3 paràgrafs pel “ja n’hi ha prou!”

Al llarg d’aquestes darreres dues setmanes hem assistit al linxament polític i mediàtic de la conselleria d’Interior. Un cop més diferents mitjans, entre els que es compten els públics i, principalment, en Cuní & Cía., no han dubtat en utilitzar una crisi en un cos professional, en aquest cas el dels bombers de la Generalitat, per atacar sense miraments aquell que els dirigeix políticament, el conseller Joan Saura. No fa res que la causa d’aquesta crisi sigui la mort de cinc homes que patiren les conseqüències d’un foc dramàtic i d’una situació meteorològica excepcional.

Amb el terra encara fumejant el conseller donava explicacions al Parlament del que havia passat. Segurament s’ho havia pogut estalviar perquè era difícil en aquells moments tenir tots els elements per fer una valoració complerta – l’informe dels bombers va trigar més d’un mes a fer-se fer per la seva dificultat – però van pesar més les ganes de donar transparència a l’assumpte i de donar compte a la ciutadania representada al Parlament. Mai s’havia fet i això per si mateix ja és un element a posar en valor. Com és també el fet que el mateix dia que s’aixecava el secret sumarial el conseller demanés tornar a comparèixer al Parlament, un cop explicat l’informe als familiars de les víctimes i als propis professionals representats pels seus sindicats.

Què ha passat des d’aleshores ? doncs que, tal i com deia el president del nostre Grup Parlamentari, s’ha elevat a veritat incontestable els arguments d’una de les parts, legítima però absolutament parcial i s’ha sumat a això la gana partidista, legítima també, de trencar el tripartit des de les forces de l’oposició parlamentària. Des d’abans fins i tot de ser anomenat conseller ja es demanava la dimissió de Joan Saura, argumentant que una força com la nostra no es podia fer càrrec de segons quines responsabilitats. Avui però podem dir amb orgull que hi haurà un abans i un després de la gestió que ha fet ICV al capdavant d’aquesta conselleria. Una gestió que de ben segur necessitaria de més temps per assentar-se, els canvis són sempre difícils i més en una conselleria que està normalment mirada amb lupa.

Aquests dies hem assistit a dos fets que també condicionaran el futur del país. Per un costat el procés d’ubicació del cementiri nuclear i per l’altre el rebuig per part d’un dels socis de govern a la convivència amb ICV. Sobre el cementiri nuclear dos actituds diferents : la dels que tot i estar d’acord amb el desenvolupament de l’energia nuclear no volen assumir un de les seves fatals conseqüències, la gestió dels seus residus, amb un posicionament tant poc honest i insolidari i, d’altra banda, la dels que no estant d’acord amb aquesta energia volem parlar abans de decidir on van els residus fins quan els seguirem produint, amb l’objectiu del desmantellament de les centrals nuclears i l’aposta clara per una alternativa energètica més sostenible i segura.

Sobre el segon fet : ERC ha declarat en veu del seu màxim representant que no vol repetir un futur govern d’esquerres amb ICV. Com es pot defensar un govern d’esquerres sense la nostra contribució ?, quin problema hi ha en que aquest govern de coalició no pensi el mateix en determinats temes ?, potser els fa por que la seva carta de presentació davant determinats sectors estigui condicionada per la nostra participació ?, realment és el seu problema, però també ho serà pels que pensem que cal seguir treballant per la reedició d’un govern tripartit. El problema em fa la sensació que és d’imatge. Hi ha qui defensa governs amb sigles d’esquerres – tot i que no tanquen la porta a governs amb la dreta per superar la crisi ! – i hi ha qui defensem governs que facin polítiques d’esquerra. Aquí és on realment fa mal, no Sr. Puigcercós ?.

Collserola i Valldoreix

Ahir varem celebrar un ple extraordinari per tal d’aprovar les al·legacions que l’ajuntament de Sant Cugat presenta en el procés d’informació pública obert per la conselleria de Medi Ambient i Habitatge arran de l’aprovació del decret de creació del Parc Natural de Collserola. Ja vaig fer referència a aquesta notícia en un apunt anterior el passat 10 de desembre.

