Sobiranistes emocionals

Ben be n’hi ha per engegar-ho tot a pastar fang. Després de dedicar tantes energies, intel•ligència i esforç a trobar un encaix amb Espanya en el que tothom s’hi trobés còmode. Després d’arribar a un pacte polític que potser no va acontentar a tothom però que responia als anhels de majors quotes d’autogovern pel nostre poble com mai hem conegut. Després que molta gent pensés que la reforma de l’Estatut no anava amb ells – així va anar la participació al referèndum – i que només era cosa dels polítics... ara un Tribunal que és part de l’estructura de l’Estat però que és més il•legítim que mai, es permet, a compte de la seva pròpia supervivència dir que allò que va aprovar no només el Parlament de Catalunya sinó també allà on rau la sobirania del poble espanyol i, el que és més important, el poble de Catalunya en referèndum, no hi cap, tal i com es planteja, en el marc de la Constitució Espanyola.

És evident que tot plegat ens porta a molts a pensar que “si no ens volen potser que ens ho replantegem”. Però, és clar, això és el més fàcil de dir però no de fer. Quan escric aquest article no ho faig com qualsevol ciutadà, sinó com a representant electe i dirigent polític. S’ha de fer diferències entre una cosa i l’altra ? és clar que sí. Ja dic d’entrada que com a ciutadà em sento el que es diu “sobiranista”, però aquest és un sentiment, una emoció que em ve pel rebuig a la nostra proposta d’acord amb l’altre. Algú podria dir que qui ens diu que no és un tribunal, i és veritat, però és que aquest tribunal és qui garanteix que totes les lleis espanyoles estiguin dins del instrument del que ens – tot i que jo soc molt jove per haver-la votat – varem dotar per començar el camí de la democràcia. El que és més greu però és que aquest tribunal és la representació de l’essència d’aquells que l’han triat : uns partits majoritaris espanyols absolutament centralistes i una justícia, que aquesta si que no ha fet encara la transició...

I per què la diferència entre el que pot dir la ciutadania en general i aquells que tenim responsabilitats polítiques ? doncs perquè malgrat en alguns moments puguem confluir – que seria el més desitjable – aquells que tenim el dipòsit de la responsabilitat de ser els representants del poble i els que ens l’han donada, hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies i fugir dels debats estèrils i les proclames que, tot i ser engrescadores, no ens porten enlloc. Algú ha dit que no pensa acatar la sentència... per injusta, flac favor fa a la democràcia qui diu això. Una cosa és que no t’agradi la sentència – i ens passa sovint – i una altra de ben diferent és que no l’acatem. Davant un fet tan transcendental com és la intromissió d’aquest tribunal en l’autogovern de Catalunya i la voluntat del poble sobirà, no ens podem permetre el luxe de que se’ns escalfi la boca i aprofitar aquest fet per tàctiques de curta volada i massa electoralistes.

Cal que aquells qui tenim responsabilitats institucionals diguem les coses pel seu nom i a partir d’aquí, amb la màxima unitat dels partits que ens reclamem catalanistes, dibuixem un camí que no sigui excloent. La gent d’ICV representem un espai molt divers en l’eix nacional però ens uneix la voluntat de ser un sol poble, una nació que convisqui de forma fraternal amb la resta de pobles d’Espanya. Es pot ridiculitzar – de fet s’està fent – que no hi ha federalistes a l’altra banda de l’Ebre, però és potser més fàcil plantejar-nos el camí cap a la independència ?. És realment això el que vol la major part del poble de Catalunya ?. És que trobem qui ens dona suport en altres àmbits del nostre discurs polític ? coincidim amb molta gent en la nostra visió sobre el model econòmic del país, o en la convivència de distintes nacionalitats en la nostra societat?, o en el model territorial ?.

En aquests moments més que mai cal tenir el cap fred, com deia Lenin, i seguir fent de la força de la paraula i la raó la nostra arma contra aquells que no volen que al nostre país la gent pugui viure més feliç. Començant pel PP, que és el màxim responsable avui que aquest instrument que és l’Estatut sigui escapçat i, per tant, disminuït el poder del poble de Catalunya per viure millor. Seguint per aquell que volia donar suport al que sortís del Parlament de Catalunya i que avui pensa que ja pot passar plana i que s’ha tret un pes de sobre.

No, nosaltres no defallim. Plantarem cara mentre tinguem espai on ser escoltats. Allò que varem pactar políticament s’ha de recompondre amb els instruments que ens dona la política i en aquest àmbit tothom te alguna cosa a dir. El poble també, perquè haurà de dir primer qui representa millor les seves ànsies de millor autogovern i, també – i un referèndum seria la millor via – si accepta que allò que va aprovar fa quatre pot rebre amputacions de 10 magistrats que estan jugant al joc de la cadira.