Turmenta de dretes

Fins avui no m’he vist en cor de fer un balanç dels resultats del passat 28N. D’entrada cal felicitar al flamant guanyador. No hi ha cap excusa, CiU s’ha imposat amb total claredat i de pas ha esborrat qualsevol possibilitat d’una majoria política d’esquerres a Catalunya. Artur Mas ha aconseguit com ningú fer forat entre l’opinió pública i la ciutadania amb el seu missatge de la necessitat d’un govern fort i endreçat, que lideri la sortida del pou en que estem i que porti a un nou pacte fiscal que ha de solucionar una bona part dels nostres mals. Així doncs hem estat, la gent d’esquerres, víctimes d’una depressió com la que estem vivint aquests dies meteorològicament parlant i ens ha traspassat una turmenta de dretes que dubto que trigarà molt a escampar.

Algunes reflexions al voltant de les causes del resultat electoral fruit d’una primera anàlisi de les dades que disposem: ha guanyat aquell que ha transmès a la població la sensació positiva de que vol i pot governar el país. Davant la renúncia de Montilla i Puigcercós a reeditar un nou govern plural d’esquerres, la majoria de la gent ha apostat pel cavall guanyador. Ho dèiem durant la campanya: en aquest país només hi pot haver, de moment al menys, un govern de CiU o un d’esquerres plural. I així serà. La sensació contradictòria que ha traslladat a la ciutadania el PSC posant en valor la tasca del Govern d’Entesa i alhora renegant d’aquesta fórmula ha generat en la ciutadania desencís i inseguretat. Justament en un moment en que calen governs sòlids per sortir de la triple crisi social, econòmica i institucional.

En aquests moments hi ha molta gent que ho està passant malament i veu amb pessimisme el seu futur més immediat. La por a perdre la feina, a poder pagar la hipoteca i les despeses corrents, a la competència pels serveis bàsics amb cada cop més gent – també amb estrangers -, a la percepció d’inseguretat,... comporta que molta gent busqui refugi en aquell que suposadament ha de crear llocs de treball, el gran empresari o aquells que han de garantir la marxa de l’economia, els bancs. Clar que només llegint aquests arguments des d’ICV ja estaríem contradient-los !. Però si a la resta d’Europa està passant, nosaltres no en som aliens. A més la gent al final prefereix donar suport a l’original i no a les males còpies.

Es parlarà molt aquests dies de les conseqüències que els resultats comporten al funcionament dels propis partits “perdedors” d’aquestes eleccions. A mi em sembla molt digne que qui ha estat President en els darrers quatre anys i que, a més dirigia amb ma ferma el seu partit, assumeixi la davallada i plegui de tot. No em sembla lògic però que aquells que han actuat de cervell de les operacions, Miquel Iceta, i de nou cap de campanya mediàtic, Jaume Collboni, es quedin com si res hagués passat. Ells, suposo que amb l’inestimable ajuda de don Zaragoza, són qui han sumit el PSC en una darrera trajectòria erràtica que ha comportat una campanya final de perdigonada de fireta.