Ahir però es tractava de dir-li per escrit al Govern que la ciutat valorava de forma molt positiva la decisió política i feia algunes apreciacions a tenir en compte. No era però una qüestió només formal, sinó també molt política. L’alcalde Recoder va intervenir al final del torn de paraules per agrair públicament la bona feina de Medi Ambient i posar de manifest que el procés no s’havia allargat per la manca de compromís del conseller sinó per les llargues negociacions amb els diferents actors afectats tant dins com fora del Govern. Ho celebro i ho valoro, no és habitual que et felicitin per la feina ben feta i menys els teus adversaris.

La veritat és que poques consideracions es podien fer des de la nostra ciutat a la proposta del Parc més enllà de la concreció d’alguns límits i la

modificació d’algunes situacions que podien alterar la realitat urbanística existent – parlo de petites àrees urbanes incorporades al Parc per error de concreció de línies - . Però l’ajuntament no es va quedar aquí només : reclama que en alguns àmbits ja incorporats al Parc es modifiqui la figura com a Espai de Regulació Especial (ERE) de manera que posteriorment es concreti el seu futur. És aquest el cas de Can Monmany, el sector d’Hispanias o Can Barba. Hi ha un cas més, Mas Fortuny, que com el ja incorporat Sol i Aire, és un sector residencial fora d’ordenació que pensem que cal modificar per tal de reconèixer la realitat, tancar-la des del punt de vista urbanístic i donar-li els serveis que pertoquen.

Lamentablement no tot van ser flors i violes. Subratllaré doncs tres qüestions que foren sobreres i una de calat polític. Tant la tinent d’alcalde de medi ambient – la Marta Subirà – com l’alcalde varen declarar que les propostes que feia l’EMD de Valldoreix i que havien estat comentades a la darrera informativa de medi ambient, eren per retallar els límits del Parc. Res més lluny de la realitat : l’EMD de Valldoreix és la única administració de l’àmbit de Collserola que proposa incorporar al Parc un “sol 20b” – urbanitzable programat - , en aquest cas Can Cussó. Aquest espai te unes condicions ambientals extraordinàries que mereixen que el tinguem en compte per tal de preservar-ho, i espero que el Govern ho faci així. L’ajuntament no ho ha fet, els seus motius polítics tindrà. Però cal dir que la proposta de l’EMD no retalla sinó que suma.

La segona consideració te a veure amb que des de Sant Cugat s’ha decidit la regulació de diferents àmbits de Valldoreix al marge de la seva administració, que com a ens municipal que és mereix un tracte institucional diferencial. Només ICV i PSC varem aixecar la veu ahir defensant que les decisions no es poden prendre d’aquesta forma. La unió fa la força i, en casos com aquests, la suma multiplica. Si Can Cussó entra finalment a formar part del Parc, aquest s’ampliarà en més de 60 ha., tot un èxit pel govern catalanista i d’esquerres de l’EMD que respòn als posicionaments històrics també d’ICV en els darrers anys.

La tercera ve determinada pel paper d’ERC. Coincidint amb el fons de la intervenció, la preservació de Collserola és tant important per nosaltres com per ells, no coincideixo amb la pretesa lliçó de modes que va pretendre donar el seu portaveu : el paper d’ERC pel que fa a la preservació de Collserola en aquests darrers mesos ha estat molt passiu, i tothom sap els problemes que ha hagut per l’aprovació final. Ressaltar doncs la lentitud del procés és tan demagògic com infantil, com retreure’ns el pacte de nou creixement, poc adequat a més per una força que ha governat la ciutat del 2003 al 2007 i ha gaudit per tant de les seves conseqüències, la majoria d’elles bones.

La darrera consideració : la posició extravagant del PP. El Grup Popular defensava ahir la maldat de la declaració. En paraules de la seva portaveu, recollides en la noticia de cugat.cat, la declaració del Parc Natural de Collserola envaeix la ciutat i dificulta el seu creixement. La defensa que fan dels interessos privats per davant dels col.lectius és recurrent per part del PP, però en aquest cas – com amb la Torre Negra – ratllen el “que hay de lo mío” al que ens ténen acostumats en altres indrets del país – a algú li sona Sant Andreu de Llavaneres?- o d’Espanya – el Llevant, Madrid,.....-.

