Pacte per la llibertat?

Comença una nova investidura i amb aquesta en faran deu. Sembla que la incògnita s’ha aclarit. Si Artur Mas demanava una majoria aclaparadora, un govern fort per fer una transició nacional no ho ha aconseguit a les urnes però ho ha aconseguit amb un pacte legítim amb ERC però difícil d’entendre per com s’ha plantejat. Oriol Junqueras li dona a Mas allò que no li ha donat el poble de Catalunya, estabilitat per governar, i redueix el que havíem guanyat en aquestes eleccions, la pluralitat del Parlament.

Veiem-ho. S’ha començat malament en l’eix nacional. La concreció del full de ruta i el calendari del referèndum d’autodeterminació no hauria de ser moneda de canvi d’un pacte entre dues forces polítiques sinó fruit d’un pacte sense límits entre forces polítiques i socials del país.

Un govern fort què vol dir? Un govern fort pot ser un govern que compta amb un grup parlamentari darrere que te més de dues vegades els escons de la segona força. O és que els fa mandra treballar? Penso que tenim poca cultura parlamentària. Del que deia Oriol Junqueras en una cosa te raó: només podia ser President, aquesta vegada, un dels candidats, el de la força més votada. Qualsevol altra opció era com a mínim descabellada. Però “anar a missa i repicar campanes” com farà ERC en els propers anys no em sembla massa raonable. En un Parlament l’oposició no ha de dir que no a tot però ha de fer d’oposició. I que el cap de l’oposició sigui el màxim avalador de les polítiques del govern no és garantia saludable per la política catalana. 

Ara ens seguirà dient ERC que la culpa és de Madrid. En bona part ho és, sobretot del PP. També és culpa de la Sra. Merkel. Però també ho és de les polítiques que defensen el Sr. Mas i el Sr. Duran i que ara des de fora del govern hauran de defensar des dels seus escons els diputats i diputades d’ERC. Perquè rebaixant mil milions de retallades per la via dels ingressos (que ja veurem com es farà) no és suficient per aturar el drama diari al que estem abocats. Diuen que és per la llibertat, no se per quina llibertat. Potser per la llibertat d’un país, d’un país que quan es deslliuri de les cadenes trobarà que està despullat i s’haurà de tapar les vergonyes i no podrà caminar per no ensenyar-les.

article publicat dijous 20/12/2012 a cugat.cat

3.881 agraïments

Diumenge 25 de novembre, 3.881 veïnes i veïns de la nostra ciutat van decidir que les propostes d'ICV-EUiA eren les que millor representaven les seves idees i les que podien defensar amb més garanties els seus interessos al Parlament que s'ha de constituir en les properes setmanes. Volem agrair a totes aquestes persones la confiança que han dipositat en el nostre projecte polític; un projecte obert més que mai a la participació i implicació de les persones que s’hi sentin properes.

Al centre de Sant Cugat més de 2.500 persones van escollir la nostra coalició, com a Valldoreix ho van fer 350 i a Mira-sol més de 500 concedint-nos l'honor de ser la quarta força en número de vots a la nostra ciutat. A La Floresta, amb 317 suports, i a Les Planes, amb 72, hem aconseguit també superar resultats anteriors i situar-nos com a tercera força, la qual cosa no és casual.

el 25N seguint l'escrutini al nou local d'ICV Sant Cugat

També volem felicitar a les més de 56 mil persones que diumenge vam decidir que aquestes eleccions també eren importants. Tal i com havíem defensat durant la campanya ens hi jugàvem molt i totes i cada una de nosaltres tenia el poder a les mans i l'havíem d'exercir. I així ho vam fer. Sentim orgull de ser part d'una col·lectivitat que es caracteritza per tenir entre les seves senyes d'identitat la participació en els processos electorals. Que participin gairebé 8 de cada 10 persones a la nostra ciutat sí que ens ha de fer sentir cofois, malgrat que encara puguem anar a més. El nou Parlament estarà més legitimat que mai en la seva composició, serà el reflex de la Catalunya real, malgrat la llei electoral no tradueixi proporcionalment la força del vots de cadascuna de les candidatures i dels territoris en la seva representació en escons.

