El PP no respecta Catalunya

Ho dèiem ja durant la llarga espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat també pel PP a l’Estatut de Catalunya. El PP va portar el que no va guanyar democràticament ni al Parlament ni via referèndum a la que avui s’ha convertit ja en tercera cambra – el TC - . I va denunciar articles que el mateix partit havia votat en altres territoris, com a Andalusia i País Valencià, que com havíem avançat seguien l’estela deixada per Catalunya amb el nou Estatut d’Autonomia. S’ha de tenir barra !.

Ahir però va tornar a donar-se una altra situació lamentable per part del PP – i no poso la “C” perquè no mereix portar-la aquell que menysté la sobirania d’un país i les seves institucions -. Com tothom sap l’esforç de molta gent va fructificar en guanyar la votació a favor de la ILP per tal de prohibir les “corridas de toros” al nostre país. la ILP promoguda per la gent de Prou! és la primera iniciativa ciutadana que passa el tràmit parlamentari amb el vot positiu de la majoria de la cambra. Una iniciativa aquesta que ha permès portar el debat sobre els drets dels animals i la seva tortura en un espectacle a la cambra representativa de Catalunya, que ha escoltat a persones enteses en aquesta qüestió tant dels sectors anomenats “animalistes” com dels sectors “protaurins”.

El PP, així com C’s, alguns diputats/des de CiU i la majoria del grup socialista – amb honroses excepcions – van perdre la votació en un dia històric i, quina va ser la resposta del grup popular ?, doncs que portaran – la seva candidata a les properes eleccions al Parlament ho portarà personalment – un projecte de llei al Congrés perquè la “fiesta” es declara patrimoni nacional i, per tant, no es pugui prohibir a cap indret de l’Estat.

Lamentable, vergonyós, com es pot menystenir d’aquesta manera la voluntat sobirana del que diuen que és el seu Parlament. És menyspreable que allò que ells mateixos van promoure fa 19 anys a les Illes Canàries i que van aprovar, avui ho combatin a Catalunya. A qui volen enganyar ? a què juguen ?.

És evident que el PP a mesura que s’acostin les eleccions al Parlament no dubtarà en trencar la convivència i la cohesió social al nostre país per tal de guanyar vots a la resta d’Espanya. En el fons tant els fa el resultat aquí. Si fos per ells ens traurien tota l’autonomia que tenim – en contra del que desitgen molts governants del seu partit en altres comunitats autònomes - .

Però què es pot esperar d’un partit que avui defensa la sacrosanta Constitució Espanyola quan entre els seus hi ha qui va votar en contra, o què es pot esperar d’un partit presidit de forma honorària – te collons la cosa ! – per un ministre franquista que encara avui no s’ha penedit d’haver-ho estat.

En aquest post podeu trobar en vídeo la intervenció endolcidora i alhora exigent del nostre diputat Francesc Pané en el debat de la ILP.

I si donéssim alguna bona noticia ?

El passat divendres 23 es celebrava la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Regularment en aquesta comissió es dona compte del desenvolupament dels diferents mitjans públics nacionals i s’assisteix a la picabaralla partidista sobre el control polític d’aquests. Es dona la confluència de qui pensa que en aquests hi perviu una crosta nacionalista que tenyeix tota la informació i divulgació de tics de l’antic règim i de qui pensa que tant la ràdio com la televisió pública catalana està controlada pel Govern. Cadascú pot opinar el que vulgui sobre la qüestió, jo en tinc la meva pròpia visió.

Els mitjans públics, que paguem entre tothom, han de donar més que cap un servei públic. La resta poden condicionar aquest als seus beneficis empresarials, tot i que no ho compartiria del tot. I donar un servei públic vol dir fer arribar informació de la forma més professional i oberta possible, però també vol dir explicar el que passa al país, tant si és bo com si no, amb imparcialitat i fugint de sectarismes. Aquesta setmana passada m’he fixat en allò que aquests posaven en valor de l’actualitat catalana i m’he portat una gran decepció.