(foto de Can Monmany, de cugat.cat)

• noticia a El Punt d'avui
• noticia a cugat.cat

No a les rebaixes de drets !

Començaré l’any amb un apunt (acabo de veure al facebook que aquesta és la denominació adequada doncs ha estat incorporada al diccionari en Català aprovat pel Consell Supervisor del Termcat i l’IEC ) que feia dies que volia fer. Un apunt que te a veure amb diferents situacions i articles que han esdevingut en els darrers dies. Avui però m’he apuntat al grup de facebook No a les rebaixes de drets ! Tots i totes som catalans i he decidit escriure sobre el tema.

L’ajuntament de Vic, encapçalat per l’alcalde de CiU Vilà d’Abadal i on governa en coalició amb el PSC i ERC, ha decidit denunciar a les persones estrangeres que un cop empadronades no tinguin els papers en regla. En aquest sentit recolzo totalment el posicionament contrari del nostre Grup Municipal a la capital d’Osona i de les ONG que s’han situat clarament en contra com SOS Racisme o CC.OO.. Des del punt de vista tècnic cal dir que per empadronar-se només cal el passaport, no es pot exigir el permís de residència (segons els criteris del “Consejo de Empadronamiento del INE”), el fet d’empadronar no depèn del criteri de l’ajuntament sinó que és una obligació (tal i com expressa la Llei de Bases de Règim Local, art 15). Fins i tot la Llei d’estrangeria, amb la que ICV no hi està d’acord per altres qüestions, no qüestiona els drets dels estrangers a empadronar-se i exigeix per acollir-se a la regularització per arrelament portar uns anys residint al país ( que acredita el certificat d’empadronament ). Per acabar : el dret a assistència sanitària i a l’educació només es pot gaudir si estàs empadronat. Donar a la policia les dades dels irregulars vulnera fins i tot la Llei d’estrangeria, que disposa que la policia només podrà accedir a aquestes dades a partir d’una investigació oberta (tal i com també recorda l’Agència de Protecció de Dades).

Em sembla doncs que aquesta postura és absolutament lamentable i vulnera els principis ètics d’una societat democràtica i moderna. Va absolutament en contra dels drets bàsics individuals i diu molt poc d’aquells que es postulen com a demòcrates – cristians (com ho fa Unió, partit al que pertany Vila d’Abadal).

I en aquesta línia aprofito per fer-me ressò de la proposta que el president del nostre Grup Parlamentari, el Jaume Bosch, realitzava aquesta setmana en el sentit de demanar que el Parlament de Catalunya tramiti una proposició de llei perquè sigui aprovada al Congrés per tal que, a més dels majors de 16 anys, també les persones immigrades puguin votar a les eleccions, a totes les eleccions. I és que només amb l’adquisició d’aquests drets es pot viure la plena ciutadania (tal com recull el Pacte Nacional per la Immigració signat fa més d’un any). Aquesta decisió seria el millor antídot contra decisions com la de l’ajuntament de Vic o, com la decisió aprovada en el darrer ple de l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès pel que fa al reglament dels habitatges de protecció social que preveu que als pisos de règim de compra només puguin optar qui fa més de 10 anys que viu a la nostra ciutat.

I és que com diu l’article d’ahir de El Punt, a les properes eleccions municipals, més de 500.000 ciutadans i ciutadanes del país podrien desequilibrar la balança electoral, dels que uns 300 mil votaran per primer cop (sobretot d’Amèrica Llatina i Europa de l’Est). Tot i així encara molts dels nous ciutadans de Catalunya no podran exercir aquest dret perquè Espanya no te conveni de reciprocitat amb els seus països d’origen, parlo de magribins, africans i asiàtics, sobretot, que com a conseqüència de provenir de països poc democràtics o directament governats per dictadors reben el doble càstig en el seu país d’origen i en el país d’acollida.

