#ixqno?

La rellevància que estan agafant en els darrers temps les xarxes socials fa que deixem de banda la reflexió més profunda i els plantejaments més elaborats. Jo també m’he apuntat al carro del missatge de 140 caràcters,com si d’un titular de premsa es tractés i a retwittejar idees i textos que em semblen interessants compartir. Però davant la força d’altres idees cal que des d’Iniciativa donem la batalla de les idees i,aquestes,no es poden resumir sempre en 140 caràcters.

He decidit que per la campanya de les eleccions generals faré servir el hashtag “#ixqno?” perquè vull combatre el desànim de la gent del carrer i,fins i tot,el complexe de partit petit que massa vegades tenim des de la nostra organització. Sí ja ho se que peco d’optimista massa vegades i després passa el que passa però aquesta vegada penso que hem de picar alt. Si al final el resultat no és el que desitgem al menys ho haurem intentat. No sóm gent que es resigni fàcilment la gent d’ICV i aquest cop posem tota la carn a la graella.

Per un costat comptem amb un candidat a Barcelona que penso que és el millor que podíem tenir. El Coscu representa la lluita històrica pels drets socials i laborals per la seva trajectòria,però també representa l’esforç de l’esquerra social i política del nostre país per adequar-se a les necessitats dels nous temps. El pacifisme,el feminisme i l’ecologisme són indestriables del fil roig que sempre hem representat. Com ho és el fet de reivindicar-nos com a partit de lluita i de govern amb tot el que això comporta.

Però aquests dies penso que hi ha diferents factors que ens han de fer mirar la propera contesa electoral amb esperança. En les enquestes que han anat sortint un percentatge gens menyspreable de la població prefereix més impostos davant la retallada de l’estat del benestar,no és menor aquest aspecte quan els únics que defensem i hem defensat aquesta opció hem estat nosaltres. Tampoc és menor el fet que hem estat capaços de teixir novament aliança amb EUiA,amb totes les dificultats que comporta aquesta coalició electoral però amb l’esperit de proveir a l’electorat d’esquerres i ecologista d’una oferta política honesta i amb una trajectòria de feina feta al Congrés. També hem donat un toc d’atenció clar a la ciutadania malgrat la majoria de mitjans no se’n facin ressò:ICV i EUiA representen avui els agents polítics que a Europa estan assolint resultats importants que condicionaran les polítiques europees dels propers anys.

I per què no - #ixqno?- ens podem convertir en jutge de la política espanyola dels propers quatre anys?. Per què no l’esquerra verda – EQUO – i l’esquerra tradicional – IU – pot condicionar la política espanyola?. Ens resignarem a que el PP imposi de forma absoluta les seves polítiques? O que aquestes siguin condicionades per CiU o el PNB? Per què? Per què segueixi tot igual o pitjor?. Defenso que en aquests moments,més que mai,hem de reivindicar la sobirania popular per canviar les coses i canvi vol dir fer coses noves,vol dir transformació,vol dir parlar i no callar. Hi ha alternativa,la crisi no existeix per gràcia divina,te noms i cognoms,i el proper 20N hem de treure la màscara a qui l’ha provocat i a qui no pensa fer res perquè ho paguin.

us linko una canço de "sol i serena" amb el mateix títol que aquest post

En pocs dies molta feina

Vaig recuperar la feina bloggera abans de la Diada,que marca habitualment el inici del curs polític del país. Però aquest any,malauradament,no ha estat així. La fal·lera del “govern dels millors” en retallar “l’estat del migestar” no ens ha deixat desconnectar perquè els problemes de molta gent s’han convertit en la nostra prioritat de treball i no s’han aturat durant l’estiu. Al contrari s’han agreujat. Aquests “fanàtics del dolor” com diu Krugman no han dubtat en fer servir la tisora allà on més mal fa,en els serveis públics de salut,educació i serveis socials,obrint la plana,potser no massa explicada durant la campanya electoral,del menú més neoliberal d’Artur Mas que trenca aquell estat del benestar – migestar com diu en Llamazares – que van crear els governs socialcristians de Jordi Pujol,passant de l’assistència dels 80 i 90 a l’estigmatització,quan no criminalització de la pobresa.

Divendres passat vaig acompanyar a la nostra diputada Laia Ortiz a visitar 3 municipis de la nostra comarca on les conseqüències d’aquestes mesures estan produint més estralls. A Badia del Vallès ens varem entrevistar amb l’Associació de Veïns per tal de copsar de primera ma la problemàtica causada pel tancament de les urgències del CAP d’aquesta ciutat. Aquest CAP dóna serveis a uns 40 mil habitants – de Badia i Barberà – que no compten amb alternatives reals doncs no hi ha transport públic – ni taxis ni autobusos nocturns – que facilitin anar a altres centres “propers”. Aquest és un cas especialment greu donada la tipologia de la població d’aquesta ciutat,molt envellida,amb pocs recursos econòmics,amb un percentatge alt de problemes de mobilitat i amb trastorns en la salut greus. Un CAP fruit de les lluites veïnals,unes lluites que s’han recuperat – en els darrers 60 dies i nits ha estat ocupat pels veïns/es – i que han estat respostes pel Govern amb actituds prepotents fora de mida per part de les forces de seguretat.

A Sabadell varem visitar juntament amb la portaveu d’ICV Carme Garcia el CAP de Ca N’Oriac. Aquest cap,que dona servei a més de 30 mil persones del barri i barris veïns,ha vist també retallat el seu servei d’urgències amb la derivació dels/les malalts al Taulí,col·lapsat per aquestes mesures estivals. Durant l’estiu més de 100 persones s’han reunit diàriament per reivindicar amb la seva actuació diària el dret a un servei de salut digne,gent valenta i perseverant. Un CAP que compta ara amb seguretat privada i que descompta metges i infermeres. En ambdós casos – Badia i Sabadell – moltes de les persones malaltes són derivades a l’Hospital General o a l’Aliança, amb el que comporta de sobrecost d’assistència mèdica i que confirma que aquest Govern aprofita la crisi no només per retallar serveis públics sinó per donar negoci directament – HGC i Aliança – als lobbys que defensa i també indirectament,provocant que la gent es plantegi fer-se una assegurança mèdica privada.

La visita la vàrem acabar a Viladecavalls on conjuntament amb l’alcalde Carles Rodríguez es va visitar el CAP de CanTrias,un dels més “escrits” durant aquest estiu,que no només ha tancat urgències sinó que no ha donat cap tipus de servei oficial durant l’agost i el mes en el que estem. I dic oficial perquè justament en aquest centre un grup de metges/esses i infermers/es estan atenent els usuaris de forma voluntària. Aquesta és una decisió de la Mútua de Terrassa,proveïdor en aquesta zona de serveis de salut i que aspira,amb aquests antecedents!,a seguir gestionant els dos CAP que ja existeixen a Sant Cugat i,com no,el nou CAP que es preveu que comenci a funcionar abans de final d’any. Segur que en seguirem parlant....malauradament!

foto pròpia del CAP Ca N'Oriac

Sobirania nacional

Comença el nou curs polític farcit d’elements que fan encara més apassionant la situació present i futura. Pels que hem estat per aquí, l’estiu ha estat farcit de successos als que des de la política havíem de donar resposta i ho hem fet. Les indecents decisions del “Govern dels millors” sent fort amb els més febles quan és tant feble amb els més forts són una pista del pla d’acció política que vol imposar el nostre Govern, que claudica volgudament als criteris imposats des d’una Europa liderada per les polítiques més dretanes dels darrers temps.

Aquesta situació s’emmarca en un context preelectoral i a les portes com cada any de la Diada Nacional de Catalunya. Aquest any, un després de la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya, estem doblement afectats. Afectats per la pèrdua de sobirania nacional amb l’augment de les ànsies recentralitzadores dels poders de l’Estat, començant pel govern i acabant en els estaments judicials però també afectats en allò que qualsevol constitució democràtica planteja com a principi irrenunciable: la sobirania popular. I la constitucionalització de l’aprimament de l’Estat pactada pels dos grans partits espanyols és una puntada de peu al dret de la ciutadania a dir la seva en una qüestió gens menor com és la capacitat d’endeutament de les administracions per executar les seves polítiques i que perjudica greument a Catalunya – com a la resta de comunitats – però que és una sentència de mort per l’acció política als ajuntaments.

Hi ha qui aquests dies aprofitarà la Diada per envoltar-se amb la senyera i proclamar la necessitat de defensar la nostra sobirania com a poble o la nostra llengua com a element d’identitat, però no oblidem que aquests mateixos no dubten en perdre sobirania davant aquells als que defensen en les seves polítiques, com poden ser el mercats financers, bancs i grans riqueses o que no tenen cap interès en reforçar els cursos de català per adults i estrangers o vetllar perquè en escoles concertades d’elit la nostra llengua sigui realment la llengua vehicular.

Aquests són dies en els que l’esquerra nacional, independentista o no, ha de lluitar conjuntament per la cohesió del nostre país, tant des de la defensa de la pervivència de la llengua com a garantia d’ascensor social, com dels serveis públics de qualitat. Avui els que reclamem més sobirania política hem de treballar junts. Pels qui som, encara, federalistes, els nostres adversaris no són els qui demanen la suposada via ràpida de la independència sinó aquella dreta nacional catalana o espanyola que està trencant la cohesió nacional desfent la cohesió social. Aquella dreta catalana que ha donat ales en els darrers mesos a qui més mal ha fet al nostre país en els darrers 10 anys.

Mucha mucha policia....

En els darrers temps i per la meva experiència a la conselleria d'Interior del Govern de Catalunya he trencat molts tòpics personals, un d'ells el de tenir por a la policia. La meva experiència vital m'havia fet agafar por a determinades actuacions policials, però amb la convivència amb màxims responsables de la policia de Catalunya i de diferents comissaries del país m'havia convençut que la policia, sobretot la del meu país, te entre les seves màximes prioritats fer-nos sentir més segurs/es i garantir els nostres drets i llibertats.

Les imatges d'ahir - i de dies anteriors en actuacions pitjors - on la policia desnona una família subsahariana del barri del Clot a instàncies del jutge em fan pensar que les prioritats no són les que haurien de ser en una societat on el risc de perdre els nostres drets està més en d'altres àmbits que no pas en fets com que una família que porta més de vint anys al país es negui a que el propietari del seu pis vulgui fer negoci amb l'habitatge de lloguer en contra del que preveu l'article 47 de la inviolable Constitució o com ho preveu l'article 26 de l'EAC. Però que es pot esperar d'una policia ara liderada per un conseller que basa la seva acció en fer-ho “el límit de la llei” o d'un govern que te com a portaveu algú que entre els seus objectius incorpora “acabar amb el bonisme”?.

Però no cal anar tant lluny. Malgrat la premsa local no se n'hagi fet massa ressò, en les darreres setmanes han passat dos fets per mi molt greus a la nostra comarca, a ambdós costats de la B30. Fa unes setmanes, justament quan es constituïen els plens municipals, elgovern socialista de Rubí utilitzava la policia local per culpabilitzar una organització política – la meva, o sigui ICV-EUiA – i alguns dels seus representants fent-los responsables de l'organització de la concentració que va haver davant d'aquest consistori, com en el de la majoria dels del nostre país. L'informe del cap de la policia és més que greu, és irresponsable i demostra que un partit que s'anomena socialista i obrer pot utilitzar la policia en benefici propi, fent-li fer coses tant aberrants des del punt de vista jurídic com ressenyar en un atestat la vinculació política d'alguns manifestants – que a sobre no estaven en el “lloc dels fets” - o incloure una organització política com a instigadora d'uns fets quan ni tan sols ha convocat la concentració...

Sant Cugat tampoc s'ha quedat enrere però. Dilluns passat es barrava el pas a la sala de plens a la ciutadania negant un dret bàsic que te com és l'assistència al ple municipal. En vuit anys que he estat regidor del meu ajuntament mai ho havia vist. Hi ha hagut moments de tensió a la ciutat que han comportat que assistissin al ple col·lectius que amb més o menys raó venien a la sala on es realitzava el ple per tal de compartir els seus greuges i queixes amb els seus representants. I quan ha fet falta, qui presideix el ple ha demanat, davant un comportament no adequat, que la policia garantís el normal desenvolupament del ple. Aquest cop però algú va decidir que el fet que davant l'ajuntament hagués una concentració contra les retallades en l'àmbit de la salut i l'amenaça de l'ERO a Mútua de Terrassa era motiu suficient per barrar el pas lliure a la sala de plens de qui ho vulgués fer en us de la seva llibertat de participació. Increïble!. I que en diuen els mitjans? Res. Només fan referència, aquesta també és grossa!, a que qui va reivindicar el dret a l'assistència als plens municipals en Josep Maria Àngel, Pinyo, és ex-regidor d'ICV, quan estava allà per la seva responsabilitat com a dirigent veïnal que és....

De què tenen por tots plegats?

el que deia cugat.cat sobre el fet del ple 

el que va dir el TOT

el Diari de Sant Cugat feia referència només al passat del Pinyo en la seva edició de la setmana passada que no puc linkar perquè no soc subscriptor

us deixo aquí i al prestatge musical la canço del Sabina que inclou el títol d'aquest apunt

 

Gràcies per l'estalvi Sra. Conesa!

