomb dels moments convulsos que estem vivint. En les darreres setmanes milers de persones s’han manifestat des de diferents fronts contra les mesures aplicades pels governs espanyol i català. El mantra repetit des de les files conservadores en els diferents nivells institucionals de que hem de fer penitència dels abusos comesos via reducció del dèficit te cada dia menys adeptes. Reconeguts acadèmics i responsables d’institucions internacionals han començat a virar el posicionament perquè les retallades venen a ser com fer-li una sagnia a un malalt,com es feia a l’edat mitjana. Fins i tot els darrers moviments de Mas i Rajoy van en direcció contrària a la màxima que la millor recepta és reduir el dèficit perquè són conscients que ens porta a l’abisme de la recessió.

La fórmula ha de ser ben diferent i per això cal alternatives polítiques però sobretot socials. I “haberlas haylas”!!. Li hem de fer veure a la majoria política del PP que davant seu te una majoria social que no vol que el país vagi cap a on ens porten,amb l’ajuda inestimable,com sempre que es tracta d’interessos econòmics dels poderosos,de CiU,que entre bandera i cartera sempre prefereix cartera. Tant el PP com CiU són valents amb els febles i porucs amb els poderosos. Les reformes que s’estan promovent des dels governs ens porten a tirar enrere anys de lluites polítiques i socials. Les mobilitzacions serveixen encara que des de diferents àmbits polítics,econòmics i mediàtics s’entestin en criminalitzar qui no es resigna i s’enfronta pacíficament als poders públics.

Aquesta setmana s’ha debatut al Congrés sobre la dació en pagament a proposta d’ICV. La resposta del ministre de Guindos ha estat la promesa d’un codi de bones pràctiques pels bancs,una contradicció si es vol després dels comportaments totalment mancats d’ètica de la majoria d’ells. Però algú creu que si no fos perquè milers de persones han plantat cara als desnonaments aquest tema tindria resposta,molt limitada això si,des del PP?. Totes les vagues generals han tingut resultats positius de la mateixa forma que moltes de les conquestes que avui ens volen manllevar han estat fruit de la mobilització social i política.

Ens retallen drets bàsics com la sanitat,l’educació i l’habitatge. Encareixen el transport públic i l’accés a la universitat. Retallen la funció pública i els sous dels qui hi treballen. Faciliten els acomiadaments i precaritzen l’ocupació. I a sobre hem de callar?. 

Aquest article ha estat publicat el dijous 8 de març a cugat.cat 

Sant tornem-hi que no ha estat res i piulades (2)

Aquest dies molta gent es desitja bon any amb un pèl d’angúnia. Com si desitjar que passem un bon any amb la situació en la que estem fos una frivolitat. És veritat que la situació per molta gent és molt difícil. Ho és també per a moltes empreses i administracions. També ho és la situació política al país. Però tot això no hauria de comportar que ens puguem desitjar un bon any, o si?.

Jo espero, així ho he desitjat a molta gent, que com a mínim sigui tant bo com el 2011. El 2013 ja arribarà!. Ho deia en el meu darrer post del 2011. Aquest serà un any de lluita però també de reflexió compartida, des del que és més proper – a la nostra ciutat – fins allò més general a nivell nacional. Cal una recàrrega de nous objectius. Per sort una bona part de la nostra proposta ideològica la tenim feta, l’hem defensat en el darrer any a tots els nivells. Però la realitat social canvia i, per tant, el corpus ideològic d’una organització política ha d’anar-se adequant per donar resposta a la ciutadania.

Tindrem temps d’anar parlant de tot una mica. De moment comença la cursa al PSOE per veure qui encapçala un projecte polític necessari al nostre país però que m’ensumo que cada cop serà menys imprescindible. El PP ha començat el seu viatge amb un rumb contrari al que tothom esperàvem ja que no ens havien explicat que volien fer per treure’ns de la crisi econòmica que patim. CiU segueix un any després penjant la llufa de la situació actual en el govern anterior i en Madrid. Aquest és el seu únic argument, mentre poc a poc va desmuntant allò que tants anys ens ha costat construir entre molts/es.

Us enllaço alguns articles d’opinió d’aquest darrer mes que em semblen interessants per compartir i una entrevista al director de Triodos que us recomano llegir. Espero que us resulti tot plegat interessant.