El passat 11 de setembre era gairebé impossible baixar i pujar des de la nostra ciutat a Barcelona per participar a la manifestació de la Diada. Una manifestació històrica on es reclamava que la nostra nació ha de poder ser un nou estat dins d’Europa – les interpretacions d'aquesta frase són tantes com tantes les famílies que ens varem manifestar per fer d'aquesta manifestació un gran èxit - . També el passat 14 de novembre varem viure a la nostra ciutat una manifestació històrica per reclamar que s'aturin les polítiques d'austeritat suïcida, de retallades dels serveis públics, de salvament dels bancs i no de les persones, de debilitament del marc de relacions laborals i de l'estat del benestar. És evident que aquestes mobilitzacions s'han traduït i articulat políticament mitjançant les propostes polítiques que ens presentàvem a les eleccions i que estarem presents al proper període legislatiu del Parlament català.

Abans del 25N l'eix esquerra – dreta estava representat a la nostra ciutat per un 33% - 59% (si tenim en compte els partits que van donar suport a la vaga general). L'endemà de les eleccions aquest eix ha canviat de forma important pel que fa al seu pes extern (42% - 53%) i també a la seva composició interna (uns partits han guanyat pes i d’altres n'han perdut). Pel que fa a l'eix nacional – sempre present al nostre país – passa també el mateix a la nostra ciutat: abans del 25N les forces a favor del dret a decidir han passat del 65,5% al 68,5% però - i vet aquí la gran sorpresa des del meu de vista – les declaradament en contra han passat del 15,43% al 19,88%. Les que es manifestaven obertament independentistes, com a col·lectius, cal dir que han passat del 10% al 18,5%.

La voluntat del poble s'ha manifestat, una voluntat complexa, per uns moments difícils, que han donat com a resultat un panorama complicat que s'haurà de gestionar amb intel·ligència, coherència, valentia i fent allò que es deia, si és que es deia el que es pensava. Algú podia pensar que Catalunya i les seves institucions eren seves i no només no ho són sinó que el poble reclama que la sortida d'aquest atzucac ha de ser al màxim de compartida i transversal possible. Algú hauria de prendre nota.

Article publicat dijous 29 de novembre a cugat.cat

Democràcia i dignitat

El President – candidat Mas va anunciar aquest dimarts la convocatòria d’eleccions anticipades pel proper 25 de novembre. Evidencia amb aquest avançament el fracàs del seu programa electoral presentat en el discurs d’investidura del desembre del 2010 en el que proposava reduir l’atur,el fracàs escolar,el problema de l'habitatge,el tancament d’empreses,el dèficit fiscal,aprovar la llei de consultes,la llei electoral,... avui tots aquests ítems estan en pitjors condicions que mai,les receptes de CiU,acompanyades per les del PP aquí i a Madrid han demostrat ser ineficaces per solucionar els problemes del 99% de la gent del país.

Diu el President - candidat que després de la manifestació del passat 11 de setembre no podem quedar-nos de braços plegats i te raó. Avui al Parlament hi ha una majoria política que no te por, teòricament al menys, a que el poble de Catalunya digui quina relació vol tenir amb la resta de pobles de l’Estat. Vull dir amb això que la mateixa legitimitat que demana per la qüestió nacional la podria demanar per les qüestions socials. Si és veritat que en el seu programa es quedava CiU en el pacte fiscal i,per tant,segons ells no poden anar més enllà sense l’empenta del vot de la ciutadania,també és veritat que en el seu programa no deia res de la destrucció de l’estat del benestar i no ha tingut cap problema per fer-ho i no demanen pas que la ciutadania legitimi aquestes polítiques com sí ho demanen els sindicats i moltes entitats socials.

