Nova etapa a ICV Sant Cugat

Tots els partits viuen etapes. El meu està a punt de tancar-ne una ben aviat. Una etapa que ha estat des del meu punt de vista molt important per la nostra organització. Una etapa que honora la feina feta pels nostres antecessors en la representació institucional i que reforça l’esquelet d’aquest vaixell roig, verd i violeta que navega a tota màquina pels mars de la política santcugatenca.

Ara fa uns 15 anys que milito de forma activa a ICV de Sant Cugat. Guardo un record sentit per aquell que m’hi va acostar, en Jose Fernando Mota, avui dedicat a la defensa de causes justes, com sempre, des de plataformes sòciopolítiques diferents que no contràries a la que jo mateix represento. Vaig viure la trencadissa recurrent i lamentable que varem patir el 97 amb IU i que va provocar que a les eleccions del 99 l’esquerra verda santcugatenca presentés dues candidatures, cosa que dificultà – no dic que fos la causa – que CiU es consolidés en el govern de la nostra ciutat.

Després d’aquelles eleccions ICV em va fer confiança perquè liderés un nou impuls de la nostra organització, presidint el partit. Van ser anys d’aprenentatge, facilitat per l’experiència i bon fer tant de qui tenien responsabilitat en la direcció local com de qui ens representava en el ple de l’ajuntament.

Les eleccions del 2003 eren un repte important per l’esquerra a la nostra ciutat. Estàvem a un pas de trencar la majoria de dretes construïda per l’alcalde Recoder i el PP i, per tant, representava una oportunitat històrica per canviar el futur. I ICV s’hi va deixar la pell. Era tanta la meva il·lusió per aquest repte que vaig poder transmetre-la a la resta de companys i companyes, i van respondre a la meva crida a la mobilització. Una campanya històrica en la que mitjançant un procés pioner escollírem la nostra llista de forma oberta, en que varem fer un exercici com sempre honest de construcció de propostes programàtiques i que va facilitar que connectéssim amb molta gent nova que es va interessar per la nostra proposta política. Molts d’ells encara avui ens fan costat. Va ser la primera campanya a la nostra ciutat en que els mitjans de comunicació van jugar un paper important, tant que el darrer dia de campanya una noticia a La Vanguardia sembla que va poder influir en el resultat final.... Els meus millors records són l’acompanyament que em van fer en l’acte final l’Antoni Gutiérrez Diaz, “Guti” i el líder dels verds europeus Arnold Cassola, i veure la Plaça Barcelona plena de gom a gom al voltant d’una paella popular fruit del treball compromès de tanta gent de la nostra organització.

En una ciutat en continu creixement i amb canvis substancials des del punt de vista social aconseguir els millors resultats de la nostra història – amb més d’un 12% dels vots, només al 79 el PSUC havia tret millor percentatge amb un 19% - era el premi a la nostra feina i energia. No va ser però suficient per sumar una majoria de canvi a la ciutat i no va ser pas per nosaltres !.

Aquest primer mandat com a portaveu de la coalició va ser fantàstic. Un cúmul d’aprenentatges sobre urbanisme, hisenda, funcionament de les institucions, sobre els nostres barris i carrers, entitats, associacions,... un luxe i un orgull per un que viu a la nostra ciutat. I tot això acompanyat dels millors companys possibles : l’Assun Reyes i el Xavier Laborda, que amb la seva entrega, intel·ligència i saber fer van fer bo aquest inexpert portaveu.

Sóc dels que quan faig una cosa m’implico fins el final. I un any després de les eleccions la meva organització em va proposar deixar la meva feina a l’empresa privada – una bona feina per cert – per dedicar-me exclusivament a la política, primer aprenent al govern d’esquerres de Palau-solità i Plegamans i, després, a l’equip polític de la nostra coalició a la Diputació de Barcelona. Compartint aquestes responsabilitats amb les de direcció territorial a la meva comarca.

I arribem al 2007. No semblava que fos possible trencar la majoria construïda per l’alcalde Recoder però havíem treballat de valent per fer-ho en aquests quatre anys i això ens va portar a repetir la fórmula del 2003 per escollir la llista i treballar la nostra proposta programàtica. Una vegada més la nostra organització local va estar a l’alçada i més gent – més de 50 persones van signar el nostre manifest electoral, persones de relleu a la nostra ciutat – va pensar que podíem ajudar a construir una majoria alternativa. Ho havíem aconseguit ja 4 anys abans a l’EMD i, per tant, la il·lusió seguia sent la màxima per part nostra. Ho varem dir llavors i ho dic ara : aquesta il·lusió no es va projectar a la resta de la ciutadania i CiU ens va escombrar. Tampoc va ser per nosaltres, malauradament ERC i PSC van treure uns mal resultats per motius ben diferents.

A la nostra organització els caps de llista acostumen a presentar-se dues vegades. Jo no trencaré aquesta bona tradició, així ho vaig expressar a la meva organització fa dues setmanes. ICV comença ara un nou procés, un procés en el que tothom que se sent proper a l’esquerra verda local pot participar en la decisió d’escollir el o la nostra millor cap de llista. De ben segur que no ens equivocarem, hi ha massa saviesa a ICV com per no prendre la millor decisió per representar els nostres valors i polítiques a la nostra ciutat. De ben segur qui reculli el meu testimoni sabrà estar a l’alçada del que demanem als nostres candidats: passió i honestedat en l’exercici de l’actuació pública. Qui segueixi aquesta trajectòria te dos reptes fonamentals : mantenir la flama viva d’ICV a Sant Cugat i il.lusionar a la gent que pensa que una altra manera de governar la ciutat és possible.

Jo seguiré treballant per ICV i per Sant Cugat, perquè m’estimo el projecte i la ciutat. i ho seguiré fent amb la mateixa il.lusió amb la que vaig entrar al local del Carrer Santiago Rusiñol ara fa més de 15 anys.

foto del Diari de Sant Cugat