• Joan Subirats a El Pais, 25/12, "En Navidad, siente a un pobre en su mesa"

• entrevista a la contra de La Vanguardia a Joan Antoni Melé, director de Triodos Bank

• Vicenç Navarro, "El gran error de la socialdemocracia: las semejanzas entre el gobierno Schröder y el gobierno Zapatero", 30/12  

• Ramon Folch a El Periódico, 6/12, "Delinqüència financera"

• Josep Fontana a Publico, 3/01, "La tripulación del TITANIC"

• "De la fosa común al museo", article de Jose Luis Gordillo a Público 

• José Antonio Martín Pallín, a El Pais, 6/1, "Valle de los Caídos:dejen salir a los muertos" 

• José Guillermo Fouce, a Público, 9/1, "El miedo como arma política"

 

Valoració del #20N (i 3)

A mode d’esquema alguns apunts més de forma desendreçada i perquè no quedin al pap. En aquestes eleccions, com en les del Parlament i fins i tot en les municipals, en les més emblemàtiques com Girona o Barcelona, la ciutadania s’ha mobilitzat més per la necessitat de fer fora un govern que per l’entusiasme en les alternatives. No debades el PP te el suport només d’una de cada tres persones amb dret a vot a Espanya i CiU d’una de cada cinc a Catalunya. I aquesta afirmació no vol deslegitimar ni un govern ni l’altre, doncs és evident que a la resta encara ens donen menys suport, sinó posar de relleu la feblesa de la nostra democràcia i la necessitat que qui ostenta el poder en cada moment tingui en compte que la traducció dels vots en escons no és el mirall de la societat, molt més plural i diversa. Cal sumar a aquest fet la creixent desmobilització a Catalunya que ha incrementat en 3,5 punts l’abstenció, amb un apunt important: l’índex de Ciutat Vella és d’un 40%, el de Sarrià – Sant Gervasi d’un 23%, el 37% a Badia i el 25% a Sant Cugat del Vallès....

foto El Periódico - entrevista Terribas - Mas a TV3

El passat 20N CiU va perdre 188 mil vots respecte les eleccions al Parlament tot i l’augment en la participació en aquestes eleccions respecte un any enrere. Així doncs un 15% de les persones que els van donar suport fa un any han canviat el seu vot per un motiu o altre. Especialment preocupant és el fet que el PP passi a ser la primera força a vint municipis – entre ells Tarragona i Castelldefels – quan ho era en 5 el 2008. Després dels atacs a Catalunya li donem aquesta bossa d’oxigen!!! Fem-nos-ho mirar... Preocupant també el fet que PxC hagi tret gairebé 60 mil vots – pensem que a més va aconseguir avals suficients per presentar-se amb el que això suposa - ....que no el permet aconseguir l’escó al Congrés però que referma el fet que cal lluitar contra ells amb arguments contra la xenofòbia. En aquestes darreres eleccions el debat sobre el fet migratori no ha estat en primera línia com en d’altres conteses, i això que la situació sòcio – econòmica del país i, per tant, la d’aquelles persones més vulnerables no és millor. Però en aquests moments no prevalia fer fora alcaldies civilitzades i, encara menys, ensenyar aquella part més fatxenda dels que al final guiaran els destins espanyols. Em preocupa que a localitats com Badia, Polinyà o Santa Perpètua estiguin entre el 3 i el 5% i més després de constatar les seves conductes no només feixistes, sinó també en el que cas de Badia fatxendes i fins i tot delictives...

Entre totes les candidatures amb representació parlamentària ICV-EUiA ha estat la que més ha incrementat els seus vots – un 52% -, hem sumat 50 mil vots als que ens van donar suport a les eleccions al Parlament, la qual cosa es pot llegir com un aval, al menys dels i les votants fidels, a les propostes que defensem. Especialment interessant és l’augment del 72% a l’Àrea Metropolitana – sense Barcelona – o, i encara més tenint en compte que és gairebé impossible treure-hi diputat/da, el 61% a Tarragona, el 55% de Girona i el 41% de Lleida. La veritat és que les nostres candidatures han fet un gran esforç d’explicació de propostes, una gran campanya.

