El
passat 11 d'abril escrivia sobre la situació de la gestió de
l'aigua a l'àmbit metropolità, aquí
teniu l'enllaç. Avui pertoca fer un enfoc més santcugatenc de
la situació i ho lligo amb la presentació d'un informe,
que espero porti cua, de la Plataforma “Aigua és Vida” que han
lliurat avui al Síndic de Greuges perquè defensi els drets
col·lectius de la ciutadania davant els drets d'unes empreses que
sembla que tenen més poder del que se'ls suposaria en alguns
partits, en aquest cas sobre CiU i el PSC.
Durant
molts anys la nostra ciutat ha viscut d'esquenes a la realitat
metropolitana. Semblava que li feia angúnia barrejar-se amb el que
en deien “la grisor de l'altra banda de Collserola” però ves per
on que quan estrenyen les sabates entrem a totes a l'Àrea
Metropolitana i la Llei del 2010 ho corrobora. Així ha estat com ens
ha ajudat a sortir-nos-en en casos com els residus i ara en l'estudi
de la solució de les zones verdes o recentment en el tema de
l'aigua.
 |
| foto cugat.cat |
En
el cas de l'aigua, la competència és municipal, i a Sant Cugat la
tenim adjudicada des del 1974 a SOREA, que en aquella època,
predemocràtica o directament franquista, es deia SAUR. Aquesta
concessió és de 45 anys i finalitza l'any 2019. Però ves per on
que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que tenim cedida la
competència del subministrament de l'aigua potable fins les aixetes
de les cases i que te la competència en l'aprovació de les tarifes,
la coalició sòciovergent ha resolt que a partir d'aquest any es
constituís una empresa mixta pública – privada en la que la part
privada representa un 85% i que a més ha obtingut aquest percentatge
sense cap tipus de concurs. Aquest monopoli metropolità
protagonitzat per AGBAR ens afecta perquè quan acabi la concessió a
SOREA, del mateix grup d'empreses, segons el conveni de constitució
d'aquesta empresa mixta, la gestió de l'aigua a Sant Cugat passarà
directament a gestionar-se des d'aquella empresa sense fer-se cap
concurs, sense cap tipus de concurrència.
En
el darrer any a la nostra ciutat el rebut de l'aigua s'ha pujat un
30% lineal, sense caràcter progressiu, sense tenir en compte el
caràcter social o ambiental de la tarifa. A més a Sant Cugat la
tarifa industrial de subministrament és de les més cares i no
permet un consum responsable d'aquest recurs escàs (amb un sol tram)
i, en canvi, la tarifa d'us públic municipal és de les més
barates, donant d'aquesta forma poc exemple davant la ciutadania.
Sense cap mena de dubte tenim molt camí per recórrer i és per
aquest motiu que en el darrer consell metropolità i a proposta delGrup d'ICV-EUiA, es va aprovar la constitució d'un grup de treballper aprovar uns criteris socials i ambientals per les noves tarifesdel 2014. No se si ens posarem d'acord però la nostra proposta es
basarà en que l'aigua és un dret bàsic i, per tant, hi ha un mínim
vital al que tothom ha de tenir accés i, al mateix temps, és un
recurs finit pel que el seu consum sumptuós ha d'estar penalitzat,
de manera que quan més trams de consum millor, en tots els tipus de
tarifa. Tenim exemples, Terrassa n'és un de recent.
Quan
un dret bàsic, com en aquest cas l'aigua, és objectiu de lluita
entre grans empreses alguna cosa estranya i greu està passant. Si
hem dit que l'aigua és un recurs finit no pot ser que amb el consum
de l'aigua es pugui fer negoci, perquè o es fa consumint més aigua
o es fa pujant molt més les tarifes. En el cas del nostre municipi i
atenent als pactes signats amb la constitució de la nova societat
d'economia mixta que comporten un préstec a pagar per part de
l'administració metropolitana a un interès del 7,25%, un 3,5% de la
facturació en concepte de “know-how”, etc estem parlant d'un
cost per la ciutadania afegit que es situarà per sobre dels
100€ més a l'any per família en el rebut de l'aigua (us recomano la lectura de l'informe annex de la Plataforma Aigua és Vida amb tots els arguments econòmics).
Tot
plegat ens porta a pensar que si altres municipis, grans i petits,
com París, Berlín o Arenys de Munt, han municipalitzat la gestió o
d'altres la conserven des de sempre en aquest format, com El Prat,
Mataró, Reus,...és hora d'explicar a la ciutadania que amb aquest
dret no s'hi juga i potser és hora també d'unir forces i ensenyar a
qui governa aquí i allà que a la nostra ciutat l'aigua la volem
administrar des de la gestió pública. Que si és per això no ens
interessa mancomunar serveis o pertànyer a l'Àrea Metropolitana, que d'altra banda és
un instrument estratègic que no és compromet políticament amb
aquesta funció que sí que és imprescindible.
Aquest article - ara actualitzat - va ser publicat el passat dijous 13/6 a cugat.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada