La primera entrevista de la darrera etapa va ser al President de La Unió

Pocs dies després de l'entrevista es presentava l'acord amb l'Ajuntament. A la foto d'esquerra a dreta: Xavier Escura, Mercè Conesa i David Pujol. Font: Localpress.

De fet, això responia d'alguna forma al que en Xavier Bosch ressaltava a la presentació que fèiem a Can Ninot. En el frontispici del mitjà hi havia allò més important de la ciutat, la cultura, l'economia, l'ensenyament, les entitats,etc. I què millor que començar per una entitats centenària com La Unió que, a més, passava per un moment crític. Després de l'entrevista vàrem desvetllar altres informacions que altres, pels motius que fossin no es van atrevir a fer-ho. En tot cas, avui podem dir que La Unió té molt camí fet per ser una entitat sostenible en el s.XXI, sense adormir-se però. Encara que en el passat hi ha hagut llums i ombres en les que no estic massa segur que tothom hagi fet els deures com calia. Recuperem l'entrevista pel seu interès.

Parlem amb el David Pujol, president de la comissió gestora (avui ja no) de la Unió Santcugatenca

David Pujol: “Si tinc la professió que tinc és pel meu pare i per la Unió, pel meu pare no vaig poder fer res, potser que faci alguna cosa per la Unió, no?"

Fa un sol espaterrant i un fred que pela i faig camí cap als jesuïtes, avui tapats pel “transatlàntic” d'ESADECREAPOLIS. Allà hi té el seu espai d'operacions el protagonista d'aquesta primera història en aquesta aventura editorial. Ens citem a les onze del matí al “coworking”, que és com s'anomena avui a un espai diàfan on hi treballen diferents persones amb negocis diversos ocupant taules, cadires i ordinadors amb dret de sales de reunions i serveis pagant un lloguer mensual.

Amb el David Pujol ens coneixem des de fa molts anys, de fet jo li aguantava l'escala mentre ell canviava o enfocava els llums a La Unió fa d'això més de 20 anys. Es pot dir que el David es va fer gran a la sala de l'antic teatre d'aquesta centenària entitat de la nostra ciutat... “abans de la fundació de Fila Zero, ara fa 25 anys, jo ja acompanyava als meus pares, la meva mare feia de regidora, el meu pare de tramoia a les sarsueles que es feien aleshores, tres o quatre a l'any...”, de fet, afegeixo jo, la que es va fer la setmana passada al TA! ha estat un esdeveniment anual. D'estones d'oci “intempestiu” sobre l'escenari de La Unió, compaginant-lo amb els estudis, arriba l'oportunitat primer de col·laborar professionalment amb l'àrea de Cultura de l'ajuntament i el 1993, amb la inauguració del Teatre Auditori és cridat pel gerent de l'aleshores, en Tom Seix “que em preguntà què sabia fer i li vaig dir amb tot el desvergonyiment de l'edat: doncs amb una mà faig anar el canó i amb l'altra la taula de llums... imagineu-vos això situat al nou equipament!!”. Aquell inici del Teatre Auditori va emportar-se el Grup “Quin Pal” com a equip tècnic de la nova instal·lació municipal, entre d'altres persones de la ciutat, persones que fins avui han anat fent les seves respectives carreres professionals. Una d'elles és el propi David.

“De l'abril del 93 fins el 2004 són 11 anys molt intensos i divertits però necessito nous reptes. Em vaig fer una pregunta: fins a la jubilació queden molts anys! Necessito nous reptes. Em va sorgir una oportunitat al Fòrum de les Cultures per ser el responsable de la il·luminació del centre de convencions on es feien els diàlegs, quan es va acabar però li vam dir el fòrum de les tortures”... per altres també ho va ser, no? li interrompo jo... “per mi va ser un trampolí, un pretext, vaig aprendre molt perquè el Teatre Auditori treballava en família, de forma professional, però allà coordinava a més de 30 persones”. D'aquesta empresa, GL EVENTS, que té una concessió per 30 anys i que segueix promovent activitats en aquestes instal·lacions, va marxar tot i tenir un contracte indefinit, perquè no li omplia la perspectiva de feina consistent en congressos i fires. Es va retrobar amb un vell conegut, en Tom Seix, a Otto Projectes, una consultoria escènica, amb el que va realitzar 25 projectes d'equipaments culturals entre el 2005 i el 2011, els anys de les grans obres de les administracions públiques. Es va haver de reciclar molt a nivell laboral fins que amb la dificultat associada amb la manca de projectes culturals nous va decidir emprendre una aventura professional pel seu compte fins avui. “Aquesta empresa, Gobelin projectes, és un resum de la meva experiència professional. Faig disseny d'il·luminació, bolos, il·luminació arquitectural i eficiència energètica, consultoria escènica,...”