Però òbviament respectem les competències del President i te tot el dret de convocar unes eleccions. Des de ICV podem resumir el moment que vivim en dues paraules: democràcia i dignitat. Democràcia perquè no tenim por a escoltar la veu del poble en qualsevol cas,tant si es tracta de preguntar pel model de relació amb l’Estat – el que anomenem dret a l’autodeterminació – com també a preguntar quin model de país volem. Perquè a CiU només li interessa saber què pensa la gent en la qüestió nacional,fins al punt de convertir unes eleccions en un plebiscit d’adhesió personal a un president,fent un us partidista del fet nacional,aprofitant l’onada de la manifestació convocada per l’ANC.

Dignitat perquè avui el nostre poble pateix dos atacs a la seva dignitat. El primer per part d’aquells qui no els tremola el pols a l’hora de desmantellar els serveis de l’estat del benestar per tal d’enriquir-se a costa del dolor dels altres i als que CiU i el PP – i malauradament el PSOE - els serveix en safata les lleis i l’acció de govern: reforma laboral,reforma constitucional per limitar el dèficit, polítiques de baixada d’impostos a qui més te, pujada de l’IVA, privatització de serveis públics com l’aigua,...i,d’altra banda, la dignitat d’un poble que fa massa anys que intenta trobar un encaix de forma amable i pacífica en un Estat,fins i tot intentant canviant aquest!,i que sempre troba la mateixa resposta: NO!.

article publicat dijous 27 a cugat.cat

Les dades electorals a la nostra comarca

Dijous passat varem fer una reunió de la comissió política comarcal per tal d’analitzar els resultats de les eleccions al Parlament a la nostra comarca. Us faig cinc cèntims dels més rellevants.

A nivell de tota la comarca i respecte a les eleccions del 2006 (36.215 vots) ICV-EUiA hem perdut 3 mil vots amb un increment de participació de 35 mil vots. Si ho comparem amb les dades del 2003 incrementem els vots més de 1.000 (de 31.837 a 33.057), tenint en compte que han votat en aquestes 7 mil més que el 2003. A nivell de cens la nostra coalició representa en aquestes un 5,2%, com en el 2003, i un 0,6% per sota del 2006. A la nostra comarca ens situem 1,5% per sobre de la mitjana de Catalunya i 0,6% per sobre de la circumscripció de Barcelona. Pel que fa a les localitats 10 estarien per sobre de la mitjana de Barcelona. En percentatge aquests es situen per darrera de les eleccions del 80, 88, 92, 95 i 2006.

Pel que fa a la resta de partits : CiU aconsegueix els millors resultats de les darreres quatre eleccions però per sota de les del 84, 88, 92 i 96 – a les del 92 va treure un 41,03%! – a la nostra comarca (36,98%), per sobre de la seva mitjana a Barcelona (36,85%), gairebé doblant els vots del PSC i imposant-se a totes les localitats, excepte a Badia on ha guanyat el PSC (29,29%) i en segon lloc ha quedat el PP (19,83%).

De la mateixa forma també el PSC ha tret uns resultats històrics (19,29%), però en negatiu, perdent gairebé 60 mil vots respecte el 2003 i 27 mil respecte el 2006. Aquests sí són els pitjors resultats de la seva sèrie històrica, fins i tot pitjors que els del 80, quan el PSUC va ser la primera força amb el 27,99 %, CiU la segona amb el 27,24 i el PSC tercera amb el 22,36%. El PSC al Vallès Occidental està, això sí, amb uns resultats en la línia dels que te a la circumscripció de Barcelona (19,12%). Els pitjors resultats els te a Sant Cugat (10,43%), Sant Quirze (12,63%), Viladecavalls (15,24%) i Vacarisses (14,78%), on tenen l’alcaldia.

El PP passa de la cinquena posició del 2006 (quarta al 2003) a ser la tercera força amb un 12,19%, 10,19% el 2006 i 11,14% el 2003. Aquests sí son els millors resultats des de que es va presentar per primer cop el 84 com Alianza Popular. Ha guanyat 11 mil vots respecte el 2006 i menys de 5 mil respecte el 2003. només està per sota de la mitjana comarcal a Terrassa, Sabadell, Sant Cugat (on és 2a. força), Castellar, Sant Quirze, Matadepera, Sentmenat, Viladecavalls i Ullastrell, totes elles localitats on o be CiU està molt per sobre de la mitja o ho està el PSC.