A més hem aportat el nostre gra de sorra a fer possible que es comenci a esquerdar el bipartidisme espanyol, on trobem un PSOE en retirada que auguro trigarà molt a aixecar el cap – i sinó penseu en els casos alemanys i francesos – i d’un PP que venç però no convenç. La suma del PP i PSOE ha passat del 83% al 72% dels vots i de 323 escons a 296 fent doncs més plural el Congrés com ho és la nostra societat tot i les dificultats que comporta la llei electoral. De totes formes val la pena dir que en els darrers quatre anys els partits conservadors amb representació institucional han crescut a nivell espanyol en gairebé 2 milions de vots i els progressistes gairebé han perdut 3 milions de vots, els primers han passat de representar un 35% a un 40% i els segons d’un 38% a un 28%. Clar que veient els índexs d’abstenció de segons quins barris és evident que la desmobilització d’aquelles persones susceptibles de beneficiar-se més de les polítiques més progressistes va justament contra aquestes polítiques. Alguna cosa falla en l’esquerra d’aquest país, des d’ICV haurem de contribuir al debat d’idees i a tornar a recuperar l’hegemonia cultural però el que està clar és que no ens farem càrrec de les conseqüències de les polítiques neolliberals d’aquells que es diuen de progrés. En aquest sentit us recomano la lectura del següent article de Juan Carlos Monedero a Público.

Valoració del #20N (1)

He volgut madurar les dades de les darreres eleccions generals,estudiar-les i compartir-les primer amb la gent de la nostra organització abans de compartir-la amb aquells/es que seguiu el meu bloc. De ben segur no em cabrà tot en un sol article perquè hi ha dades que cal posar de relleu.

Acaba el cicle electoral amb aquestes eleccions generals que comporten també un canvi de cicle polític a nivell institucional. D’aquest cicle electoral hem d’extreure conclusions que necessàriament s’han de diferenciar per “barris” i per conteses però que ens han d’ajudar a enfortir la nostra organització i a aprofundir en el nostre projecte polític en el marc de la propera assemblea comarcal i nacional.

La principal conclusió d’aquest cicle és el predomini de la dreta catalana i espanyola al Parlament i a les Corts Generals i l’augment de poder polític també en l’àmbit municipal, en el que destaca el canvi històric a l’ajuntament de Barcelona i a la Diputació Provincial. Aquesta realitat és clarament negativa pels interessos de les classes populars i, per tant, per allò que nosaltres defensem com a centre d’acció del nostre ideari polític. En els darrers 10 anys CiU i PP han passat de representar a la nostra comarca el 30% en totes les eleccions al 49% de les darreres eleccions al Parlament i el 45% en les eleccions del 20N (35% Generals 2008).

L’altra cara de la moneda és el PSC. En els darrers 10 anys a la nostra comarca ha passat de representar una forquilla del 30 al 49% (Generals 2008) al 19,2 del Parlament, el 27,6 a les municipals i el 28,8 en aquestes, continuant sent la força més votada a la nostra comarca, dos punts per sobre de la mitjana catalana i un per sobre del de la província de Barcelona. El PSC i el PSOE han tingut els pitjors resultats de la història a nivell nacional i estatal, més de 4 milions de persones han deixat de votar-los des de les darreres eleccions generals i la majoria han anat a l’abstenció (50% dels vots) i a UPyD, IU, PP i CiU (la resta, aproximadament).

Pel que fa a ERC el seu pes l’ha portat de ser la 3a o 4a força depenent de les eleccions a ser relegada a la 5ena posició en les tres darreres, passant del 14% del Parlament 2003 a estar entre el 5% i el 6% en el cicle electoral del 2010 i 2011 a la nostra comarca. I és que el projecte nacional va més enllà d’una sola paraula.

Abans de parlar de nosaltres fem-ho de la participació en les diferents eleccions, doncs per ICV és una variable important de qualitat democràtica. En aquest darrer cicle s’havien millorat els % en les eleccions al Parlament com en les municipals passant del 46% al 40% en les primeres i del 51% al 49% a les segones de mitjana comarcal. En el cas però de les Generals ha augmentat l’abstenció un 3% (del 28% al 31%). Cal treballar doncs per incorporar en la consciència ciutadana la importància de la participació en les catalanes i les municipals. A nivell d’Estat el vot anomenat de rebuig al sistema ha augmentat un 1% (del 2 al 3%) incloent aquí el blanc, el nul i les candidatures més alternatives (Pirata, Eb i Anticapitalistes, per incorporar sigles que tenen alguna representació en institucions europees).

fotos de singulardigital.cat

Pujarem a La Mola,és clar que sí!!