Ahir vaig assistir al primer ple com a públic i em vaig emocionar. No,no va ser pel retrobament amb vells amics, ni amb el públic habitual dels plens. Va ser pel fet d'escoltar les paraules de l'alcaldessa i per l'aprenent de cínic Jordi Puigneró, que al pas que va en poc temps li passarà la ma per la cara al polític més cínic que m'he tirat a la cara en els darrers anys, en Joan Recasens. Amb tot el carinyo del món pels dos és clar!. 

 

En el ple d'ahir, quan ja ha caigut un govern a Begues i s'ha trencat un altre a Viladecavalls i a Cerdanyola, l'equip de govern de CiU de la ciutat portava el nou cartipàs, l'estructura política del nou govern de la ciutat. Que pel que es proposa es podria haver fet abans i ja faria dies que estarien governant....

Hi ha algunes de les propostes que cal denunciar perquè em sembla lamentable que un govern amb majoria absoluta, format per una sola candidatura i en els temps que corren d'estretors econòmiques i de crides a l'austeritat, proposi, una vegada més i ja van unes quantes, un macrogovern inflat d'electes a dedicació i de càrrecs de confiança la majoria dels quals l'únic mèrit que aporten és el de tenir el carnet de CDC o de UDC.

Enla presentació de la proposta es van brandar dos arguments que m'handeixat esmaperdut i bocabadat: la gran vàlua dels i les regidores de la coalició nacionalista comporta que no ens puguem permetre el luxe que alguns d'ells o elles no dirigeixi una o altra àrea de govern. El segon,amb la política de “pedrera” de la casa pel que fa al personal de confiança política l'ajuntament s'estalvia un 24% respecte l'anterior... Això fa un total de 14 regidors i regidores amb responsabilitat política – de quinze – i 19 càrrecs eventuals. Espero – amb il·lusió – que algun/a il·lustre m'esmeni la plana perquè no deu haver cap municipi de dimensions similars que tingui una “banqueta de luxe” com la de Sant Cugat del Vallès.

Pel que fa als i les càrrecs electes repartiment de premis a dojo. En primer lloc,i perquè no s'enfadin,cinc tinents d'alcalde,amb això també anem més forts que localitats com Terrassa i Rubí – amb quatre cadascuna – i un a l'ombra, això sí regidor amb acumulació de funcions però amb al mateix sou que un tinent d'alcalde a dedicació exclusiva. A qui em paro perquè va ser motiu de pregunta al ple: hi ha dues tinents d'alcalde a dedicació parcial i un a dietes – que algú/na m'expliqui què vol dir això per un tinent d'alcalde, que fa altres tasques diferents a la política? - amb sous gens menyspreables de 52 mil € en els dos primers casos i de 30 mil en el segon... Per sota d'ells i suposo que per reforçar les importants tasques que s'han de dur a terme hi ha tres regidors a dedicació exclusiva, a urbanisme, cultura i educació, i quatre a dedicació parcial, a medi ambient, comunicació i informació, relacions institucionals i participació ciutadana i esports.... els primers amb un sou de 48 mil € i els segons a 28 mil € la peça, amb això fem un total de 600 mil €, no està gens malament no? Sobretot si pensem que a Terrassa li surt la broma pel mateix preu i a Rubí per menys de la meitat... i em deixo una cosa important: l'alcaldessa “renuncia” al seu sou, entre d'altres coses perquè prefereix cobrar més de 90 mil € com a vicepresidenta de la Diputació de Barcelona – si no canvia la cosa respecte l'anterior mandat -. Li proposo que si vol renunciar a alguna cosa ho faci a les dietes del seu càrrec que pugen el mateix que el que cobraran els portaveus dels Grups Municipals o el que cobrarà la 15ena regidora que, per cert, no te cap cartera.

Pel que fa als càrrecs de confiança política la cosa te mèrit. En primer lloc es proposen tres gran àrees, qüestió que xoca amb el fet que hi hagi cinc tinences d'alcaldia. En un suposat sistema gerencial amb aquestes tres grans direccions polítiques i la gerent hi hauria d'haver prou – així es fa en la majoria de governs normals -. Però no, a Sant Cugat som més xul·los i s'anomenen sense passar cap tipus de procés de mèrits professionals, tal com preveu l'Estatut de l'empleat públic - art.13 - , fins a quinze càrrecs més, per qüestions d'una magnitud política tant clau com tecnologia, RR.HH., obres dels districtes i esports – aquí en posen dos perquè serà un aspecte estratègic d'aquest mandat, quins dallonsis !!!. I si no tenien prou amb això es nomenen 2 més al Centre Cultural i al Patronat d'Educació, que dic jo que el director de l'àrea de serveis a la ciutadania – cultura, educació, joventut,....- no podria per 80 mil € assumir aquesta responsabilitat?.