Penso que al país, i més en una època com la que estem vivint, li calen bones notícies. Notícies que facin que la gent se senti il•lusionada i orgullosa de la gran capacitat que tenim de construir benestar. I no cal que els mitjans facin cap esforç especial per fer-ho possible. Cada dia hi ha arguments, tant des de les administracions com des de la societat, per acomplir aquest objectiu. Sense anar més lluny el Govern durant aquesta setmana ha posat en funcionament diversos equipaments que faran que la nostra gent visqui millor. Des dels habitatges universitaris inaugurats a Lleida, fins l’oficina pels joves del Tarragonès, passant per la depuradora de Vilallonga del Ter, el Centre d’Alta Resolució de Salou, el Centre Integral de valorització de residus del Maresme, el Centre d’Atenció Turística de Ripoll i el nou centre 112 de Reus.

Tots ells han representant un esforç inversor molt important en època de vaques flaques. Un esforç que coordina i prioritza el Govern però en el que hi participem tothom que viu a Catalunya.

Especialment significativa ha estat la posada en marxa del nou centre 112 de Reus. Segurament un dels equipaments més importants d’aquesta legislatura i que representarà un pas molt important en la consolidació del nou sistema de protecció civil del país. Un equipament que està rebent molts visitants ja per la seva especificitat i alta qualificació tècnica i que serà l’enveja de molts països europeus. El nou edifici 112 és el primer equipament públic europeu que respon integralment a totes les emergències i és conseqüència també dels avenços que hem fet en l’autogovern, doncs Catalunya és la única comunitat en la que tots els serveis que intervenen en les emergències depenen del seu Govern, els bombers, la policia, els serveis d’emergències mèdiques, el trànsit i la sanitat.

I quina va ser la projecció pública d’aquest nou servei que farà de Catalunya un país més segur i modern ? doncs cap. Ni TV3 ni Catalunya Ràdio en van fer gairebé referència. No demano que emetin totes les inauguracions que es fan cada setmana com es feia en el règim franquista o pujolista. Però si demano que de tant en tant ens donin bones noticies. Ens ho mereixem.

Som una nació. Nosaltres decidim

Avui em publiquen aquest article al Diari de Sant Cugat

El dissabte 10 de juliol passarà a la història del nostre país com el dia que la societat catalana demostra la seva indignació i rebuig a una sentència de gran transcendència per a Catalunya dictada per un Tribunal sense legitimitat que ha actuat de forma irresponsable, agredint el nostre autogovern. Aquesta sentència trenca el pacte entre Catalunya i l’Estat, vulnerant la voluntat democràtica expressada en referèndum el 18 de juny de 2006, fent una interpretació tancada i restrictiva de la Constitució.

La sentència afecta els principals objectius de l’Estatut: major reconeixement nacional i lingüístic, més poder polític amb el blindatge de les competències, més poder econòmic amb un sistema de finançament just, desconcentració de la justícia i relacions bilaterals i multilaterals amb l’Estat i la resta de comunitats autònomes.

Des d’ICV afirmem que el PP és el màxim responsable, va impulsar una campanya contra el tràmit de l’Estatut, ha atiat l’anticatalanisme i ha polititzat el Constitucional. Demanem un compromís de totes les forces polítiques a no acceptar els seus vots a Catalunya ni donar-li suport a la resta de l’Estat. Tanmateix el PSOE també és responsable per la seva passivitat. No ha assumit el projecte federal i és inadmissible que doni per tancat el procés de descentralització de l’Estat. L’Estatut però ha valgut la pena, per això el defensem i reclamem el seu total desenvolupament.

Què reclamem a partir d’ara ? doncs unitat i cohesió social, com a valors a preservar per part dels partits polítics i la societat catalana, fermesa per exigir el compliment del pacte, sense resignació, i exigència democràtica, l’Estatut retallat no ha estat ni pactat ni referendat i provoca un conflicte de legitimitat democràtica.

ICV exigim que es compleixi el pacte amb l’Estat i proposem a la resta de forces un pacte per l’autogovern. Un pacte que comporti l’aprovació, en un termini acotat i breu, d’una llei a les Corts Generals per a la millora de l’autogovern, l’establiment d’un acord polític amb l’Estat perquè respecti la previsió estatutària en matèria de competències i una nova etapa de descentralització i enfortiment de l’autogovern. Per això és imprescindible que els partits catalanistes es plantin a Madrid no donant suport a cap iniciativa del Govern Espanyol si no compleix els terminis i el nou pacte. El conflicte s’imposa davant la impossibilitat d’arribar a l’acord en el model d’Estat.

El nostre horitzó nacional és el federalisme plurinacional. Esgotada la via estatutària per arribar al federalisme, cal forçar un canvi estructural del model d’Estat per resoldre la contradicció en què viu Espanya entre pluralitat nacional i la seva lògica recentralitzadora i uniformitzant. Si el nostre model no cap en la Constitució s’haurà de reformar, impulsant una Convenció Catalana com a espai d’encontre, de debat i d’acció política unitària. També caldrà articular a Catalunya una majoria social favorable al projecte federal i establir aliances amb altres pobles de l’Estat. La presència de Gaspar Llamazares a la manifestació de dissabte és l’expressió que hi ha algú a l’altre costat.

I si totes les possibilitats s’esgoten i hi ha una majoria social clara que vulgui exercir el dret a l’autodeterminació, per ICV aquest és un dret democràtic de qualsevol poble, l’exercici del qual ha de tenir com a condició fonamental la cohesió de la societat catalana i del que en fem una lectura federal.

Sobiranistes emocionals

Ben be n’hi ha per engegar-ho tot a pastar fang. Després de dedicar tantes energies, intel•ligència i esforç a trobar un encaix amb Espanya en el que tothom s’hi trobés còmode. Després d’arribar a un pacte polític que potser no va acontentar a tothom però que responia als anhels de majors quotes d’autogovern pel nostre poble com mai hem conegut. Després que molta gent pensés que la reforma de l’Estatut no anava amb ells – així va anar la participació al referèndum – i que només era cosa dels polítics... ara un Tribunal que és part de l’estructura de l’Estat però que és més il•legítim que mai, es permet, a compte de la seva pròpia supervivència dir que allò que va aprovar no només el Parlament de Catalunya sinó també allà on rau la sobirania del poble espanyol i, el que és més important, el poble de Catalunya en referèndum, no hi cap, tal i com es planteja, en el marc de la Constitució Espanyola.

És evident que tot plegat ens porta a molts a pensar que “si no ens volen potser que ens ho replantegem”. Però, és clar, això és el més fàcil de dir però no de fer. Quan escric aquest article no ho faig com qualsevol ciutadà, sinó com a representant electe i dirigent polític. S’ha de fer diferències entre una cosa i l’altra ? és clar que sí. Ja dic d’entrada que com a ciutadà em sento el que es diu “sobiranista”, però aquest és un sentiment, una emoció que em ve pel rebuig a la nostra proposta d’acord amb l’altre. Algú podria dir que qui ens diu que no és un tribunal, i és veritat, però és que aquest tribunal és qui garanteix que totes les lleis espanyoles estiguin dins del instrument del que ens – tot i que jo soc molt jove per haver-la votat – varem dotar per començar el camí de la democràcia. El que és més greu però és que aquest tribunal és la representació de l’essència d’aquells que l’han triat : uns partits majoritaris espanyols absolutament centralistes i una justícia, que aquesta si que no ha fet encara la transició...

I per què la diferència entre el que pot dir la ciutadania en general i aquells que tenim responsabilitats polítiques ? doncs perquè malgrat en alguns moments puguem confluir – que seria el més desitjable – aquells que tenim el dipòsit de la responsabilitat de ser els representants del poble i els que ens l’han donada, hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies i fugir dels debats estèrils i les proclames que, tot i ser engrescadores, no ens porten enlloc. Algú ha dit que no pensa acatar la sentència... per injusta, flac favor fa a la democràcia qui diu això. Una cosa és que no t’agradi la sentència – i ens passa sovint – i una altra de ben diferent és que no l’acatem. Davant un fet tan transcendental com és la intromissió d’aquest tribunal en l’autogovern de Catalunya i la voluntat del poble sobirà, no ens podem permetre el luxe de que se’ns escalfi la boca i aprofitar aquest fet per tàctiques de curta volada i massa electoralistes.

Cal que aquells qui tenim responsabilitats institucionals diguem les coses pel seu nom i a partir d’aquí, amb la màxima unitat dels partits que ens reclamem catalanistes, dibuixem un camí que no sigui excloent. La gent d’ICV representem un espai molt divers en l’eix nacional però ens uneix la voluntat de ser un sol poble, una nació que convisqui de forma fraternal amb la resta de pobles d’Espanya. Es pot ridiculitzar – de fet s’està fent – que no hi ha federalistes a l’altra banda de l’Ebre, però és potser més fàcil plantejar-nos el camí cap a la independència ?. És realment això el que vol la major part del poble de Catalunya ?. És que trobem qui ens dona suport en altres àmbits del nostre discurs polític ? coincidim amb molta gent en la nostra visió sobre el model econòmic del país, o en la convivència de distintes nacionalitats en la nostra societat?, o en el model territorial ?.

En aquests moments més que mai cal tenir el cap fred, com deia Lenin, i seguir fent de la força de la paraula i la raó la nostra arma contra aquells que no volen que al nostre país la gent pugui viure més feliç. Començant pel PP, que és el màxim responsable avui que aquest instrument que és l’Estatut sigui escapçat i, per tant, disminuït el poder del poble de Catalunya per viure millor. Seguint per aquell que volia donar suport al que sortís del Parlament de Catalunya i que avui pensa que ja pot passar plana i que s’ha tret un pes de sobre.

No, nosaltres no defallim. Plantarem cara mentre tinguem espai on ser escoltats. Allò que varem pactar políticament s’ha de recompondre amb els instruments que ens dona la política i en aquest àmbit tothom te alguna cosa a dir. El poble també, perquè haurà de dir primer qui representa millor les seves ànsies de millor autogovern i, també – i un referèndum seria la millor via – si accepta que allò que va aprovar fa quatre pot rebre amputacions de 10 magistrats que estan jugant al joc de la cadira.

Nova etapa a ICV Sant Cugat

Tots els partits viuen etapes. El meu està a punt de tancar-ne una ben aviat. Una etapa que ha estat des del meu punt de vista molt important per la nostra organització. Una etapa que honora la feina feta pels nostres antecessors en la representació institucional i que reforça l’esquelet d’aquest vaixell roig, verd i violeta que navega a tota màquina pels mars de la política santcugatenca.

Ara fa uns 15 anys que milito de forma activa a ICV de Sant Cugat. Guardo un record sentit per aquell que m’hi va acostar, en Jose Fernando Mota, avui dedicat a la defensa de causes justes, com sempre, des de plataformes sòciopolítiques diferents que no contràries a la que jo mateix represento. Vaig viure la trencadissa recurrent i lamentable que varem patir el 97 amb IU i que va provocar que a les eleccions del 99 l’esquerra verda santcugatenca presentés dues candidatures, cosa que dificultà – no dic que fos la causa – que CiU es consolidés en el govern de la nostra ciutat.

Després d’aquelles eleccions ICV em va fer confiança perquè liderés un nou impuls de la nostra organització, presidint el partit. Van ser anys d’aprenentatge, facilitat per l’experiència i bon fer tant de qui tenien responsabilitat en la direcció local com de qui ens representava en el ple de l’ajuntament.

Les eleccions del 2003 eren un repte important per l’esquerra a la nostra ciutat. Estàvem a un pas de trencar la majoria de dretes construïda per l’alcalde Recoder i el PP i, per tant, representava una oportunitat històrica per canviar el futur. I ICV s’hi va deixar la pell. Era tanta la meva il·lusió per aquest repte que vaig poder transmetre-la a la resta de companys i companyes, i van respondre a la meva crida a la mobilització. Una campanya històrica en la que mitjançant un procés pioner escollírem la nostra llista de forma oberta, en que varem fer un exercici com sempre honest de construcció de propostes programàtiques i que va facilitar que connectéssim amb molta gent nova que es va interessar per la nostra proposta política. Molts d’ells encara avui ens fan costat. Va ser la primera campanya a la nostra ciutat en que els mitjans de comunicació van jugar un paper important, tant que el darrer dia de campanya una noticia a La Vanguardia sembla que va poder influir en el resultat final.... Els meus millors records són l’acompanyament que em van fer en l’acte final l’Antoni Gutiérrez Diaz, “Guti” i el líder dels verds europeus Arnold Cassola, i veure la Plaça Barcelona plena de gom a gom al voltant d’una paella popular fruit del treball compromès de tanta gent de la nostra organització.

En una ciutat en continu creixement i amb canvis substancials des del punt de vista social aconseguir els millors resultats de la nostra història – amb més d’un 12% dels vots, només al 79 el PSUC havia tret millor percentatge amb un 19% - era el premi a la nostra feina i energia. No va ser però suficient per sumar una majoria de canvi a la ciutat i no va ser pas per nosaltres !.

Aquest primer mandat com a portaveu de la coalició va ser fantàstic. Un cúmul d’aprenentatges sobre urbanisme, hisenda, funcionament de les institucions, sobre els nostres barris i carrers, entitats, associacions,... un luxe i un orgull per un que viu a la nostra ciutat. I tot això acompanyat dels millors companys possibles : l’Assun Reyes i el Xavier Laborda, que amb la seva entrega, intel·ligència i saber fer van fer bo aquest inexpert portaveu.

Sóc dels que quan faig una cosa m’implico fins el final. I un any després de les eleccions la meva organització em va proposar deixar la meva feina a l’empresa privada – una bona feina per cert – per dedicar-me exclusivament a la política, primer aprenent al govern d’esquerres de Palau-solità i Plegamans i, després, a l’equip polític de la nostra coalició a la Diputació de Barcelona. Compartint aquestes responsabilitats amb les de direcció territorial a la meva comarca.

I arribem al 2007. No semblava que fos possible trencar la majoria construïda per l’alcalde Recoder però havíem treballat de valent per fer-ho en aquests quatre anys i això ens va portar a repetir la fórmula del 2003 per escollir la llista i treballar la nostra proposta programàtica. Una vegada més la nostra organització local va estar a l’alçada i més gent – més de 50 persones van signar el nostre manifest electoral, persones de relleu a la nostra ciutat – va pensar que podíem ajudar a construir una majoria alternativa. Ho havíem aconseguit ja 4 anys abans a l’EMD i, per tant, la il·lusió seguia sent la màxima per part nostra. Ho varem dir llavors i ho dic ara : aquesta il·lusió no es va projectar a la resta de la ciutadania i CiU ens va escombrar. Tampoc va ser per nosaltres, malauradament ERC i PSC van treure uns mal resultats per motius ben diferents.

A la nostra organització els caps de llista acostumen a presentar-se dues vegades. Jo no trencaré aquesta bona tradició, així ho vaig expressar a la meva organització fa dues setmanes. ICV comença ara un nou procés, un procés en el que tothom que se sent proper a l’esquerra verda local pot participar en la decisió d’escollir el o la nostra millor cap de llista. De ben segur que no ens equivocarem, hi ha massa saviesa a ICV com per no prendre la millor decisió per representar els nostres valors i polítiques a la nostra ciutat. De ben segur qui reculli el meu testimoni sabrà estar a l’alçada del que demanem als nostres candidats: passió i honestedat en l’exercici de l’actuació pública. Qui segueixi aquesta trajectòria te dos reptes fonamentals : mantenir la flama viva d’ICV a Sant Cugat i il.lusionar a la gent que pensa que una altra manera de governar la ciutat és possible.

Jo seguiré treballant per ICV i per Sant Cugat, perquè m’estimo el projecte i la ciutat. i ho seguiré fent amb la mateixa il.lusió amb la que vaig entrar al local del Carrer Santiago Rusiñol ara fa més de 15 anys.

foto del Diari de Sant Cugat

A ICV no defallim

No defallim no, i de causes no ens en falten. Enmig d’una voràgine de retallades del que és encara un dèbil estat del benestar la nostra organització a banda de confrontar-s’hi reflexiona sobre les oportunitats que te el nostre país per sortir-se’n i malgrat la dificultat de trobar una escletxa entre les noticies que cada dia ens ofeguen de forma monotemàtica, explorem les formes d’il.lusionar a la societat aportant alternatives, perquè estem segurs que hi ha maneres diferents d’alçar el vol, seguim defensant que un altre món és possible.

Dissabte passat ens trobàvem en el primer fòrum del procés participatiu obert a tothom per a l’elaboració del programa electoral d’ICV-EUiA. Com no podia ser d’una altra manera la primera de les sessions portava per títol “economia i ecologia” i entre d’altres propostes en recullo tres : la prioritat és sortir de la crisi creant ocupació i amb drets socials, canviant el model econòmic i modernitzant econòmica i ecològicament el país.

Però el més interessant d’aquesta sessió va ser l’exercici de complicitat amb representants del teixit social, que es del que es tracta en aquesta fase d’elaboració programàtica. Penso que de forma injusta els mitjans no s’han fet ressò del col•loqui que van protagonitzar al final del fòrum conjuntament amb el Joan Herrera. És per aquest motiu que vull fer esment d’aquelles reflexions que em van semblar més significatives. El Joan Carles Gallego, secretari general de CC.OO., va fer una crida a combatre la resignació que provoca l’individualisme i va plantejar que la única sortida a la crisi hauria de passar per un reforma fiscal i un canvi del model productiu. Al mateix temps va defensar que la reforma laboral s’hauria de basar en l’estabilitat laboral i la participació dels treballadors en la presa de decisions.

El Ricard Riol, president de l’Associació per la promoció del transport públic, va denunciar el fet que siguem líders en carreteres a Europa – segons dades d’Eurostat – i defensà que el transport públic generarà el doble d’ocupació – només cal veure que TMB vol ampliar en més de 1.000 els llocs de treball. El Transport públic, les energies renovables i l’estalvi energètic van de la ma i en aquests moments més que parlar de llocs de treball el que hem de parlar és de treballadors/es amb feines de futur. El Perfecto Alonso, president de la federació de cooperatives de treball, va defensar l’aportació cultural que han fet les cooperatives històricament en el nostre país, com a iniciativa col•lectiva, com a exercici de generositat, on s’han incorporat de fa temps els plantejaments de flexibilització de la jornada laboral. Les cooperatives posen en valor el valor de les persones, doncs el seu capital és humà i no econòmic. I va fer una comparativa amb el tramvia, que també ve de vell i ara el descobrim!.

El catedràtic de teoria econòmica de la UB Jordi Roca, va plantejar-nos deixar de parlar de model de creixement econòmic per passar a parlar de model econòmic. Els països rics no podem plantejar-nos, en termes solidaris i sostenibles, seguir creixent. Cal introduir nous paradigmes i canviar el PIB, com a mesura de la salut econòmica d’un país, per índexs de qualitat de vida. Ens va invitar a deixar de parlar d’impuls al consum i deixar d’estimular aquest. El Pere Escorsa, president d’IALE Tecnologia i catedràtic d’organització d’empreses de la UPC, va defensar que cal concretar un model diferent a l’anterior a la crisi i va posar en valor models d’organització del treball com el de Mondragon o de lluita contra la crisi com el Dinamarca, basat en una nova economia. Per acabar va anunciar que els llocs de treball relacionats amb el medi ambient en aquests moments superen els 500 mil i que en 10 anys es poden crear més d’1 milió de nous llocs de treball.

El Joan Herrera va resumir les intervencions fent una crida a la democràcia econòmica en la vessant del repartiment de bens i recursos amb la gent i no amb els mercats, de forma racional i justa. En aquests moments cal una nova economia davant la vella economia protagonitzada per les solucions de dreta “vintage” i que es basen en baixar la despesa, les pensions, la bancarització de les caixes i l’abaratiment de l’acomiadament. Davant d’aquestes fórmules cal una reforma fiscal, financera i energètica i més recursos pel benestar.

Demà seguirem reflexionant sobre com millorar el nostre país. Serà el torn de les polítiques socials, en el seu sentit més ampli, perquè cal un país amb més drets socials. Us convido a participar-hi presencialment o per la xarxa.