A l’acte de la coalició al Vallès Occidental,amb un ple de gom a gom al centre cívic de Sant Pere Nord de Terrassa,el nostre Coscu va prometre que si la nostra candidata Marta Ribas és diputada a Madrid pujarà a la Mola corrent. Estic segur que encara que no ho sigui però treiem uns bons resultats ho farà igualment,perquè li va la marxa al Joan i perquè serà una forma també de fer pinya pels difícil anys que ens vénen per davant.

Avui s’acaba la campanya de les eleccions del 20N. Una campanya on cap de la resta de candidatures ha volgut debatre les polítiques alternatives a l’hegemònica que empobreix la nostra vella Europa. En aquesta campanya uns no han explicat el que han fet en aquests darrers quatre anys perquè en el fons estan avergonyits,altres no expliquen,al menys el seu màxim candidat no ho fa,el que faran i,en el cas de CiU,les plantegen com un plebiscit i vot de confiança a un govern que està portant al nostre país a la recessió i abandonant en mans dels lobbies que representa les polítiques públiques que cohesionen i,el que és més greu,les plantegen com un reforçament del repetit mantra pujolià de que CiU és Catalunya.

Sortosament però hi ha una altra Catalunya,una Catalunya que potser no se sent interpel·lada per la política,entre uns i altres ho hem provocat,però que cada dia s’aixeca esperant un dia millor. A aquesta Catalunya,la majoritària,la de la gent treballadora,ens hem adreçat la gent d’ICV-EUiA. I ens adrecem perquè pensem que una altra democràcia,una altra política,una altra economia és possible. Una democràcia més forta i més propera,una política més lliure i valenta i una economia més justa i neta és possible i penso que les nostres propostes van en aquesta direcció.

Un estudi d’un grup de politòlegs experts així ho determina. Només els programes de la nostra coalició i d’EQUO concreten les propostes que fan. La resta es mouen en la vaguetat fent així un flac favor a l’enfortiment democràtic del país i dificultant la rendició de comptes en un futur proper. Fa 8 anys la majoria absolutista del PP,la rància i vella política d’Aznar,la guerra de l’Irak i la foto de les Azores va comportar un vot útil al PSOE i un vot visceral a ERC. Ara però l’únic vot útil per confrontar amb la suposada majoria del PP els propers quatre anys i l’únic vot visceral per confrontar la veu de la gent a la imposició dels mercats i les corporacions és la que representa la nostra coalició i l’esquerra verda a nivell de l’Estat. Només un Grup Parlamentari important que amalgami la pluralitat d’esquerres a nivell d’estat podrà plantar cara a les polítiques regressives que comportarà el triomf que ha brindat en safata el PSOE al PP. I és possible. Una plana web proposa votar les candidatures que ténen possibilitat de trencar el bipartidisme i votar contra les polítiques de PP,PSOE i CIU,i en el cas de Barcelona,però també en moltes circumscripcions espanyoles,la primera alternativa la representa ICV-EUiA,IU i EQUO.

Ara,com deia la Marta Ribas ahir a Terrassa,només cal que la gent es mobilitzi,que digui la seva,que no calli,que parli i que ompli les urnes de paperetes roges,verdes i violetes i,d’aquesta forma la nostra comarca tingui no un,el Joan Josep Nuet és de Montcada i Reixac,sinó dos representants de l’esquerra verda nacional al Congrés dels Diputats. L’"operació Marta Ribas" està en marxa però falta que tu ens donis confiança i així farem que el Coscu pugi a La Mola corrent.

Les dades electorals a la nostra comarca

Dijous passat varem fer una reunió de la comissió política comarcal per tal d’analitzar els resultats de les eleccions al Parlament a la nostra comarca. Us faig cinc cèntims dels més rellevants.

A nivell de tota la comarca i respecte a les eleccions del 2006 (36.215 vots) ICV-EUiA hem perdut 3 mil vots amb un increment de participació de 35 mil vots. Si ho comparem amb les dades del 2003 incrementem els vots més de 1.000 (de 31.837 a 33.057), tenint en compte que han votat en aquestes 7 mil més que el 2003. A nivell de cens la nostra coalició representa en aquestes un 5,2%, com en el 2003, i un 0,6% per sota del 2006. A la nostra comarca ens situem 1,5% per sobre de la mitjana de Catalunya i 0,6% per sobre de la circumscripció de Barcelona. Pel que fa a les localitats 10 estarien per sobre de la mitjana de Barcelona. En percentatge aquests es situen per darrera de les eleccions del 80, 88, 92, 95 i 2006.