Pel que fa a ERC ha tornat als resultats del 99, 2.000 vots menys que aleshores i als percentatges del 92 i 95. Amb un percentatge del 5,91% està per sota de la mitjana de Barcelona i, en algunes localitats no és ni la 5a força (a Ripollet, Barberà, Badia i Polinyà C’s te millor %). C’s ha millorat els seus resultats respecte el 2006 passant del 3,55% al 4,18%, gairebé 4.000 vots més. A Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Barberà, Santa Perpètua, Badia i Polinyà podria tenir representació municipal amb els resultats en aquests municipis.

Cal valorar positivament el nivell de participació a la nostra comarca, gairebé del 60% (59,38%), al mateix nivell que el 2003 i molt per sobre del 2006 (54,1%). Una primera conclusió seria que l’abstenció, com ja es manifestava en les darreres eleccions, també afecta a la nostra coalició. Ressaltar també que els vots en blanc representen un 2,89% (2,94% a Barcelona) i Plataforma per Catalunya representa un 2,63% (2,47% a Barcelona), amb puntes importants com a Terrassa (4,09%), Santa Perpètua (5,23%), Badia (4,1%) i Polinyà (4,98%).

Dues darreres anotacions a afegir a la reflexió que hem de fer al voltant dels resultats : a la nostra comarca al voltant d’un 60% del cens impugna el sistema polític català per omissió o per confrontació, la suma de l’abstenció, vot en blanc, plataforma, C’s i PP avala aquesta afirmació. En alguns llocs aquest fet és preocupant i caldrà pensar en accions per lluitar-hi. Treballar perquè l’agenda social sigui la prioritat política i d’aquesta forma aconseguir que una part important de la població abstencionista (40%) i de la nova ciutadania pugi al carro de la democràcia pot ser una de les línies. D’altra banda les forces que han atacat frontalment el fet migratori representen a la nostra comarca un 15%, sense comptar CiU. També aquest aspecte ens ha de fer reflexionar.

foto del Vallès Occidental des de La Mola

Turmenta de dretes

Fins avui no m’he vist en cor de fer un balanç dels resultats del passat 28N. D’entrada cal felicitar al flamant guanyador. No hi ha cap excusa, CiU s’ha imposat amb total claredat i de pas ha esborrat qualsevol possibilitat d’una majoria política d’esquerres a Catalunya. Artur Mas ha aconseguit com ningú fer forat entre l’opinió pública i la ciutadania amb el seu missatge de la necessitat d’un govern fort i endreçat, que lideri la sortida del pou en que estem i que porti a un nou pacte fiscal que ha de solucionar una bona part dels nostres mals. Així doncs hem estat, la gent d’esquerres, víctimes d’una depressió com la que estem vivint aquests dies meteorològicament parlant i ens ha traspassat una turmenta de dretes que dubto que trigarà molt a escampar.

Algunes reflexions al voltant de les causes del resultat electoral fruit d’una primera anàlisi de les dades que disposem: ha guanyat aquell que ha transmès a la població la sensació positiva de que vol i pot governar el país. Davant la renúncia de Montilla i Puigcercós a reeditar un nou govern plural d’esquerres, la majoria de la gent ha apostat pel cavall guanyador. Ho dèiem durant la campanya: en aquest país només hi pot haver, de moment al menys, un govern de CiU o un d’esquerres plural. I així serà. La sensació contradictòria que ha traslladat a la ciutadania el PSC posant en valor la tasca del Govern d’Entesa i alhora renegant d’aquesta fórmula ha generat en la ciutadania desencís i inseguretat. Justament en un moment en que calen governs sòlids per sortir de la triple crisi social, econòmica i institucional.

En aquests moments hi ha molta gent que ho està passant malament i veu amb pessimisme el seu futur més immediat. La por a perdre la feina, a poder pagar la hipoteca i les despeses corrents, a la competència pels serveis bàsics amb cada cop més gent – també amb estrangers -, a la percepció d’inseguretat,... comporta que molta gent busqui refugi en aquell que suposadament ha de crear llocs de treball, el gran empresari o aquells que han de garantir la marxa de l’economia, els bancs. Clar que només llegint aquests arguments des d’ICV ja estaríem contradient-los !. Però si a la resta d’Europa està passant, nosaltres no en som aliens. A més la gent al final prefereix donar suport a l’original i no a les males còpies.