Que consti que no critico la quantitat del sou que perceben els directius i membres electes per les seves funcions, tot i que em sembla exagerat que un director d'àrea cobri 80 mil o que el d'esports en cobri 60, com la resta d'àrees estratègiques a les que em referia abans, però sí em sembla cínic, com deia al principi, que es defensi aquesta estructura tant inflada adduint que s'estalvia un 17% sobre l'anterior mandat. Perquè és com quan CiU deia que la ciutat havia estalviat un 15% - o un 20 – de consum d'aigua sobre l'any anterior però segueix sent la ciutat que més en gasta.

En total, i si no em fallen els números, a Sant Cugat gastem en estructura política de govern més d'1,4 milions d'€ quan a Rubí en gastaran una mica més de 600 mil o a Terrassa – ciutat tres vegades més gran – 1 milió. En canvi crida l'atenció que en finançament dels grups municipals i regidors/es de l'oposició la despesa sigui més de la meitat que en les mateixes localitats. Resumint: molta austeritat en el govern i molt reforçament de les eines de control del govern per part de l'oposició.... i gràcies a l'alcaldessa pel govern auster que ha dissenyat, n'estarem quatre anys molt agraïts/des!.

Comiat només institucional

El passat 11 de juny passava plana d'una de les etapes més importants de la meva vida. Han estat vuit anys intensos, ens els que amb l'Àssun, el Xavier, el Joan i el Jaume hem intentat que les idees i propostes compartides amb tanta gent fessin forat en el dia a dia de la nostra ciutat. 

Vuit anys que m'han possibilitat conèixer a fons Sant Cugat, una ciutat viva, amb entitats, associacions i organitzacions que dediquen moltes hores a fer una societat millor i que m'han obert les portes per explicar-lis les nostres propostes i per traslladar-nos les seves il·lusions, els ho agraeixo. També ho faig amb les persones que treballen al nostre ajuntament, la majoria de les quals amb gran vocació de servei públic i que han facilitat i garantit la meva tasca representativa. Igual que a la meva organització política i a tothom que ens ha donat suport electoral i emocional perquè m'han permès ser allò que molta gent hauria de desitjar, representar a la col·lectivitat en l'àgora on es prenen una bona part de les decisions que haurien de fer de la nostra ciutat un lloc millor per viure i conviure.

En aquests darrers vuit anys m'he fet ric. M'emporto una riquesa humana i intel·lectual que difícilment es pot aprendre amb manuals i màsters d'escoles de negoci o universitats. Tothom que vol servir a la ciutadania hauria de passar obligatòriament per la política municipal. La primera trinxera de l'administració pública, que rep per tots costats. Des de dalt perquè no veu reconegut el seu paper i des de baix perquè és la primera porta on accedeix la ciutadania. La política municipal t'engoleix si de debò te la creus, al carrer t'ho recorden els conciutadans/es quan pensen que pel fet d'estar al seu ajuntament tens l'obligació de cercar solucions, i és així, malgrat el fet d'estar a l'oposició. ICV-EUiA en aquests darrers anys hem esmerçat molts esforços perquè demandes ciutadanes es fessin realitat. 

El primer acord va ser per salvar de la suspensió de pagaments a finals del 2003 el nostre ajuntament, aconseguint que 12 milions d'€ s'adrecessin a habitatge públic de lloguer. La millora de marquesines d'autobús i de les línies, el camí de l'escola de La Floresta, l'adequació de l'aparcament del CAP, la vianantització de Doctor Murillo i la Plaça dels Jocs Florals, la llei de barris de Les Planes, el Casino de La Floresta, la incorporació de Can Busquets al Parc Natural de Collserola, la targeta gratuïta pels menors de 12 anys... són èxits de la nostra lluita diària.

Vaig coincidir amb un nou Govern al país, amb les polítiques més progressistes i democràtiques que mai s'havien fet. Davant nostre però només varem trobar deslleialtat i aprofitament dels recursos municipals per confrontar de forma partidista contra el Govern català. Aquesta ha estat una de les meves grans decepcions. Com ho ha estat veure com la meva ciutat no te estratègia ni planificació. És el deixar fer, us sona?. En aquests vuit anys hem passat de nedar en l'abundància a enfonsar-nos en una crisi econòmica, institucional i ambiental. Penso que he aportat el meu petit gra de sorra per millorar les coses i tinc la consciència ben tranquil·la.

article publicat al Diari de Sant Cugat aquest dijous 23 de juny