3 paràgrafs pel “ja n’hi ha prou!”

Al llarg d’aquestes darreres dues setmanes hem assistit al linxament polític i mediàtic de la conselleria d’Interior. Un cop més diferents mitjans, entre els que es compten els públics i, principalment, en Cuní & Cía., no han dubtat en utilitzar una crisi en un cos professional, en aquest cas el dels bombers de la Generalitat, per atacar sense miraments aquell que els dirigeix políticament, el conseller Joan Saura. No fa res que la causa d’aquesta crisi sigui la mort de cinc homes que patiren les conseqüències d’un foc dramàtic i d’una situació meteorològica excepcional.

Amb el terra encara fumejant el conseller donava explicacions al Parlament del que havia passat. Segurament s’ho havia pogut estalviar perquè era difícil en aquells moments tenir tots els elements per fer una valoració complerta – l’informe dels bombers va trigar més d’un mes a fer-se fer per la seva dificultat – però van pesar més les ganes de donar transparència a l’assumpte i de donar compte a la ciutadania representada al Parlament. Mai s’havia fet i això per si mateix ja és un element a posar en valor. Com és també el fet que el mateix dia que s’aixecava el secret sumarial el conseller demanés tornar a comparèixer al Parlament, un cop explicat l’informe als familiars de les víctimes i als propis professionals representats pels seus sindicats.

Què ha passat des d’aleshores ? doncs que, tal i com deia el president del nostre Grup Parlamentari, s’ha elevat a veritat incontestable els arguments d’una de les parts, legítima però absolutament parcial i s’ha sumat a això la gana partidista, legítima també, de trencar el tripartit des de les forces de l’oposició parlamentària. Des d’abans fins i tot de ser anomenat conseller ja es demanava la dimissió de Joan Saura, argumentant que una força com la nostra no es podia fer càrrec de segons quines responsabilitats. Avui però podem dir amb orgull que hi haurà un abans i un després de la gestió que ha fet ICV al capdavant d’aquesta conselleria. Una gestió que de ben segur necessitaria de més temps per assentar-se, els canvis són sempre difícils i més en una conselleria que està normalment mirada amb lupa.

Aquests dies hem assistit a dos fets que també condicionaran el futur del país. Per un costat el procés d’ubicació del cementiri nuclear i per l’altre el rebuig per part d’un dels socis de govern a la convivència amb ICV. Sobre el cementiri nuclear dos actituds diferents : la dels que tot i estar d’acord amb el desenvolupament de l’energia nuclear no volen assumir un de les seves fatals conseqüències, la gestió dels seus residus, amb un posicionament tant poc honest i insolidari i, d’altra banda, la dels que no estant d’acord amb aquesta energia volem parlar abans de decidir on van els residus fins quan els seguirem produint, amb l’objectiu del desmantellament de les centrals nuclears i l’aposta clara per una alternativa energètica més sostenible i segura.

Sobre el segon fet : ERC ha declarat en veu del seu màxim representant que no vol repetir un futur govern d’esquerres amb ICV. Com es pot defensar un govern d’esquerres sense la nostra contribució ?, quin problema hi ha en que aquest govern de coalició no pensi el mateix en determinats temes ?, potser els fa por que la seva carta de presentació davant determinats sectors estigui condicionada per la nostra participació ?, realment és el seu problema, però també ho serà pels que pensem que cal seguir treballant per la reedició d’un govern tripartit. El problema em fa la sensació que és d’imatge. Hi ha qui defensa governs amb sigles d’esquerres – tot i que no tanquen la porta a governs amb la dreta per superar la crisi ! – i hi ha qui defensem governs que facin polítiques d’esquerra. Aquí és on realment fa mal, no Sr. Puigcercós ?.