Per acabar : nosaltres no canviarem valors per vots. Per lluitar contra l’extrema dreta que representa PxC - i que caldria estudiar la via per deixar al marge dels processos democràtics pels seus posicionaments xenòfobs - el que cal és més cohesió social i democràtica i molta pedagogia. Nosaltres seguirem treballant perquè tothom tingui els mateixos drets i els mateixos deures i, òbviament, treballarem també per fer arribar a la nova ciutadania les nostres propostes i les nostres, velles, lluites, sense clientelismes però amb claredat.

Ara ja sí, toca fer balanç de l’any

Un any aquest, el 2009, ple de novetats que transcendiran els propers anys, de molta feina, ben feta també. Un any que començava amb la mort del Toni Farrés, el primer alcalde democràtic de Sabadell, “l’alcalde”, que va consternar no només a la gent d’ICV sinó a la societat catalana i a la sabadellenca en particular. Aquest any ens han deixat a més de molta gent - també anònima - dos personatges importants : un en el camp de l’escena, el Pepe Rubianes i, l’altre en el camp de la cooperació i l’ajuda als més necessitats, Vicenç Ferrer. Un homenatge a tots ells.

Aquest any també ha estat un any de canvis a ICV. A nivell local l’estimada Àssun Reyes deixava al febrer la presidència local passant el testimoni al Joan Calderon i la seva acta de regidora al juny, entrant el Jaume Massanés en el seu lloc. Ens costarà cobrir el seu buit en la política local, una perspectiva diferent de fer política. Aquest mes, finalment, deixava el càrrec de portaveu jo mateix en mans del Joan, que estic segur que ho farà molt be i, sobretot, que li podrà dedicar les hores que pertoca a aquesta responsabilitat institucional.

I a nivell nacional la gran noticia de l’any és la renúncia del Joan Saura a encapçalar la propera llista al Parlament i a conseqüència d’aquest fet, que em vaig perdre per vacances de viure en directe, el Joan Herrera serà el nostre cap de llista en les eleccions catalanes. El Joan aportarà a la política catalana la seva experiència a Madrid però, sobretot, noves maneres de fer política, canviant així el panorama polític hereu encara de la transició democràtica.

A nivell personal aquest any m’ha suposat un canvi important. Abans de l’estiu el conseller Saura em va proposar entrar en el seu equip de treball al Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. No n’estic gens decebut, ans al contrari. Està sent una gran experiència política però també humana. Viure en primera persona l’acció del Govern de Catalunya és un luxe per algú al que li agrada la política i el servei al país. Veure els canvis que aquest país experimenta per l’acció d’aquest Govern d’Entesa és un privilegi que val la pena experimentar. I viure-ho al costat de persones tant potents des del punt de vista polític i humà com el mateix conseller i la resta de companys i companyes que treballem al departament encara ho és més.

Des del mes de juliol he pogut acompanyar al conseller a diverses visites territorials, un dels objectius de la meva tasca, per motius molt diversos: tant els relacionats amb la policia catalana – inauguracions d’equipaments a Valls, Gavà, Sabadell –EGARA i T1 del Prat o balanç del desplegament a Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona – amb els bombers – inauguracions d’equipaments nous a Lleida, Tremp i Sant Boi – o amb la memòria democràtica i la participació – a l’Alt Pirineu i el Berguedà - i, he pogut constatar per un costat la seva capacitat de treball, la seva sensibilitat pels més febles i la seva humanitat – la mort dels bombers a Horta de Sant Joan ha estat un dels moments més durs de la seva vida – i, per l’altra, el seu alt grau de responsabilitat vers l’acció de govern i la importància que dona a la relació amb el món municipal – reunint-se en la majoria de visites amb els alcaldes/esses de les localitats per posar en comú l’acció de govern i escoltar les seves opinions i, en alguns casos, les seves crítiques -.

En aquesta feina he pogut també conviure amb la tasca parlamentària, en un any prolífic en activitat política – de fet avui la secretaria de relacions institucionals en feia el balanç - . Una feina que massa vegades es caricaturitza, com ha passat en la recent votació de la ILP contra les “corridas de toros”, però que és imprescindible per dotar al país d’instruments d’autogovern i, també, per fer seguiment de l’acció de govern.