Pel que fa a la resta de partits : CiU aconsegueix els millors resultats de les darreres quatre eleccions però per sota de les del 84, 88, 92 i 96 – a les del 92 va treure un 41,03%! – a la nostra comarca (36,98%), per sobre de la seva mitjana a Barcelona (36,85%), gairebé doblant els vots del PSC i imposant-se a totes les localitats, excepte a Badia on ha guanyat el PSC (29,29%) i en segon lloc ha quedat el PP (19,83%).

De la mateixa forma també el PSC ha tret uns resultats històrics (19,29%), però en negatiu, perdent gairebé 60 mil vots respecte el 2003 i 27 mil respecte el 2006. Aquests sí són els pitjors resultats de la seva sèrie històrica, fins i tot pitjors que els del 80, quan el PSUC va ser la primera força amb el 27,99 %, CiU la segona amb el 27,24 i el PSC tercera amb el 22,36%. El PSC al Vallès Occidental està, això sí, amb uns resultats en la línia dels que te a la circumscripció de Barcelona (19,12%). Els pitjors resultats els te a Sant Cugat (10,43%), Sant Quirze (12,63%), Viladecavalls (15,24%) i Vacarisses (14,78%), on tenen l’alcaldia.

El PP passa de la cinquena posició del 2006 (quarta al 2003) a ser la tercera força amb un 12,19%, 10,19% el 2006 i 11,14% el 2003. Aquests sí son els millors resultats des de que es va presentar per primer cop el 84 com Alianza Popular. Ha guanyat 11 mil vots respecte el 2006 i menys de 5 mil respecte el 2003. només està per sota de la mitjana comarcal a Terrassa, Sabadell, Sant Cugat (on és 2a. força), Castellar, Sant Quirze, Matadepera, Sentmenat, Viladecavalls i Ullastrell, totes elles localitats on o be CiU està molt per sobre de la mitja o ho està el PSC.

Pel que fa a ERC ha tornat als resultats del 99, 2.000 vots menys que aleshores i als percentatges del 92 i 95. Amb un percentatge del 5,91% està per sota de la mitjana de Barcelona i, en algunes localitats no és ni la 5a força (a Ripollet, Barberà, Badia i Polinyà C’s te millor %). C’s ha millorat els seus resultats respecte el 2006 passant del 3,55% al 4,18%, gairebé 4.000 vots més. A Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Barberà, Santa Perpètua, Badia i Polinyà podria tenir representació municipal amb els resultats en aquests municipis.

Cal valorar positivament el nivell de participació a la nostra comarca, gairebé del 60% (59,38%), al mateix nivell que el 2003 i molt per sobre del 2006 (54,1%). Una primera conclusió seria que l’abstenció, com ja es manifestava en les darreres eleccions, també afecta a la nostra coalició. Ressaltar també que els vots en blanc representen un 2,89% (2,94% a Barcelona) i Plataforma per Catalunya representa un 2,63% (2,47% a Barcelona), amb puntes importants com a Terrassa (4,09%), Santa Perpètua (5,23%), Badia (4,1%) i Polinyà (4,98%).

Dues darreres anotacions a afegir a la reflexió que hem de fer al voltant dels resultats : a la nostra comarca al voltant d’un 60% del cens impugna el sistema polític català per omissió o per confrontació, la suma de l’abstenció, vot en blanc, plataforma, C’s i PP avala aquesta afirmació. En alguns llocs aquest fet és preocupant i caldrà pensar en accions per lluitar-hi. Treballar perquè l’agenda social sigui la prioritat política i d’aquesta forma aconseguir que una part important de la població abstencionista (40%) i de la nova ciutadania pugi al carro de la democràcia pot ser una de les línies. D’altra banda les forces que han atacat frontalment el fet migratori representen a la nostra comarca un 15%, sense comptar CiU. També aquest aspecte ens ha de fer reflexionar.

foto del Vallès Occidental des de La Mola