Es parlarà molt aquests dies de les conseqüències que els resultats comporten al funcionament dels propis partits “perdedors” d’aquestes eleccions. A mi em sembla molt digne que qui ha estat President en els darrers quatre anys i que, a més dirigia amb ma ferma el seu partit, assumeixi la davallada i plegui de tot. No em sembla lògic però que aquells que han actuat de cervell de les operacions, Miquel Iceta, i de nou cap de campanya mediàtic, Jaume Collboni, es quedin com si res hagués passat. Ells, suposo que amb l’inestimable ajuda de don Zaragoza, són qui han sumit el PSC en una darrera trajectòria erràtica que ha comportat una campanya final de perdigonada de fireta.

A la nostra comarca “anem a tope”

Els resultats a les darreres eleccions municipals a la nostra comarca els varem valorar de forma agredolça. La tipologia és ben diferent donada també la complexitat sòcio-econòmica del nostre territori. En general però cal dir que la nostra coalició s’ha consolidat, com ho ha anat fent en la resta d’eleccions. M’interessa però remarcar la bona feina que s’està fent des de les diverses agrupacions locals d’ICV-EUiA del Vallès Occidental. A Santa Perpètua i Cerdanyola, tot i perdre l’alcaldia, som el referent polític de les dues localitats. A Sabadell, des de l’oposició, i a Terrassa, des del govern, liderem les millors propostes per lluitar contra la crisi social, econòmica i política amb el nostre bon fer. A Sant Cugat i Rubí som referència entre les forces de l’oposició, tant per la nostra coherència com per la normalitat organitzativa. A Montcada i Reixac som la veritable alternativa de govern, a Vacarisses estem fent una fantàstica feina al govern, a Sant Quirze, Badia, Viladecavalls i Palau som la pinzellada d’esperança en la grisor política majoritària. A Castellar estem traient el caparró en la dinàmica local responent amb força a l’acció del nou govern. A Polinyà, Barberà i Sentmenat, tot i les dificultats mantenim viva la flama roig i verda. A Ripollet després de la desfeta viscuda comencem a remuntar la nostra coalició.

En els darrers temps he pogut participar en la presentació dels i les nostres caps de llista i els actes han estat un èxit de participació. La feina feta en els darrers quatre anys es nota. I la gent ens fa costat. Ara cal però que es traslladi aquest suport social a les urnes. I la primera “enquesta”, aquesta real, serà el proper 28 de Novembre. I és que en aquestes eleccions ens juguem molt també al Vallès. A banda dels aspectes més generals, sobretot els relacionats amb les sortides a la crisi econòmica i nacional, al Vallès també es juga un partit important. Ens juguem un territori més cohesionat, més net, més just. Un territori amb opcions per tothom independentment del seu origen, gènere o edat. Un territori que segueixi sent referència industrial del país. Un territori on anar a treballar o estudiar no sigui un problema. Un territori capdavanter en coneixement. I les propostes que fem els diferents partits que ens presentem a les eleccions són ben clares i les hem defensat, i fins i tot les hem promogut, des de l’àmbit local, als ajuntaments, i comarcal, amb una visió global ben diferent d’altres partits.

En aquestes eleccions al Parlament pretenem que els vallesans i vallesanes ens diguin si anem ben encaminats. Si les nostres propostes i el nostre compromís connecten amb la majoria de la gent. El 2006 ja ens van avalar, creixent 4 punts percentuals. Varem passar de ser la cinquena força electoral – el 2003 varem tenir gairebé 32 mil vots, ERC 53 mil i el PP gairebé 41 mil – a ser la quarta per davant del PP – 36,2 mil vots ICV-EUiA, 39,9 mil ERC i 34 mil el PP - . En aquestes aspirem a ser la tercera força vallesana. I no per descens de la resta sinó perquè en una comarca de gent treballadora fruïm d’un elevat suport polític. En algunes localitats serà clau aquest suport per avalar la feina feta i donar-nos ànims per lluitar per fites importants a les eleccions del 2007.

