Aquest dissabte,com ja va passar a les
darreres eleccions al Parlament,la gent de la nostra coalició es va mobilitzar
per donar escalf a tothom que va a les nostres candidatures a les eleccions del
20N. ICV-EUiA va demostrar que és una gran organització que ve de molt lluny i
que va molt més lluny encara. Moltes intervencions i l’actuació de
la Big Mama,la Montse,que ens va delectar amb 3 peces que reivindiquen els
drets social i humans,entre d’elles una d’aquelles que es cantaven als 60 per
reivindicar el dret de vot de la població afroamericana als USA.
Però d’aquest acte vull destacar,creieu-me
que no és fàcil,quatre intervencions. Per la seva implicació,com en el cas del
Carlos Jiménez Villarejo,en Jordi Coca dona suport a ICV-EUiA anant el penúltim
de la llista per Barcelona. En Jordi ha estat un dels que de forma valenta han
dimitit del Consell Nacional de Cultura i de les Arts,per dignitat. En la seva
intervenció va citar en Palau i Fabre,“qualsevol aventura lírica autèntica és
una aventura vital i aquesta conciliació de les utopies i la dignitat personal,l’ètica
personal,és la clau d’ICV”. Va parlar de la situació actual,de la crisi,com un “autocop del sistema neolliberal que vol retallar
els nostres drets i llibertats,no hi ha crisi,hi ha un robatori immens de com a
mínim 12 bilions d’€ que si els transforméssim en segons només un d’ells significaria
500 segles...aquesta és la dimensió de la tragèdia,ens han robat les lluites de
les classes mitjanes i treballadores”.
Les altres tres intervencions són les de tres
persones valentes,com ho són en aquestes eleccions la nostra gent de
Lleida,Girona i Tarragona,que no s’arronsen davant una llei electoral que tant
difícil fa que hi hagi a Madrid una representació de l’esquerra verda nacional
d’aquestes tres circumscripcions. La veritat és que si no ho aconseguim el Congrés
s’ho perdrà perquè en les seves intervencions van demostrar que també fora de
Barcelona hi ha vida a ICV. L’Alba Benedicto,candidata de la de
Tarragona,ebrenca i jove,va recordar la lluita encara viva de la defensa de l’Ebre
i la convivència de “lo riu” al seu pas per Tortosa amb el monument més
franquista,se li va escapar per culpa del subconscient tant conscient, i més
gran que encara avui marca el paisatge ebrenc, “no us sembla una bona data el
20N per fer-lo desaparèixer?”. L’Alba va refermar també el nostre compromís per
tancar les nuclears,allò del que ara se’n recorda en Rubalcaba,que són la font
d’energia més perillosa i menys democràtica,recordant que va ser ubicada al sud
de Catalunya en ple franquisme. L’Alba representa una terra que encara avui
lluita per la seva emancipació.
En Marc Vidal,candidat per Girona,haig de
confessar que em va sorprendre. El conec per la nostra convivència al
Govern,ell era el director dels serveis territorials d’Interior,Relacions
Institucionals i Participació en aquella terra,però mai l’havia sentit parlar en
públic i la veritat és que va descobrir-nos una bona potencialitat. Com a bon
professor d’institut va anar al gra: “cada dia 10 persones perden la feina a Girona
i 8 famílies perden la casa mentre grans empreses dirigides per prohoms hauran
defraudat 43 milions d’€,la gran banca haurà guanyat 35 milions d’€ a
Espanya,les corporacions elèctriques,gràcies a les nuclears, 11 milions i les
grans fortunes hauran evadit 115 milions d’€”. Un il·luminat,deia ell,que parla
de persones mentre la resta de caps de llista parlen d’aeroports,carreteres,...que
reivindica la política com a solució als problemes de la majoria. Transcric literalment
de la seva intervenció: “Jo m’estimo aquesta terra i no m’embolico amb la
senyera cada matí,perquè és l’herència dels meus pares i el bressol dels meus
fills,jo m’estimo aquesta terra pels colors i les olors dels seu paisatge,però
sobretot per la seva gent,per la que m’ha ensenyat a estimar,la que m’ha
ensenyat a aprendre,per la que vinguda de tot el món m’ha ensenyat a
compartir,a conviure i a comprendre,per tota aquella gent que hem aconseguit
junts aquesta democràcia,una sanitat universal,una educació pública de qualitat,unes
pensions i uns salaris dignes,i no permetré que uns miserables,àvids de
riquesa,defraudadors sense escrúpols,tirin per la finestra tot això que tanta
gent durant tants anys ha anat aconseguint”.
Des de Ponent,com és habitual,va venir la
part més lírica. En Josep Maria Carles,de la Seu,ens va explicar el conte de la
nena de Rajoy,que s’ha fet gran i es diu “Esperancita Recortes Cospedal”,de la “Carmeta
LiberalRubalcaba” i de la “Marta Duran Queretallo” front la nostra “Joana
Nocallo Coscubiela”. Podeu seguir aquestes i les altres intervencions en aquest
enllaç.