En l’àmbit més territorial l’acció política contra els efectes de la crisi ha estat l’eix més destacat en l’acció política a nivell local i comarcal i, em sento especialment orgullós d’haver pogut acabar l’any aprovant al ple del consell comarcal el Pla d’Actuació Comarcal 2009 – 2012, al que feia referència en algun altre escrit dies enrere.

Pel proper any : actualitzar més sovint aquest canal de comunicació amb l’exterior – aquest any 44 escrits contra 60 al 2008 - , que s’ha vist minvat pels canvis personals i per l’activitat al facebook, preparar la millor proposta possible en l’àmbit local per les eleccions municipals del 2011 i treballar perquè les eleccions al Parlament del 2010 facin possible més polítiques d’esquerra al nostre país. I en l’àmbit personal salut i amor.

El mateix que us desitjo a tothom que segueix aquesta bitàcola personal en aquest 2010 que comença una nova dècada.

Temps de repàs

Arribem a final d’any i s’imposa fer un repàs de l’any i plantejar-se reptes i objectius pel proper. Ho faré però en un proper post doncs avui vull fer una petita parada al darrer ple de l’any que ens va portar noves i importants notícies.

El ple de la setmana passada, molt dens pels temes que s’hi tractaven, es va caracteritzar més per l’acció de govern que no pas per les propostes dels grups de l’oposició, que en els darrers temps han marcat les sessions plenàries a manca d’acció política per part del govern municipal.

En aquest ple es donava compte del destí dels fons estatals del 2010. Més de 8 milions d’€ que es destinaran a inversions municipals. En el ple de novembre el nostre grup municipal havia presentat una moció per tal que aquesta decisió es fes amb el màxim de participació possible però lamentablement tothom ens varem assabentar de la decisió per la premsa, una manera molt transparent de fer política com es pot veure. Es poden acceptar les propostes de l’equip de govern ? majoritàriament si, potser si ens haguessin donat l’opció de participar-hi podríem haver canviat alguna cosa però és el que hi ha... de totes formes penso que una qüestió destacable és la negativa de destinar el 20% d’aquesta ajuda al pressupost ordinari i, en concret – com diu el decret – a polítiques relacionades amb els serveis socials, educació i ocupació. Penso que és una llàstima que en una situació extraordinària com la que viu el país perdem l’oportunitat de destinar més d’1 milió d’€ a aquestes polítiques de forma també extraordinària – la majoria de municipis ho han fet així- . Aquí podeu llegir la intervenció del regidor Jaume Massanés.

Aquest fet em serveix per fer esment del debat sobre el Pressupost 2010, que s’aprovava inicialment, i en el que vaig haver de defensar l’opinió del nostre grup per la malaltia del nostre nou portaveu. Així que recordant vells temps em vaig trobar amb dues noticies del dia : que Sant Cugat serà la seu d’una comunitat de coneixement en el marc del projecte EIT, una bona noticia per la ciutat i, que ERC dona suport als pressupostos del 2010, no se si tant bona noticia.... En aquest sentit doncs el projecte de pressupost es caracteritza per dos factors bàsicament : la previsió d’ingressos és des del nostre punt de vista massa inflada i, per tant, poden fallar entre 4 i 5 milions dels € previstos i, l’equip de govern no ha estat prou valent per donar un nou pas aquest any vers uns pressupostos molt més caracteritzats per la lluita contra l’exclusió social. El pressupost de polítiques socials, tot i que consolida xifres importants acordades amb el nostre grup pel 2009 només puja un 4% i les polítiques per la millora de l’ocupació brillen per la seva absència. És en aquest sentit que destaca doncs la demanda feta pel nostre grup de destinar el 20% del FEIL 2 a aquestes polítiques, el que suposaria pràcticament incrementar aquesta part del pressupost en un 10%.

Per acabar amb el ple del passat dilluns destacar la importància de l’aprovació del Pla d’Equipaments de la Ciutat. Reivindicat des de fa més de 8 anys pel nostre Grup, dilluns es va fer la seva aprovació inicial i, nosaltres ens varem posicionar en contra. Diferents motius ens porten a aquest posicionament dels que destaca una mala diagnosi pel procés participatiu, la manca de claredat en el model de ciutat que ens proposa CiU i una priorització discutible dels equipaments proposats. Tindrem temps d’esmenar la proposta però no crec que incidim més del que ja ho hem fet fins ara. Aquí podeu llegir la nostra intervenció, recollida al bloc del Jaume Massanés.