I amb tot això encara et queden ganes de ficar-te al capdavant de l'entitat amb un grup de gent, amb el que això vol de dir d'hores de dedicació, mals de cap, sense estar implicat en cap de les seves seccions de forma activa?, “si tinc la professió que tinc és pel meu pare i per la Unió, pel meu pare no vaig poder fer res, potser que faci alguna cosa per la Unió, no?”. Li comento que en el que portem d'anys deu ni do el que ha fet per aquesta entitat i ho repassem: a banda del que havia fet abans, del 2000 al 2002 va ser secretari de la junta d'en Joan Mata “sense la implicació suficient per motius laborals”, em comenta. “El que va passar fa tres anys és que la pilota s'havia fet molt grossa, hi havia una ordre de subhasta, va sortir en aquell moment que l'ajuntament salvaria la Unió, van haver propostes molt variades... però el cas va ser que el president Marín va posar una part del que es devia i la resta ho va posar un prestamista...el novembre del 2010 l'assemblea de l'entitat va autoritzar el president a dipositar 185 mil € però al darrer moment no ho podia pagar i en va pagar 125 mil mitjançant una hipoteca que venç el 2015, més 12 mil € en despeses notarials. La resta és el que va pagar Olivallès, S.L., una societat terrassenca, que segons l'advocat de l'entitat va deixar els diners al Sr. Marín en nom de La Unió amb un document signat en el que aquest darrer afirma que la seva signatura està falsificada, en total eren 44 mil € amb un 25% d'interès anual que s'han convertit en 66 mil € més 20 mil € més per costes judicials, jo no sé que va passar realment perquè no hi era, el que sé és que ara s'ha d'arreglar i que l'assemblea va decidir pagar el deute”.

Em resulta increïble entendre aquesta operació de préstec amb un interès tant alt però afegeix que “a banda de saber què va passar amb les signatures cal també tenir en compte que en aquells moments tot feia pensar que s'arribaria de forma ràpida a un acord amb l'ajuntament i, per tant, que no es pagaria durant massa mesos aquests interessos del 2% mensual, la realitat és que fins ara no s'ha pogut solucionar...”. Els maldecaps però no s'aturen aquí per l'equip encapçalat pel David perquè el deute de La Unió no és només amb l'anterior president sinó que ve de lluny, del 99, quan el president Puig va rescindir el contracte amb l'antic llogater del bar a petició dels socis de l'entitat, assumint unes condicions molt lesives, avui d'aquest deute encara queden més de 300 mil € per pagar que en bona part tenen a veure amb una mala praxis de la Caixa de Terrassa, “som víctimes també, com moltes famílies ho són en aquests darrers mesos, de les males pràctiques dels bancs i caixes, són els que han acabat d'enfonsar La Unió”.

A tot això, com queda la situació hores d'ara sabent com sabem que la negociació amb l'ajuntament està en vies de solució (en les darreres hores l'assemblea de l'entitat ha aprovat només amb un vot en blanc l'acord d'intencions que ha de ratificar el ple de la corporació municipal)? “doncs després que el juny del 2011 l'ajuntament fes una taxació de la sala teatre per valor de 482 mil € i oferís comprar-la, que l'assemblea es negués a l'acord, que pel camí es variés la subvenció de la Diputació  per l'arranjament de la taulada del teatre i es fes servir per arranjar la instal·lació elèctrica quan estava aparaulada per l'industrial que feia 3 anys que l'estava esperant i que, hores d'ara ja ha plegat,...jo vaig entrar a la junta el 2011 en un moment amb molts dubtes sense resposta, es va crear una comissió de negociació i fins aquest dilluns – per dilluns 26 – que ens varen presentar una declaració d'intencions que representava el primer document per escrit perquè sigui aprovat per l'assemblea extraordinària de la nostra entitat”... i què en penseu de la proposta?, “que a aquestes alçades, amb una ordre d'embargament a sobre, amb els deutes que tenim i l'estat en el que està la Unió, no podem fer res més que intentar arribar a un bon acord amb l'ajuntament, perquè a més l'anterior president pressiona pel seu deute i pel deute del prestamista, encara que el fet de no ser a la junta ens ha facilitat la negociació amb l'ajuntament. Ara cal que l'acord final per la constitució del nou consorci públic – privat sigui beneficiós per les dues parts, que les seccions de l'entitat puguin seguir desenvolupant les seves activitats amb qualitat i que ens mentalitzem que a casa nostra hi tindran cabuda entitats que fan activitats diferents de les que ja s'hi fan ara, hi ha possibilitats, en un espai tant gran com el nostre, d'optimitzar els recursos si ho fem bé i estic segur que ho farem, sempre i quan l'ajuntament prengui aquesta nova relació amb el respecte que mereix una institució centenària com ho és la nostra, construïda pel poble i que ara, després d'aquests fets tornarà a ser rellançada pel poble”.

Gràcies David per les hores que dediqueu a la cultura i a la nostra ciutat i per la claredat en la teva exposició.