Cap de setmana mogudet… però familiar

Deu ni do quin cap de setmana.. vaig començar dissabte amb la “tertúlia obrera”,una experiència fantàstica. Cada mes ens reunim un grup d’amics i amigues a casa d’un/a per “tertuliar”. Fa 17 anys que ens reunim i ho fem recordant l’esperit dialogant i compromès de la Roser Riu que se’n va anar fa 18 anys. Pensava en ella dimecres passat quan anava cap a l’Ateneu de Cerdanyola a la reunió de debat dels documents de la convenció de gènere d’ICV. Allà en aquest espai és on d’una manera tonta la Roser va perdre la vida, la molta vida que tenia i que ens trametia.

Ahir, i aprofitant que la Mini tenia una festa d’aniversari, vàrem anar al cinema. La pel•lícula : “Vicky, Cristina, Barcelona”... un disgust, decebedora, un reportatge de la Barcelona freda, la ciutat de la minoria, aquella Barcelona que malauradament alguns volen vendre al mon. I ho dic amb tot el respecte al Woody, el Bardem, la Penélope i la resta d’actors i actrius. Sembla que han fet aquesta pel•lícula per cobrir l’expedient... una llàstima. No se si en Paul Newman hagués participat en una proposta així.

He canviat la música, be, el que he canviat és l’ordre. La primera cançó és de Chambao, del disc “Con otro aire” i la peça és “Papeles Mojados”, un reconeixement a totes aquelles persones que només per poder gaudir d’una millor vida perden la seva volen arribar a un mon millor. Un disc molt recomanat.