Per acabar el post només una mirada al passat. Fa un any ens deixava l’amic Josep Casadellà, avui ho recordava repassant el meu bloc per recollir dades pels propers posts. Ens deixava un amic i una persona clau per la governabilitat de l’EMD, on tanta falta fa dosi de radicalitat, reflexió i ganes d’arribar a consensos. Un record doncs per l’estimat Josep.

foto cugat.cat

com es recullen les diferents noticies als mitjans de comunicació :

cugat.cat : sobre el Pressupost 2010

cugat.cat : sobre el Pla d'Equipaments

cugat.cat : sobre el FEIL2

tvsc : sobre els pressupostos

El Vallès és ara una mica més gris

Dimecres 16 de desembre marcarà un abans i un després en la política a la nostra comarca. Dijous a Cerdanyola el PSC, amb l’ajuda inestimable de CiU, excloïa a ICV-EUiA del govern de la cinquena ciutat de la comarca. És legítima la moció de censura, però segurament no és el que volen la gent que viu i treballa a la ciutat i, sobretot, no és el que volien els que van votar socialista i a la nostra coalició a les darreres eleccions.

A les darrers eleccions municipals la nostra coalició a Cerdanyola va seguir defensant la feina feta en els quatre anys anteriors. El 2003 s’havia trencat la llarga etapa que des del 79 havien dirigit els socialistes. El Toni Morral, també animat pels que serien els seus socis de govern, va assumir una alcaldia perquè teníem un projecte diferent per la ciutat però també, i és just reconèixer-ho, perquè els socialistes no varen saber sumar per fer una majoria de govern. La desfeta d’ERC el 2007 dificultava la continuació del pacte. Un pacte que anava més enllà de les sigles de partit, un pacte que responia als anhels d’una ciutat que no volia ser una més en el mapa sinó que reivindicava un lloc preeminent en la realitat metropolitana. I de ben segur que el Toni i el seu equip ho han aconseguit.

En els darrers anys Cerdanyola ha destacat per la seva creativitat, per l’impuls del treball entre les administracions i, encara més important, les institucions més importants del país, amb la UAB al capdavant. Cerdanyola és avui, i això no es podrà esborrar, una ciutat de referència en l’impuls de la nova economia verda del coneixement. Els exemples de la preservació de la Via Verda Collserola – Sant Llorenç, la promoció del Riu-Sec com a nou eix ciutadà amb el seu component de recuperació ambiental, el projecte del primer barri sostenible de Catalunya, amb premi FAD inclòs i l’activació d’un eix tant important pel país com la nova Plana del Castell – amb la bandera del nou sincrotró – deixen el llistó molt alt en aquesta ciutat vallesana.

Però a la nostra comarca hi ha una situació política extraordinària que amb l’acte d’aquest dimecres es confirma. Per un costat, els socialistes ens veuen, i de fet ho som, com l’alternativa política i vet aquí la seva dèria en excloure’ns de tots els governs de la seva zona vallesana. De l’altra, i molt lligada a l’anterior, CiU ha estat, per pur desig de poder, la seva crossa incondicional. Aquesta és la realitat. Incontestable, només cal mirar el mapa dels governs : Sta. Perpètua – d’on ens van excloure sent la llista més votada -, Sant Quirze i Montcada i Reixac, responen a aquesta estratègia ben pensada que ha estat arrodonida amb la moció de censura contra ICV-EUiA viscuda aquest dimecres.

No poso en dubte la legitimitat d’aquestes situacions però haurem de prendre’n nota. Perquè sent com som, el PSC i ICV, forces polítiques que tenim molts punts en comú, al menys teòricament i així es referma dia a dia al Govern del país, a la nostra comarca, al menys a una part, alguna cosa hi ha que dificulta l’entesa, una entesa que afavoriria a la majoria de la gent, que al final és la nostra raó a l’hora de fer política. Segurament serà una qüestió d’estils i això és el que haurà de canviar.