La nostra candidatura comarcal a les eleccions al Parlament també és un missatge a la ciutadania. Gent amb experiència de gestió, nous lideratges a projectar, gent amb prestigi professional, representants sindicals, de la nova ciutadania. Una proposta potent que tinc l’honor d’encapçalar i que m’agradaria representar en els propers 4 anys al Parlament. I és que amb això també fem una crida. Una crida a que la ciutadania pensi quan s’acosti a la urna quins és el seu referent territorial, les seves trajectòries, que defensen i com ho fan. Queden 10 dies per les eleccions, 10 dies intensos, a peu de carrer, als barris, als mercadets, als mitjans de comunicació, fent xerrades i microtrobades. Nosaltres no defallim, no ens resignem, no ens rendim. El futur no està escrit.

Reivindiquem amb orgull el govern d’esquerres

Són temps de propostes però també de balanços, de passar comptes. Aquesta hauria de ser una pràctica habitual en una democràcia avançada. Però sembla qei hi ha que li molesta que qui ha governat en els darrers set anys Catalunya faci repàs del que ha aconseguit fer, doni compte del que ha complert del compromís adquirit, amb la ciutadania i amb qui li ha donat suport des del Parlament. El President Montilla feia balanç del Pla de Govern fa uns dies i rebia crítiques dels partits de l’oposició pel seu caràcter electoralista. En tot cas, el màxim representant del govern d’Entesa va explicitar que s’havia complert amb més del 90% del Pla de Govern, autèntic full de ruta que ha acompanyat el Govern de Catalunya en aquests darrers 7 anys.

El que sembla estrany en tot cas és que després d’aquest formidable balanç, malgrat la ingrata situació de crisi que viu el país, no serveixi perquè qui ho ha fet possible expressi la seva voluntat en persistir en aquesta direcció. Els càlculs electoralistes d’uns i les estratègies de curta volada d’altres comprometen que en aquest país es puguin seguir fent polítiques de cohesió social, de respecte ambiental, d’equilibri territorial, d’enfortiment nacional i de la nostra democràcia.

Nosaltres som clars en aquest aspecte. No permetrem que governi la dreta si hi ha una alternativa de govern. Ho faria PSC i ERC ?, estaria be que fossin clars. I no ho permetrem perquè no resultaria un canvi pel país sinó una involució. En les properes eleccions ens juguem molt, el 28N direm com volem sortir de la crisi, si ho volem fer amb la nova economia – aquella que es basa en l’enfortiment de l’Estat de Benestar, l’educació i l’economia verda – o amb l’economia del totxo i la basada en baixos costos laborals, la vella economia. El 28N direm si volem tornar a les polítiques de transvasaments – CiU proposa en el seu programa encara el del Roine – o l’enfortiment de la nova cultura de l’aigua, promoguda pel Govern català i de referència europea. El proper 28N direm amb el nostre vot si volem seguir millorant els nostres barris – més de 100 ho han fet en els darrers 7 anys -, facilitant el dret a un habitatge digne i de qualitat – els recursos en aquest àmbit han augmentat un 50% en els darrers quatre anys – o creant més places d’escola bressol – més de 40 mil creades des del 2004, s’ha passat del 44% al 64% en places públiques -.

D’això estem parlant aquests dies. Malgrat alguns vulguin desviar l’atenció el que cal és explicar a la ciutadania el nostre programa. Siguem clars més enllà dels eslògans electorals que resumeixen les nostres campanyes. Volem que amb els diners de tothom es segueixin pagant escoles d’elit ? o les mútues privades ? o que qui més te encara pagui menys ? o que torni a morir més gent al voltant de l’àrea metropolitana només per arribar 5 minuts abans en el seu cotxe? Volem noves autovies o més transport públic ? aquests són veritablement els temes que preocupen a la gent i això és el que expliquem i explicarem aquests dies.